"feeling"

El feeling és un estil musical que es va iniciar a Cuba en la dècada dels 40 i suposava una nova manera d’afrontar la cançó, on el sentiment definia la interpretació. El feeling s’acompanyava d’una guitarra, a l’estil dels vells trobadors, per establir la comunicació o “feeling” amb el públic.

Ahir, Pablo Milanés es comunicava amb un Palau de la Música ple de gent i de silenci. El Pablo va entrar, es va assentar, va obrir el seu cor i va començar a cantar. Va ser màgic. Les siluetes dels espectadors restaven immòbils, atentes. Jo els mirava. Prenia consciència que la nostra escolta formava part de les cançons del cantautor. A part de les cançons, vaig sentir moltes coses. Mil detallets es dibuixaven davant meu mentre la veu de Pablo ho abraçava tot: l’home que es repenjava sobre del puny, la noia dels ulls negats de llàgrimes, la senyora que es tapava la boca amb les mans per evitar cridar “bravo” a mitja cançó, l’avi que tancava els ulls per concentrar-se, ella... tots quiets, entre ombres, no només formàvem part d’un quadre perfecte sinó que ajudàvem a crear l’ambient idoni perquè en Pablo cantés. I ho fes amb feeling, des del cor. En aquells moments vaig sentir allò que diu una amiga: “Si la gent es fixés més en el que té al voltant trobaria la bellesa per tot arreu i no tindrien motius per estar tristos”. No estava trist, encara. Em sentia viu i acompanyat... i em va encantar cantar “Yolanda”!!

Ja cap al final, “Para vivir” em va donar forces per mirar-la i agafar-li les mans. Quatre mans s’agafaven fort mentre sentien que “por mi parte esperaba que un día el tiempo se hiciera cargo del fin. Si así no hubiera sido, yo habría seguido jugando a hacerte feliz”… i tot el que no ens dèiem amb les mans agafades, ho sentíem en aquella lletra. La lletra de “Para vivir”. La cançó del final d’una bonica història d’amor. Agafats de les mans, sense dir res, ella i jo ens comunicàvem. I, enmig, es notava el batec d’un cor. No sé si era el meu. Potser era el d’ella. O qui sap si eren tots dos bategant alhora. Dos cors que parlaven sense fer servir paraules, amb feeling, amb la tremolor de les nostres mans.

El concert va acabar i la vaig acompanyar a casa. Ella estava preciosa, abrigada amb aquell jersei de punt marró. Sota del portal vam reprendre la conversació de les mans, aquest cop posant-hi les nostres pròpies paraules. Una conversa que feia temps que teníem... però que no enteníem. Dos camins diferents, sota del portal, s’unien amb ponts construïts de sinceritat i de respecte. Ponts construïts amb feeling, de tot cor, però aquest cop sense guitarra. Mostrar els sentiments i acceptar que no ens sabíem estimar, va ser l’acte més gran d’estima. Aleshores, una abraçada. Un petó. Un somriure trencat per alguna llàgrima. Un adéu sense massa paraules.

Tornant cap a casa pedalejava al mateix ritme dels meus pensaments. Empès per la desorientació pensava que havia completat una etapa. Acabava de tancar una porta per obrir-ne d’altres. De nou desconcert, però aquest cop il·luminat de claredat. La lletra de la nostra cançó s’havia acabat. La trobaré a faltar. Potser algun dia cantaré el clic-clic de les seves estisores i ballaré els cabells que queien, entre converses, al terra del seu bany. Potser posaré acords a les abraçades més grans de la història i, sobretot, a aquella seva curta però contundent rialla. Potser escriuré la nostra lletra, ara que sé que acaba amb un amorós punt final.

La tristesa que sentia en l’adéu em deia el mateix que després del comiat em va dir ella: sí que ens hem sabut estimar.

Adéu... i moltes gràcies.

invisible als ulls

Un déu molt conegut, fins i tot actualment, és Eros (Cupido per als romans), que ja de molt petit es dedicava a fer sorgir l'amor entre els humans. Per als Grecs Eros era fill de la deessa Afrodita (Venus), que el duia a coll. Es representava amb una bena als ulls, que simbolitzava que l'amor és cec, i amb ales, que representaven que l'amor va i ve molt ràpidament. Eros anava armat amb arc i fletxes, que disparava al cor dels humans per fer-los patir mal d'amor.

Conten que un dia Eros es va enamorar de Psique, la filla d'un rei, i
la va dur a un palau encantat, on la visitava cada nit. El déu va
prometre a la noia que li concediria la felicitat eterna amb la
condició que ella no intentés veure-li la cara. Les germanes de Psique
li van dir que, si li posava aquesta condició, era perquè devia ser
monstruós.

Una nit, vençuda per la curiositat, Psique va encendre un llum d'oli
per contemplar la cara del seu xicot mentre dormia. En acostar-s'hi,
una gota d'oli calent va caure sobre Eros, que es va despertar i va
fugir corrents, mentre el palau es fonia en l'aire.


MACIAS Montse, PEDROSA Macià, TORRES Núria.

Creences i tradicions. Ed. Teide

aMImismo

Te siento tan cercanamente lejos…

Y es que no sé donde resides exactamente. Me desorientas. Apareces sin decir hola y te vas antes de poder pronunciar adiós. No puedo saludarte ni sé como nombrarte. A veces te diría Alma y otras Corazón. Pero no. Ése no es tu nombre. Lo sé.

Te me perdiste ayer y hoy, escribiéndote, te encontraré para que me ayudes a encontrarme mañana. Ni un segundo más de extravío. Ni un segundo más perdido. Fue el tiempo quien te relegó al olvido y será un segundo el que te encontrará ahora.

Ahora ríes, lloras, sueñas, te escondes y apareces al ritmo que te tecleo. Y ahora yo, te escucho. Te escucho, ¿sabes? Porque también fue el tiempo quien me enseñó a escucharte, a atender tus pequeñas demandas. Porque si no lo hago, me duele la barriga. Lo sabes.

¿Sabes por qué te perdí? Porque me avergoncé de ti ante mi incapacidad de comprenderte. Incomprendido. Se enfadaban cuando oían hablar de ti! ¿Recuerdas? “No llores”, “No tengas miedo”, “No digas tonterías”, “No hagas el ridículo”, “No seas inocente”, “No te emociones”… en definitiva, no seas tú mismo. Me enseñaron a no ser yo mismo y te perdí cuando empecé a ser yo. Simplemente yo. Yo, mí, para mí… pero sin ti. Esta buena mala vida con pero sin ti. Y ahora y aquí te encuentro, de nuevo. Aquí, estás aquí, en el acento de la “í”. Ahora, aquí, lo sé… y tú lo sabes.

Sabes que lloré la primera vez que te vi. Estabas en un rincón, mirándome de reojo, con disimulada emoción y entrecortada respiración, esforzándote por no llorar. Entretanto esperabas y, en ese impase, mantenías ese estado de alegría y tristeza, entre la duda y la certeza. Hacía tiempo que me esperabas. Sólo pude pedirte perdón. Perdón por haberte dejado de lado en más de una ocasión.

Una vez y otra más enganchado. Una vez más conquistado en esa rueda del sobrevivir para siempre, en lugar de buscarte a ti en el convivir conmigo mismo para siempre. E aquí nuestra lucha. La incomodidad que sentía y siento al alejarme de lo que deseo, de lo que realmente quiero. De ti.

Te siento tan cercanamente lejos…

Ciertamente me engañé a mí mismo. Como engaña el capitán pirata a su propia tripulación. Como muchos currículos entregados por doquier para encontrar el trabajo dorado, quizás esa bella durmiente o el príncipe azul infantilmente deseado. Definitivamente engañado, para no encontrar lo ya encontrado, lo eternamente rechazado.

Navegando mar adentro, en la cáscara de una nuez, rumbo abierto hacia el horizonte caí en la cuenta. Los otros piratas… Sí, los otros piratas te muestran sin querer. Te escapas de ellos en pequeños detalles de su quehacer. Así me di cuenta. En los pequeños detalles la belleza. Esa es la certeza: tu sincera belleza.

Complicada belleza. Tendimos a enmarañar incluso la lindeza de aquello que es diáfano y lineal. Como tú: esquina doblada de la hoja del libro que encierra una cita subrayada, danza de aquel que no cree ser observado, improvisada canción de un trovador enamorado. Así eres tú, espejismo de belleza, destello de libertad. Como los sueños románticos que residían hasta en el corazón del pirata más despiadado. Tú, la belleza en las pequeñas cosas, las pequeñas verdades que cada uno muestra solamente en su intimidad. Contigo.

Te busco a ti y te encuentro felizmente en este momento, en esta mirada, en esta caricia, en esta palabra, en este silencio, en esta carta de amor a mí mismo. En esta acción sincera que no puedo forzar, por fin, sintiéndote cercanamente lejos en mí.

BLOC

Un mar Blau intens, Atlàntic, inspira la calma que la nena nova necessita en aquest desconegut Lloc que és la classe. Onades d’estranys individus es balancegen sobre d’ella, ofegant-la en el que ella viu com una estressant Companyia. Així doncs, treu el BLOC de notes. No ho fa per copiar els exercicis que el mestre escriu a la pissarra, sinó per pintar la calma que necessita d’un color Blau intens, Atlàntic, asseguda a darrera fila, en l’últim Lloc... on només les Onades de noves paraules li fan Companyia.

Per a la 迈拉 i el seu BlauLlocOnadesCompanyia

que de moment l’acompanya.

Allà hi guarda aquests primers mots

d’una llengua estranya.

Unes paraules que tard o d’hora l’ajudaran

a comunicar-se en Català.

De moment haurà de seguir usant el BLOC,

els signes... i el somriure!

En Bocamoll

Sabeu qui era en Bocamoll?

En Bocamoll era un nen diferent, com tots, i estudiava en una escola semblant a les altres. En Bocamoll tenia una família peculiar, com ho són totes les altres: vivia amb el seu pare, l’Home dels Caps, i amb l’Oncle Barba, que era el germà del seu avi.

El pare d’en Bocamoll deia que tenia un cap per a cada ocasió. Els guardava tots a l’armari de la roba, encara que ningú no els hagués vist mai, i cada matí en feia servir un o un altre segons les circumstàncies: quan era l’hora de pensar, es posava el cap de pensar; quan era l’hora de somiar, es posava el cap de somiar; quan era l’hora de la tristor, es posava el cap d’estar trist... tenia caps per a tot: per a les gresques, les excursions o les reunions serioses. “Cada cap disposa d’un tipus de pensaments”, mencionava el pare.

La veritat és que en Bocamoll no havia vist mai junts tots aquells caps, però sí que se n’adonava que el seu pare no era sempre igual. Canviava i s’adaptava a les circumstàncies i “això em va la mar de bé”, comentava el pare amb la cara de son mentre l’emmantava cada nit. Aleshores, potser allò dels caps era veritat!

L’Oncle Barba era l’ancià més vell del poble on vivia en Bocamoll. Un poble característic, com tots els pobles ho són. L’oncle era tan vell que de vegades comentava que fins i tot era més vell que ell mateix. En Bocamoll no ho entenia, com podia ser més vell que ell mateix? Però quan mirava la seva barba la pregunta no se li feia tan estranya. Potser l’oncle ja havia nascut amb la barba posada. I és que tenia una barba tan llarga!!! Era llarguíssima. Cada any li creixia més i més, i mai se l’havia fet tallar. “Aquesta barba són els meus anys, està feta d’experiència, és fins i tot més vella que jo”, deia l’oncle, mentre posava part de la barba dins la maleta cada matí per tal de no ensopegar-hi quan es desplaçava.

L’Oncle Barba, quan tenia son i es trobava a l’aire lliure, on no hi havia res per protegir-se del sol, construïa una cabana amb la seva barba. I com ho feia? Plantava dues estaques i al capdamunt hi lligava la punta de la barba. Amb la resta de la barba cobria el sostre i les parets de la cabana. S’estirava a l’ombra de la seva pròpia barba i no trigava gaire a començar a roncar. Quan l’Oncle Barba es quedava afònic, s’entortolligava la barba al voltant del coll i en pocs minuts ja podia tornar a cantar la seva cançó preferida: “Tinc un avi amb la barba blanca i una pipa encesa que tan sols fa fum...” I aleshores, amb aquella veu tan profunda, sempre explicava contes als infants del poble. La història preferida d’en Bocamoll era aquella que contava que ja feia molts anys, un hivern molt fred, el Pare Noel no havia pogut arribar al poble perquè els seus rens s’havien quedat glaçats. Aleshores, l’Oncle Barba, havia substituït el Pare Noel a l’hora de repartir els regals la matinada del 25 de desembre d’aquell any. El pare d’en Bocamoll sempre explicava que per aquell motiu l’oncle vivia amb ells. S’havia gastat tots els seus estalvis per comprar els regals dels nens i nenes del poble i, ara, ja no en tenia ni per comprar-se el pa. En Bocamoll estava segur que si l’Oncle Barba moria algun dia, la barba li serviria de taüt. Encara que no creia que l’oncle s’hagués de morir mai... no sabia ben bé per què.

A en Bocamoll li encantava veure com el seu pare solucionava els problemes usant diferents caps. També li sorprenia admirar com l’oncle resolia els contratemps amb aquella llarga cabellera blanca que li sortia de les galtes. “Aquesta llarga experiència m’ho soluciona tot”, deia l’oncle picant-li l’ullet. I és que, fins i tot es remorejava que en un accident d’avió, l’oncle havia utilitzat la barba com a paracaigudes per salvar tota la tripulació. En Bocamoll pensava que si un dia el poble es quedés sense menjar, aquella extensa barba es convertiria en cabell d’àngel i la compartirien amb tota la gent del poble.

En Bocamoll no tenia ni barba ni diferents caps per utilitzar davant les dificultats. El que tenia ell era una boca molt gran. Això no li agradava gens. Alguns nens de l’escola se n’hi reien. Pensava que si tingués diferents caps es posaria el cap de la valentia per fer front a les burles... o si tingués barba taparia les boques dels companys, o si més no es taparia les orelles!! Però no. Què podia fer ell amb aquella boca tan gran? L’oncle i el pare l’animaven. Deien que la boca era el seu do, el seu tresor. Però ell, més que veure-la com una eina d’ajuda, la patia com si es tractés d’un malefici. I és que tenia la boca tan gran que li cabien a dins totes les paraules del diccionari. Quan algú l’insultava, les mateixes paraulotes sortien instintivament de la seva boca, com si les haguessin cridat. De vegades, a classe, badallava una miqueta i se li queien algunes paraules avorrides sense voler. D’altres cops es distreia amb algun amic i quan obria la boca, per riure, sortien paraules divertides quan potser no era el moment adequat. Li costava molt aguantar totes aquelles paraules dins la boca sense que sortissin. Això no l’ajudava gens en les hores d’estudi i menys quan el mestre demanava d’estar en silenci.

El dia que el mestre va canviar els nens i les nenes de la classe de lloc, la vida d’en Bocamoll va fer un tomb inesperat. Al començament en Bocamoll no estava massa content amb el canvi. L’havien apartat d’en Badoc, el seu millor amic, i ara seia al costat de l’Orelluda. “Som tan diferents”, pensava en Bocamoll mentre ordenava els llibres sota el seu nou pupitre. L’Orelluda sempre estava callada. Semblava que només sabés escoltar. Com que l’Orelluda no deia res, en Bocamoll tampoc sentia la necessitat de regalar-li cap paraula. Només la mirava i se n’adonava, a mesura que passaven els dies, del tresor de la seva nova companya: les orelles.

L’Orelluda estava tan atenta que responia en el seu quadern totes les preguntes que realitzava el mestre durant les hores de classe. Tot i això, com que era extremadament tímida, mai responia en veu alta. Així doncs, en Bocamoll va decidir usar el seu do per ajudar a la seva veïna de pupitre. Quan ella escrivia alguna resposta, ell aixecava el dit i la deia en veu alta al mestre per compartir-la amb la resta de companyes i companys de classe. Després, quasi sempre comentava que la resposta li havia donat l’Orelluda, encara que de vegades ella deixava que fos ell qui s’emportés tots els mèrits. Tots dos van acabar formant un equip fantàstic.

Aquell dilluns de primavera, l’Orelluda no havia assistit a classe. Estava malalta. En Bocamoll seia tot sol al seu lloc i es distreia recordant tot allò que havia fet durant el cap de setmana: el pare s’havia posat el cap de mariner i havien anat a navegar amb la barca de l’oncle. Utilitzant la seva barba com a xarxa havien pescat moltes sardines. Els encantaven els entrepans de pa amb tomàquet i sardines! De sobte, per davant d’en Bocamoll, van creuar unes paraules com si les portés el vent. En Bocamoll va tancar i va obrir els ulls creient que havia vist visions. Però no, altra vegada van creuar per davant dels seus ulls unes paraules com si fossin gavines voladores. En Bocamoll estava molt desorientat. Mirava al pupitre del costat però no hi havia l’Orelluda per ajudar-lo. Per primera vegada en molt de temps, a la boca d’en Bocamoll no hi havia paraules disponibles. Què podia fer ara sense les paraules que escrivia a la llibreta la seva companya?

“Què m’està passant?!”, es preguntava en Bocamoll mentre intentava caçar les paraules voladores que veia que sortien de la boca del mestre. “Si les agafo amb les mans me les podré menjar i després les podré escopir per respondre!”. Però mentre pensava el que faria amb les paraules un cop les agafés, se n’adonava que aquestes se li desfeien a les mans. No les podia agafar amb les mans! Aleshores en Bocamoll va intentar pensar com s’ho feia l’Orelluda per caçar les paraules que portava el vent. Quina trampa feia servir per atrapar-les? “És clar!!”, va exclamar en Bocamoll, “les orelles, l’Orelluda caça les paraules dels altres amb les seves orelles, amb el seu tresor”. Així doncs, en Bocamoll, va preparar-se: es va assentar ben assentat a la cadira, va recolzar l’esquena al respatller, va posar les mans sobre la taula, va dirigir els ulls cap al mestre i va obrir ben bé les orelles. Quan un nou vol de paraules va passar pel seu davant, va fer un gest ràpid i les va caçar amb l’orella dreta. Les paraules li van passar per dins del cap. En Bocamoll sentia com una veu estranya li anava desxifrant el missatge que portaven aquelles paraules: “Qui sap el nom d’un bolet molt bonic, però verinós?”. Després, les paraules li van sortir per l’orella esquerra i van seguir volant per l’aula. De sobte, dues paraules desconegudes es van dipositar per primera vegada sobre de la llengua d’en Bocamoll per fer-li pessigolles. Eren dues paraules que pesaven força i... tenien regust de bolet podrit!! Semblava que estiguessin a punt de sortir disparades quan en Bocamoll obrís la boca. Però en aquell precís moment, en Bocamoll va prémer fort les dents i va ajuntar els llavis. Va agafar ràpidament el bolígraf i va escriure les paraules a la seva llibreta. “Per fi les he caçat, no se m’escaparan!!”, es deia en Bocamoll mentre somreia satisfet. Les havia pensat ell aquelles paraules, i les tenia guardades a la llibreta. No sabia si les paraules eren correctes o no, però era la seva resposta a la pregunta del mestre i això l’entusiasmava. Ara ja no les tenia a la boca, ja que les paraules reposaven al seu quadern, tranquil·les i brillants com si fossin estrelles.

En Bocamoll estava tranquil, per primera vegada no se sentia obligat a treure’s les paraules de la boca. Ara ja no se li acumularien entre les dents perquè se n’adonava que també les podia guardar a la llibreta. En aquell moment, un soroll va sorprendre en Bocamoll. Era en Matusser, que se li havien caigut els llapis de colors a terra i gatejava mentre els recollia per la fila de darrera. En Matusser sempre tenia la taula plena d’objectes que el destorbaven. Aquells objectes semblava que estiguessin vius amb l’anar i venir de les mans d’en Matusser i distreien els alumnes de la lliçó que ensenyava el mestre. Per aquest motiu, en Bocamoll va agafar la llibreta, la va alçar i va mostrar les dues brillants paraules als seus companys de classe. Eren paraules d’un color vermell intens, amb punts blancs com si fossin taques de llet. Aleshores, en Badoc, que badallava al costat de la finestra, va veure la llibreta alçada d’en Bocamoll. Es va treure les lleganyes i mentre llegia les paraules amb la boca oberta, aquestes van volar molt ràpidament, com si fossin dos estels fugaços, i es van situar sobre la seva llengua. Aleshores, en Badoc, sorprès, va tancar la boca. Va pensar que com que encara no havia esmorzat, la millor solució seria menjar-se aquelles brillants llumetes que semblaven piruletes. Però de sobte, les dues paraules van començar a fer-li pessigolles damunt la llengua. Finalment, a en Badoc se li va escapar un fort esternut. I de l’esternut van sortir les dues paraules volant cap al sostre, com dos coets de Sant Joan. Quan van tocar el sostre, les paraules van esclatar fent sentir en l’aire un fort so:

- “Amanita Muscaria!!!!”
- “Exacte Badoc, el Reig Bord és un bolet molt bonic, però verinós”, va dir el mestre mentre ensenyava un bolet que ell mateix havia anat a caçar a la muntanya.

Ah, per cert!! Per si us interessa, us diré que en Bocamoll, amb els anys, va acabar d’enriquir el seu do, la parla, amb el de la seva companya, l’escolta. Va aprendre a escoltar tan bé que, fins i tot, en els insults d’algun company ja no sentia paraulotes, sinó un terrabastall sense sentit, com si fos el soroll d’un cotxe o d’una moto!! Això li feia gràcia i per aquest motiu ja no s’enfadava. De vegades, en les paraules ofensives sentia un crit que demanava auxili. Al principi no s’ho podia creure i amb cara de sorpresa mirava l’Orelluda. Ella somreia i assentia amb el cap. D’aquesta manera en Bocamoll va decidir començar a triar les paraules que sortien de la seva boca. I així va acabar l’últim curs escolar: amb una bonica paraula de regal per a cada company i companya de classe. Potser amb alguns ja no es tornarien a veure.

Bernat Mestre

Inspirat en les lectures de Joles Sennel ("L'Home dels Caps")
i Gianni Rodari ("L'Oncle Barba")
realitzades amb l'alumnat de 5è de primària
del C.E.I.P Duran i Bas.

Per en Josep Antoni,
gran mestre i persona.
I per a elles i ells, nens i nenes,
alguns parladors i parladores,
d'altres escoltadors i escoltadores...
totes i tots en camí de ser bones persones.

7 passos per aprendre a cordar-me les sabates:

Per la Nuri i les seves preguntes. Agraeixo els teus dubtes, m’han ajudat a reflexionar sobre el que m’ha passat i em passa. Gràcies, també, a la Montse per parlar-me de la seva experiència, n’he pogut extreure algunes respostes.

Aprenent de mi mateix:

Ex-Jo: La veritat, no sé per on començar.

Jo: Doncs així mateix, amb la teva veritat. Si escrius “no sé per on començar”... és un començament. Si no ho escrivissis et quedaries enganxat en mil possibles maneres de començar i finalment t’estancaries sense haver escrit res. Et quedaries encallat com un vaixell en un moll sec.

Ex-Jo: Molt bé. NO SÉ PER ON COMENÇAR (allò que em passa ara a la vida), també serà el començament d’aquest escrit. Quina casualitat, no?

Jo: Res de casualitat. Tot allò que obstaculitza les nostres vides apareix durant el procés de creació (o l’aprenentatge d’una activitat) com una incapacitat per a assolir-lo, i pot ser descobert i transformat durant l’evolució d’aquest procés.

Ex-Jo: No sé si ho entenc.

Jo: Allò que has d’aprendre en un moment concret de la vida, se’t presenta en les activitats del teu dia a dia que no tens automatitzades. Com ara la creació d’un escrit, per exemple.

Ex-Jo: I què haig de fer?

Jo: Aprendre.

Ex-Jo: Com?

Jo: Primer de tot prepara’t per la pràctica. Corda’t les sabates.

Ex-Jo: Les sabates?

Jo: Sí, les sabates de l’aprenentatge, per seguir caminant.

Ex-Jo: Així doncs, NO SÉ PER ON COMENÇAR serà el meu PRIMER pas per aprendre a cordar-me les sabates?

Jo: Sí, i aquest començament et durà cap a un aprenentatge, pas a pas, que jo aniré llegint i “guiant” amb molt de tacte. Jo he viscut quelcom similar i puc entendre’t.

Ex-Jo: Gràcies. Feia molt de temps que no conversàvem, ara. Tinc ganes de parlar amb tu perquè sempre ets una injecció de positivitat. Tens les coses tan clares que em fa una enveja que no t’ho pots ni imaginar. No has tingut por de caminar per damunt d'un terra molt poc segur i sense garanties d'un demà remunerat, però és el que t'agrada i ho fas. T’admiro, saps?

Jo: Ens assemblem molt tu i jo. Potser per això dius que m’admires, perquè també t’admires a tu i et veus en mi. Hi ha qui diu que la gent som miralls. Potser veus en mi alguna cosa que encara no has tret a la llum, però que segur que és dins teu... sinó, no la veuries en mi. Això segur.

Ex-Jo: Però jo no tinc res clar. Per què em sento com si estigués en una gàbia just en el moment de la vida en què tinc més capacitat de decisió que mai? curiós, no?

Jo: Bé, la vida està plena d’etapes. Quan n’acabes una, de vegades et desorienta mirar endavant i veure un nou horitzó. Això no vol dir que tornis enrere, vol dir que t’has de buscar nous fars cap on caminar, ja que el paisatge ha canviat. Fins que no trobis els nous objectius potser et sentiràs una mica perdut, però en cap cas tancat en una gàbia.

Ex-Jo: I com sé que he acabat una etapa?

Jo: Perquè s’ha acabat el carrer i estàs donant voltes a la rotonda sense saber cap on girar.

Ex-Jo: Vull seguir caminant... o conduint. Vull marxar, volar... però tinc por que passi el temps i fer tard a una vida que vull però a la que tinc por. Deus estar al·lucinant que ara t'expliqui tot això. Però és una empanada mental a l'alçada de la qual només gent com tu i poquets dels qui tinc ara a prop podrien entendre, i perquè no reconèixer-ho... m'imagino el que em diràs i precisament és el que tinc ganes de sentir, llegir. Diràs que arrisqui, que confiï en la vida, que doni el primer pas amb fe.

Jo: No. Crec que el que necessites ara és aprendre a cordar-te les sabates.

Ex-Jo: Per què ara?

Jo: Perquè lo de tirar-te a la piscina ja ho saps fer!!! Ja saps que no pots controlar la vida.

Ex-Jo: Sé que la meva seguretat es basa en acceptar la meva inseguretat.

Jo: Veus, ho saps perquè ja has passat l’experiència de nedar en aigües desconegudes. Si ara hi seguissis nedant no seria cap acte de valentia, ni de confiança i molt menys d’evolució. No t’estanquis aquí, tria un dels camins d’aquesta nova rotonda. Lo d’anar a cegues ja ho has passat, no t’hi recreïs. L’aprenentatge de confiar ja el tens. Busca nous reptes.

Ex-Jo: Tens algun consell?

Jo: Doncs el SEGON pas per a realitzar un nus segur és: NO EM CREGUIS! ESCOLTA’M (LLEGEIX-ME), PERÒ NO EM CREGUIS! Això tingues-ho present. No creguis a ningú cegament. No sóc gaire partidari dels “consells”. Se n’ha de saber molt i totes dues persones han de voler mullar-se en l’anàlisi, ja que poden haver-hi moltes projeccions per part de qui aconsella i fer mal a qui, en un moment d’obriment, s’aferra a comentaris que no van amb ell. Una altra persona podria pensar que et passa el que li va passar al seu Ex-Jo fa uns anys, o a ella ara, i dir-te que has de fer tal o tal altra cosa moguda pel seu dolor. Potser amb bona intenció, et guiaria cap a un camí infernal per a tu.

Ex-Jo: Aleshores, millor no dir res?

Jo: Més que consells jo et parlaré de la meva experiència. Com si llegissis un llibre. Agafa el que vulguis del protagonista. Perquè cadascú té la seva veritat per viure la seva felicitat. Perquè cadascú està en un moment diferent. Perquè cadascú ha d’aprendre el que ha d’aprendre. Perquè no hi ha dos camins iguals, encara que arribin al mateix destí.

Ex-Jo: Ni millor ni pitjor, diferent... oi?

Jo: Sí, diferent. Per aquest motiu ningú millor que tu sap el que has de fer. Perquè ho escoltes en la teva ment, ho crees en les teves emocions i ho sents en el teu cos. Escolta aquesta brúixola que fa que et sentis malament o bé. És un indicador boníssim per saber si estàs pensant correctament, actuant correctament, CAMINANT CORRECTAMENT segons la TEVA vida .Per tant, del que et diré agafa’n el que et sigui útil i transforma-ho. Tu fas la teva màgia.

Ex-Jo: Ja t’ho he dit, tinc por. No sé de què. Potser que m’esclati l’encanteri a les mans!!

Jo: El TERCER pas arriba sempre en forma de por... sí, a mi també m’assalta. Perquè és la reacció inconscient (l’instin de supervivència) que em ve davant de quelcom desconegut. Davant del que sigui... una conversa inusual, un conflicte, un escrit de recolzament (com és aquest cas)...

Ex-Jo: ...un sentiment de retrocedir en la pròpia evolució personal per no fer el que m’agradaria...

Jo: Exacte, també en aquest cas la por avisa. És genial, no? Alguna cosa està canviant i cal estar atents, ser valents i no tirar enrere. No tinguis por de la por. És una amiga. Sinó, tranquil, tard o d’hora et tornarà a passar el mateix.

Ex-Jo: Per què?

Jo: Perquè les oportunitats d’aprendre allò que necessites per evolucionar en el teu moment vital mai es perden: l’aprenentatge es presentarà, rere diferents disfresses, fins que el desemmascaris.

Ex-Jo: Així és impossible no evolucionar? Doncs jo tinc tanta por de fer el que m'agrada que estic bloquejat i em dóna la sensació que camino, de nou, enrere com els crancs.

Jo: Doncs bé, l’has clavada: El QUART pas és retrocedir!!! I no creguis, moltes vegades és necessari refer el nus per subjectar-lo millor. Però no retrocedeixes, et reubiques. Com que no ho has fet mai camines d’una manera estranya (inusual), com un cranc. Realment enfoques els teus nous passos per apropar-te més al centre de la teva diana. Et poses nous objectius.

Ex-Jo: A veure, et seré sincer. Estic sol, sense feina i amb pocs amb qui pugui compartir inquietuds. Fins i tot n’hi ha que ni m’entenen!! Quins objectius m’he de posar en aquesta situació!! Ningú m’ajudarà o què?

Jo: És que el CINQUÈ pas ve en forma de soledat.

Ex-Jo: Carai quin pal!!! I he de fer aquest pas sol?

Jo: Sempre cal buscar la part positiva: més val sol que mal acompanyat. A mi és el pas que m’ha costat més. Quan et reubiques perds els referents i molts d’aquells qui t’envolten s’allunyen o tu t’allunyes d’ells. Així t’aniràs trobant amb aquells qui segueixen un camí similar. La gent qui t’envolta potser anirà canviant.

Ex-Jo: Però jo no vull allunyar-me de les meves amistats. No és culpa d’ells ni d’elles!!

Jo: És clar que no!!! Cadascú està en el seu camí. Ells ja estan bé. Ets tu qui t’has de buscar la vida per estar bé amb tu mateix. Ni millor ni pitjor, ja saps. És dur, però un cop fet et sentiràs lliure, a punt per caminar sense tant de pes emocional estancat. Preparat per pedalejar sense pals a les rodes.

Ex-Jo: I què passarà amb les meves antigues amistats?

Jo: Si eren bons amics segur que tornaràs a veure’ls. La relació serà diferent, potser no us uniran tantes coses... però tu et sentiràs bé i això és el que compte. És amb tu amb qui estàs les 24 hores del dia!!!

Ex-Jo: Molt bé, però segueixo sense saber què fer. No em dones cap resposta concreta!! Ara mateix estic en la recerca d'una resposta que vagi més enllà del "no ho sé", que és el que tinc últimament als llavis...

Jo: No donar-te cap resposta concreta seria dir-te: confia, deixa’t endur pel riu de la vida, viu l’aquí i l’ara, sent l’amor, flueix amb la teva ànima, mou-te en l’espai del teu ser superior... i segueix com sempre, sense fer res per canviar el teu dia a dia. Però jo no et dic això. Ara no et serveix. Ara ja no, perquè ho has vivenciat i has vist cap on vols anar... però no pots arribar-hi volant. Perquè ets un ésser humà no un àngel.

Ex-Jo: En sóc conscient.

Jo: No et dono la resposta però et faig una síntesis dels passos que se’t presenten a l’hora de cordar-te les sabates de veritat. Per caminar, ara que ets conscient de què ets i cap a on has d’anar.

Ex-Jo: Així doncs, no hi ha SIZÈ pas?

Jo: El SIZÈ pas “no el sé”. No en tinc ni idea. Un cop has perdut l’antic camí i t’enfoques cap al nou és normal no tenir-ne ni idea!!! Per això, lo millor és no preocupar-se. Senzillament cal ocupar-se del que vagi sorgint mentre camines cap als nous objectius. Què coi has de saber si mai has caminat el nou camí?!

Ex-Jo: Ostres, això no m’ajuda massa. És que per no saber, no sé si el nou camí serà un corriol, un sender, una autopista, una marca d’estels al desert o uns fars que em guiïn navegant pel mar.

Jo: No saber és un bon senyal que, definitivament, t’informa que no estàs fent el mateix de sempre!!! Per això t’ensenyo a fer un bon nus, perquè no saps per on caminaràs.

Ex-Jo: I aleshores com segueixo?

Jo: Amb el SETÈ pas i l’últim: “si vols quelcom diferent, no facis el mateix de sempre”. Hauràs de fer unes llaçades noves per acabar.

Ex-Jo: A veure, a veure. Amb tanta metàfora no m’aclaro.

Jo: Fes coses noves! Les antigues ja no serveixen.

Ex-Jo: I què vols que faci jo en plena crisis?! Fer, el que se’n diu fer, no puc: no hi ha feina, no hi ha oportunitats...

Jo: Quan dic “no facis” també dic “no pensis”. No pensis el mateix de sempre. No pensis com abans.

Ex-Jo: I com vols que pensi?

Jo: En positiu carai!! Crisi significa oportunitat de canvi, la crisis ens porta progrés. Ja veuràs que en aquest pas la ment hi tindrà molt a veure. Sense crisi no hi ha desafiaments i sense desafiaments la vida és una rutina. És en l’època de crisis quan neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies.

Ex-Jo: Reestructurar la manera de pensar és fonamental?

Jo: Sí, perquè ara ja no ets el d’abans, ets una mica millor. Per això cal que pensis també una mica millor si vols créixer. Pensa en els teus nous objectius i comença a caminar sense posar-te entrebancs d’entrada. Quan arribin ja els resoldràs. Potser t’hauràs de tornar a reubicar.

Ex-Jo: Suposo que és el que estic fent per enèsima vegada.

Jo: Sí. Ho faràs molts cops. Però cada vegada que ho facis recorda que primer cal que segueixis els passos per cordar-te les sabates de nou. En tots els camins no pots anar amb els mateixos nusos. Cada vegada les sabates t’han de subjectar millor els peus... perquè amb cada nou camí pujaràs cims més alts i baixaràs valls més profundes. Caldrà que trepitgis bé per deixar la ruta marcada amb les teves petjades.

Ex-Jo: Amb cada caminada se m’afluixen els cordons?

Jo: Exacte. Quan tanques un cicle hi deixes una part de tu i això et remou. Aleshores retornarà la sensació de desconcert. En aquest instant t’anirà bé mirar-te els peus, arrelar-te, tocar terra. T’anirà bé recordar els passos que t’he mostrat per no quedar-te massa temps parat, admirant badoc els milers de vents possiblement favorables. Recorda: mira bé els cordons abans de caminar cap al nou cim.

Ex-Jo: Així he d’aprendre a cordar-me les sabates com quan era petit?

Jo: Sembla una tonteria però porta temps i és necessari cordar-les bé per no patinar a la primera de canvi. Això no vol dir no canviar més de camí. Canviaràs mil cops de camí perquè un et portarà a l’altre per acostar-te amb més precisió cap a allò que vols. Patinar és caure i no voler aixecar-se.

Ex-Jo: No, si això ja ho faig: m’aixeco i aprenc de cada caiguda... però jo volia accelerar una mica els esdeveniments futurs, saps?!

Jo: Els somnis no s’aconsegueixen ràpidament. No realitzaràs un canvi radical d’entrada!!! A poc a poc, i tenint en compte el context que t’envoltava, aniràs dirigint-te cap als nous objectius. Per això cal que trepitgis fort, per seguir el camí progressivament d’acord amb les teves capacitats físiques, emocionals i mentals. El perill de voler volar és que t’hi pots quedar flotant allà dalt!!!

Ex-Jo: Però és que m’acosto als 30!!!

Jo: Estàs en un moment boníssim per aprendre a cordar-te les sabates i caminar cap on vulguis. No pateixis. A poc a poc. 29 anys és el teu moment adequat. Aquest és el teu moment ideal per reubicar-te de nou. A partir d’aquí, d’aquest pas, és important tenir present i pensar que passi el que passi tot està bé. Sempre estàs en el lloc precís i en el moment adequat. De tot es pot aprendre... de lo bo i lo dolent.

Ex-Jo: Aquesta és la veritat?

Jo: Aquesta és la meva veritat. És meva i m’ha costat la tira trobar-la. A mi m’és útil ara i per això puc dir que per a mi és veritat. Tu tens la teva. Però si una cosa ens uneix en aquests moments és la sinceritat. I crec que aquesta és essencial per evolucionar i construir coneixement nou cooperant entre els dos.

Ex-Jo: La sinceritat m’ajudarà a evolucionar.

Jo: Saber mostrar “allò que tenim dins” ens ajudarà perquè ens coneixerem millor. Digues-li ànima, energia, humanitat, força, sinceritat. És un gran tresor. A la vegada et dic que normalment tot això està molt relacionat amb la sensibilitat de la persona. Tu ets molt sensible. I això et fa sentir punible, potser dèbil. Però no, és un regal. Una brúixola que t’indica si segueixes el camí adequat. Tu no et conformes amb el camí que transiten els homes grisos a cegues. A tu no et serveix. Ho sento però potser la teva solució serà cercar-ne un altre. No ho sé. No em vull projectar en tu. Si creus que sóc massa radical o directe no em facis cas. Potser això m’ho estic dient a mi. Tu mira si et serveix i fes el que creguis.

Ex-Jo: No ho sé. La veritat és que t’envejo. Tens les coses tan clares que em fa una enveja que no t’ho pots ni imaginar.

Jo: Només dir-te que jo sempre pensava que els altres tenien les coses molt clares i jo no. I que si no fos pel si no fos seria molt feliç... i que tal cosa i tal altra... i que si em menjo mongetes màgiques em faré Súper-Guerrer... Però són històries xines, barreres que em posava jo mateix.

Ex-Jo: Aleshores?

Jo: Només tinc una cosa clara: evolució porta desorientació. Per això em cordo les sabates. Perquè són 7 passos que se’m presenten cada cert temps amb cada nou repte. Són 7 passos importants per poder seguir endavant còmodament en el meu camí i no quedar-me penjat. Perquè si no els tinc en compte quan se m’acaba un camí em quedo parat. Aleshores em desenganxo de terra i em quedo flotant en un mateix lloc, sense avançar. És per això que quan m’assalta el:

“NO SÉ PER ON COMENÇAR”, sé que necessitaré consell. Aleshores hauré de tenir en compte el “NO CREGUIS! ESCOLTA, PERÒ NO CREGUIS”. Seguidament vindrà la "POR", l’ansietat davant d’un nou horitzó on m’hauré de "REUBICAR" dibuixant els meus nous fars. Fars que m’allunyaran d’aquells qui tenia al costat per fer-me entrar en la "SOLEDAT". Aleshores vindrà un pas que "NO EL SÉ"... i només n’hauré d’inventar un de nou, per evolucionar i “NO FER SEMPRE EL MATEIX”.

Ex-Jo: I així no et perds?

Jo: Així prenc consciència d’on sóc, tenint en compte d’on vinc, per triar cap on em toca anar per arribar, a bon pas, on vaig. Tots estem perduts. Qui sap el que passarà a la vida? Qui sap el camí correcte? Qui té la solució? De milers i milers d’anys ningú n’ha trobat l’entrellat perquè ningú ho ha pogut demostrar científicament. Tothom s’espavila com pot. Cadascú té el seu camí, no n’hi ha dos d’iguals. Per tant, pensa el que tinguis que pensar. Si et serveix alguna cosa de l’experiència del altres endavant. Ves provant i fes-te la teva veritat. I que aquesta et sigui útil per ser feliç amb tu mateix!!!

Ex-Jo: La veritat, no sé per on començar!

Jo: És un bon començament.

Bernat Mestre