En Bocamoll era un nen diferent, com tots, i estudiava en una escola semblant a les altres. En Bocamoll tenia una família peculiar, com ho són totes les altres: vivia amb el seu pare, l’Home dels Caps, i amb l’Oncle Barba, que era el germà del seu avi.
El pare d’en Bocamoll deia que tenia un cap per a cada ocasió. Els guardava tots a l’armari de la roba, encara que ningú no els hagués vist mai, i cada matí en feia servir un o un altre segons les circumstàncies: quan era l’hora de pensar, es posava el cap de pensar; quan era l’hora de somiar, es posava el cap de somiar; quan era l’hora de la tristor, es posava el cap d’estar trist... tenia caps per a tot: per a les gresques, les excursions o les reunions serioses. “Cada cap disposa d’un tipus de pensaments”, mencionava el pare.
La veritat és que en Bocamoll no havia vist mai junts tots aquells caps, però sí que se n’adonava que el seu pare no era sempre igual. Canviava i s’adaptava a les circumstàncies i “això em va la mar de bé”, comentava el pare amb la cara de son mentre l’emmantava cada nit. Aleshores, potser allò dels caps era veritat!
L’Oncle Barba era l’ancià més vell del poble on vivia en Bocamoll. Un poble característic, com tots els pobles ho són. L’oncle era tan vell que de vegades comentava que fins i tot era més vell que ell mateix. En Bocamoll no ho entenia, com podia ser més vell que ell mateix? Però quan mirava la seva barba la pregunta no se li feia tan estranya. Potser l’oncle ja havia nascut amb la barba posada. I és que tenia una barba tan llarga!!! Era llarguíssima. Cada any li creixia més i més, i mai se l’havia fet tallar. “Aquesta barba són els meus anys, està feta d’experiència, és fins i tot més vella que jo”, deia l’oncle, mentre posava part de la barba dins la maleta cada matí per tal de no ensopegar-hi quan es desplaçava.
La veritat és que en Bocamoll no havia vist mai junts tots aquells caps, però sí que se n’adonava que el seu pare no era sempre igual. Canviava i s’adaptava a les circumstàncies i “això em va la mar de bé”, comentava el pare amb la cara de son mentre l’emmantava cada nit. Aleshores, potser allò dels caps era veritat!
L’Oncle Barba era l’ancià més vell del poble on vivia en Bocamoll. Un poble característic, com tots els pobles ho són. L’oncle era tan vell que de vegades comentava que fins i tot era més vell que ell mateix. En Bocamoll no ho entenia, com podia ser més vell que ell mateix? Però quan mirava la seva barba la pregunta no se li feia tan estranya. Potser l’oncle ja havia nascut amb la barba posada. I és que tenia una barba tan llarga!!! Era llarguíssima. Cada any li creixia més i més, i mai se l’havia fet tallar. “Aquesta barba són els meus anys, està feta d’experiència, és fins i tot més vella que jo”, deia l’oncle, mentre posava part de la barba dins la maleta cada matí per tal de no ensopegar-hi quan es desplaçava.
L’Oncle Barba, quan tenia son i es trobava a l’aire lliure, on no hi havia res per protegir-se del sol, construïa una cabana amb la seva barba. I com ho feia? Plantava dues estaques i al capdamunt hi lligava la punta de la barba. Amb la resta de la barba cobria el sostre i les parets de la cabana. S’estirava a l’ombra de la seva pròpia barba i no trigava gaire a començar a roncar. Quan l’Oncle Barba es quedava afònic, s’entortolligava la barba al voltant del coll i en pocs minuts ja podia tornar a cantar la seva cançó preferida: “Tinc un avi amb la barba blanca i una pipa encesa que tan sols fa fum...” I aleshores, amb aquella veu tan profunda, sempre explicava contes als infants del poble. La història preferida d’en Bocamoll era aquella que contava que ja feia molts anys, un hivern molt fred, el Pare Noel no havia pogut arribar al poble perquè els seus rens s’havien quedat glaçats. Aleshores, l’Oncle Barba, havia substituït el Pare Noel a l’hora de repartir els regals la matinada del 25 de desembre d’aquell any. El pare d’en Bocamoll sempre explicava que per aquell motiu l’oncle vivia amb ells. S’havia gastat tots els seus estalvis per comprar els regals dels nens i nenes del poble i, ara, ja no en tenia ni per comprar-se el pa. En Bocamoll estava segur que si l’Oncle Barba moria algun dia, la barba li serviria de taüt. Encara que no creia que l’oncle s’hagués de morir mai... no sabia ben bé per què.
A en Bocamoll li encantava veure com el seu pare solucionava els problemes usant diferents caps. També li sorprenia admirar com l’oncle resolia els contratemps amb aquella llarga cabellera blanca que li sortia de les galtes. “Aquesta llarga experiència m’ho soluciona tot”, deia l’oncle picant-li l’ullet. I és que, fins i tot es remorejava que en un accident d’avió, l’oncle havia utilitzat la barba com a paracaigudes per salvar tota la tripulació. En Bocamoll pensava que si un dia el poble es quedés sense menjar, aquella extensa barba es convertiria en cabell d’àngel i la compartirien amb tota la gent del poble.
En Bocamoll no tenia ni barba ni diferents caps per utilitzar davant les dificultats. El que tenia ell era una boca molt gran. Això no li agradava gens. Alguns nens de l’escola se n’hi reien. Pensava que si tingués diferents caps es posaria el cap de la valentia per fer front a les burles... o si tingués barba taparia les boques dels companys, o si més no es taparia les orelles!! Però no. Què podia fer ell amb aquella boca tan gran? L’oncle i el pare l’animaven. Deien que la boca era el seu do, el seu tresor. Però ell, més que veure-la com una eina d’ajuda, la patia com si es tractés d’un malefici. I és que tenia la boca tan gran que li cabien a dins totes les paraules del diccionari. Quan algú l’insultava, les mateixes paraulotes sortien instintivament de la seva boca, com si les haguessin cridat. De vegades, a classe, badallava una miqueta i se li queien algunes paraules avorrides sense voler. D’altres cops es distreia amb algun amic i quan obria la boca, per riure, sortien paraules divertides quan potser no era el moment adequat. Li costava molt aguantar totes aquelles paraules dins la boca sense que sortissin. Això no l’ajudava gens en les hores d’estudi i menys quan el mestre demanava d’estar en silenci.
El dia que el mestre va canviar els nens i les nenes de la classe de lloc, la vida d’en Bocamoll va fer un tomb inesperat. Al començament en Bocamoll no estava massa content amb el canvi. L’havien apartat d’en Badoc, el seu millor amic, i ara seia al costat de l’Orelluda. “Som tan diferents”, pensava en Bocamoll mentre ordenava els llibres sota el seu nou pupitre. L’Orelluda sempre estava callada. Semblava que només sabés escoltar. Com que l’Orelluda no deia res, en Bocamoll tampoc sentia la necessitat de regalar-li cap paraula. Només la mirava i se n’adonava, a mesura que passaven els dies, del tresor de la seva nova companya: les orelles.
L’Orelluda estava tan atenta que responia en el seu quadern totes les preguntes que realitzava el mestre durant les hores de classe. Tot i això, com que era extremadament tímida, mai responia en veu alta. Així doncs, en Bocamoll va decidir usar el seu do per ajudar a la seva veïna de pupitre. Quan ella escrivia alguna resposta, ell aixecava el dit i la deia en veu alta al mestre per compartir-la amb la resta de companyes i companys de classe. Després, quasi sempre comentava que la resposta li havia donat l’Orelluda, encara que de vegades ella deixava que fos ell qui s’emportés tots els mèrits. Tots dos van acabar formant un equip fantàstic.
Aquell dilluns de primavera, l’Orelluda no havia assistit a classe. Estava malalta. En Bocamoll seia tot sol al seu lloc i es distreia recordant tot allò que havia fet durant el cap de setmana: el pare s’havia posat el cap de mariner i havien anat a navegar amb la barca de l’oncle. Utilitzant la seva barba com a xarxa havien pescat moltes sardines. Els encantaven els entrepans de pa amb tomàquet i sardines! De sobte, per davant d’en Bocamoll, van creuar unes paraules com si les portés el vent. En Bocamoll va tancar i va obrir els ulls creient que havia vist visions. Però no, altra vegada van creuar per davant dels seus ulls unes paraules com si fossin gavines voladores. En Bocamoll estava molt desorientat. Mirava al pupitre del costat però no hi havia l’Orelluda per ajudar-lo. Per primera vegada en molt de temps, a la boca d’en Bocamoll no hi havia paraules disponibles. Què podia fer ara sense les paraules que escrivia a la llibreta la seva companya?
“Què m’està passant?!”, es preguntava en Bocamoll mentre intentava caçar les paraules voladores que veia que sortien de la boca del mestre. “Si les agafo amb les mans me les podré menjar i després les podré escopir per respondre!”. Però mentre pensava el que faria amb les paraules un cop les agafés, se n’adonava que aquestes se li desfeien a les mans. No les podia agafar amb les mans! Aleshores en Bocamoll va intentar pensar com s’ho feia l’Orelluda per caçar les paraules que portava el vent. Quina trampa feia servir per atrapar-les? “És clar!!”, va exclamar en Bocamoll, “les orelles, l’Orelluda caça les paraules dels altres amb les seves orelles, amb el seu tresor”. Així doncs, en Bocamoll, va preparar-se: es va assentar ben assentat a la cadira, va recolzar l’esquena al respatller, va posar les mans sobre la taula, va dirigir els ulls cap al mestre i va obrir ben bé les orelles. Quan un nou vol de paraules va passar pel seu davant, va fer un gest ràpid i les va caçar amb l’orella dreta. Les paraules li van passar per dins del cap. En Bocamoll sentia com una veu estranya li anava desxifrant el missatge que portaven aquelles paraules: “Qui sap el nom d’un bolet molt bonic, però verinós?”. Després, les paraules li van sortir per l’orella esquerra i van seguir volant per l’aula. De sobte, dues paraules desconegudes es van dipositar per primera vegada sobre de la llengua d’en Bocamoll per fer-li pessigolles. Eren dues paraules que pesaven força i... tenien regust de bolet podrit!! Semblava que estiguessin a punt de sortir disparades quan en Bocamoll obrís la boca. Però en aquell precís moment, en Bocamoll va prémer fort les dents i va ajuntar els llavis. Va agafar ràpidament el bolígraf i va escriure les paraules a la seva llibreta. “Per fi les he caçat, no se m’escaparan!!”, es deia en Bocamoll mentre somreia satisfet. Les havia pensat ell aquelles paraules, i les tenia guardades a la llibreta. No sabia si les paraules eren correctes o no, però era la seva resposta a la pregunta del mestre i això l’entusiasmava. Ara ja no les tenia a la boca, ja que les paraules reposaven al seu quadern, tranquil·les i brillants com si fossin estrelles.
En Bocamoll estava tranquil, per primera vegada no se sentia obligat a treure’s les paraules de la boca. Ara ja no se li acumularien entre les dents perquè se n’adonava que també les podia guardar a la llibreta. En aquell moment, un soroll va sorprendre en Bocamoll. Era en Matusser, que se li havien caigut els llapis de colors a terra i gatejava mentre els recollia per la fila de darrera. En Matusser sempre tenia la taula plena d’objectes que el destorbaven. Aquells objectes semblava que estiguessin vius amb l’anar i venir de les mans d’en Matusser i distreien els alumnes de la lliçó que ensenyava el mestre. Per aquest motiu, en Bocamoll va agafar la llibreta, la va alçar i va mostrar les dues brillants paraules als seus companys de classe. Eren paraules d’un color vermell intens, amb punts blancs com si fossin taques de llet. Aleshores, en Badoc, que badallava al costat de la finestra, va veure la llibreta alçada d’en Bocamoll. Es va treure les lleganyes i mentre llegia les paraules amb la boca oberta, aquestes van volar molt ràpidament, com si fossin dos estels fugaços, i es van situar sobre la seva llengua. Aleshores, en Badoc, sorprès, va tancar la boca. Va pensar que com que encara no havia esmorzat, la millor solució seria menjar-se aquelles brillants llumetes que semblaven piruletes. Però de sobte, les dues paraules van començar a fer-li pessigolles damunt la llengua. Finalment, a en Badoc se li va escapar un fort esternut. I de l’esternut van sortir les dues paraules volant cap al sostre, com dos coets de Sant Joan. Quan van tocar el sostre, les paraules van esclatar fent sentir en l’aire un fort so:
A en Bocamoll li encantava veure com el seu pare solucionava els problemes usant diferents caps. També li sorprenia admirar com l’oncle resolia els contratemps amb aquella llarga cabellera blanca que li sortia de les galtes. “Aquesta llarga experiència m’ho soluciona tot”, deia l’oncle picant-li l’ullet. I és que, fins i tot es remorejava que en un accident d’avió, l’oncle havia utilitzat la barba com a paracaigudes per salvar tota la tripulació. En Bocamoll pensava que si un dia el poble es quedés sense menjar, aquella extensa barba es convertiria en cabell d’àngel i la compartirien amb tota la gent del poble.
En Bocamoll no tenia ni barba ni diferents caps per utilitzar davant les dificultats. El que tenia ell era una boca molt gran. Això no li agradava gens. Alguns nens de l’escola se n’hi reien. Pensava que si tingués diferents caps es posaria el cap de la valentia per fer front a les burles... o si tingués barba taparia les boques dels companys, o si més no es taparia les orelles!! Però no. Què podia fer ell amb aquella boca tan gran? L’oncle i el pare l’animaven. Deien que la boca era el seu do, el seu tresor. Però ell, més que veure-la com una eina d’ajuda, la patia com si es tractés d’un malefici. I és que tenia la boca tan gran que li cabien a dins totes les paraules del diccionari. Quan algú l’insultava, les mateixes paraulotes sortien instintivament de la seva boca, com si les haguessin cridat. De vegades, a classe, badallava una miqueta i se li queien algunes paraules avorrides sense voler. D’altres cops es distreia amb algun amic i quan obria la boca, per riure, sortien paraules divertides quan potser no era el moment adequat. Li costava molt aguantar totes aquelles paraules dins la boca sense que sortissin. Això no l’ajudava gens en les hores d’estudi i menys quan el mestre demanava d’estar en silenci.
El dia que el mestre va canviar els nens i les nenes de la classe de lloc, la vida d’en Bocamoll va fer un tomb inesperat. Al començament en Bocamoll no estava massa content amb el canvi. L’havien apartat d’en Badoc, el seu millor amic, i ara seia al costat de l’Orelluda. “Som tan diferents”, pensava en Bocamoll mentre ordenava els llibres sota el seu nou pupitre. L’Orelluda sempre estava callada. Semblava que només sabés escoltar. Com que l’Orelluda no deia res, en Bocamoll tampoc sentia la necessitat de regalar-li cap paraula. Només la mirava i se n’adonava, a mesura que passaven els dies, del tresor de la seva nova companya: les orelles.
L’Orelluda estava tan atenta que responia en el seu quadern totes les preguntes que realitzava el mestre durant les hores de classe. Tot i això, com que era extremadament tímida, mai responia en veu alta. Així doncs, en Bocamoll va decidir usar el seu do per ajudar a la seva veïna de pupitre. Quan ella escrivia alguna resposta, ell aixecava el dit i la deia en veu alta al mestre per compartir-la amb la resta de companyes i companys de classe. Després, quasi sempre comentava que la resposta li havia donat l’Orelluda, encara que de vegades ella deixava que fos ell qui s’emportés tots els mèrits. Tots dos van acabar formant un equip fantàstic.
Aquell dilluns de primavera, l’Orelluda no havia assistit a classe. Estava malalta. En Bocamoll seia tot sol al seu lloc i es distreia recordant tot allò que havia fet durant el cap de setmana: el pare s’havia posat el cap de mariner i havien anat a navegar amb la barca de l’oncle. Utilitzant la seva barba com a xarxa havien pescat moltes sardines. Els encantaven els entrepans de pa amb tomàquet i sardines! De sobte, per davant d’en Bocamoll, van creuar unes paraules com si les portés el vent. En Bocamoll va tancar i va obrir els ulls creient que havia vist visions. Però no, altra vegada van creuar per davant dels seus ulls unes paraules com si fossin gavines voladores. En Bocamoll estava molt desorientat. Mirava al pupitre del costat però no hi havia l’Orelluda per ajudar-lo. Per primera vegada en molt de temps, a la boca d’en Bocamoll no hi havia paraules disponibles. Què podia fer ara sense les paraules que escrivia a la llibreta la seva companya?
“Què m’està passant?!”, es preguntava en Bocamoll mentre intentava caçar les paraules voladores que veia que sortien de la boca del mestre. “Si les agafo amb les mans me les podré menjar i després les podré escopir per respondre!”. Però mentre pensava el que faria amb les paraules un cop les agafés, se n’adonava que aquestes se li desfeien a les mans. No les podia agafar amb les mans! Aleshores en Bocamoll va intentar pensar com s’ho feia l’Orelluda per caçar les paraules que portava el vent. Quina trampa feia servir per atrapar-les? “És clar!!”, va exclamar en Bocamoll, “les orelles, l’Orelluda caça les paraules dels altres amb les seves orelles, amb el seu tresor”. Així doncs, en Bocamoll, va preparar-se: es va assentar ben assentat a la cadira, va recolzar l’esquena al respatller, va posar les mans sobre la taula, va dirigir els ulls cap al mestre i va obrir ben bé les orelles. Quan un nou vol de paraules va passar pel seu davant, va fer un gest ràpid i les va caçar amb l’orella dreta. Les paraules li van passar per dins del cap. En Bocamoll sentia com una veu estranya li anava desxifrant el missatge que portaven aquelles paraules: “Qui sap el nom d’un bolet molt bonic, però verinós?”. Després, les paraules li van sortir per l’orella esquerra i van seguir volant per l’aula. De sobte, dues paraules desconegudes es van dipositar per primera vegada sobre de la llengua d’en Bocamoll per fer-li pessigolles. Eren dues paraules que pesaven força i... tenien regust de bolet podrit!! Semblava que estiguessin a punt de sortir disparades quan en Bocamoll obrís la boca. Però en aquell precís moment, en Bocamoll va prémer fort les dents i va ajuntar els llavis. Va agafar ràpidament el bolígraf i va escriure les paraules a la seva llibreta. “Per fi les he caçat, no se m’escaparan!!”, es deia en Bocamoll mentre somreia satisfet. Les havia pensat ell aquelles paraules, i les tenia guardades a la llibreta. No sabia si les paraules eren correctes o no, però era la seva resposta a la pregunta del mestre i això l’entusiasmava. Ara ja no les tenia a la boca, ja que les paraules reposaven al seu quadern, tranquil·les i brillants com si fossin estrelles.
En Bocamoll estava tranquil, per primera vegada no se sentia obligat a treure’s les paraules de la boca. Ara ja no se li acumularien entre les dents perquè se n’adonava que també les podia guardar a la llibreta. En aquell moment, un soroll va sorprendre en Bocamoll. Era en Matusser, que se li havien caigut els llapis de colors a terra i gatejava mentre els recollia per la fila de darrera. En Matusser sempre tenia la taula plena d’objectes que el destorbaven. Aquells objectes semblava que estiguessin vius amb l’anar i venir de les mans d’en Matusser i distreien els alumnes de la lliçó que ensenyava el mestre. Per aquest motiu, en Bocamoll va agafar la llibreta, la va alçar i va mostrar les dues brillants paraules als seus companys de classe. Eren paraules d’un color vermell intens, amb punts blancs com si fossin taques de llet. Aleshores, en Badoc, que badallava al costat de la finestra, va veure la llibreta alçada d’en Bocamoll. Es va treure les lleganyes i mentre llegia les paraules amb la boca oberta, aquestes van volar molt ràpidament, com si fossin dos estels fugaços, i es van situar sobre la seva llengua. Aleshores, en Badoc, sorprès, va tancar la boca. Va pensar que com que encara no havia esmorzat, la millor solució seria menjar-se aquelles brillants llumetes que semblaven piruletes. Però de sobte, les dues paraules van començar a fer-li pessigolles damunt la llengua. Finalment, a en Badoc se li va escapar un fort esternut. I de l’esternut van sortir les dues paraules volant cap al sostre, com dos coets de Sant Joan. Quan van tocar el sostre, les paraules van esclatar fent sentir en l’aire un fort so:
- “Amanita Muscaria!!!!”
- “Exacte Badoc, el Reig Bord és un bolet molt bonic, però verinós”, va dir el mestre mentre ensenyava un bolet que ell mateix havia anat a caçar a la muntanya.
Ah, per cert!! Per si us interessa, us diré que en Bocamoll, amb els anys, va acabar d’enriquir el seu do, la parla, amb el de la seva companya, l’escolta. Va aprendre a escoltar tan bé que, fins i tot, en els insults d’algun company ja no sentia paraulotes, sinó un terrabastall sense sentit, com si fos el soroll d’un cotxe o d’una moto!! Això li feia gràcia i per aquest motiu ja no s’enfadava. De vegades, en les paraules ofensives sentia un crit que demanava auxili. Al principi no s’ho podia creure i amb cara de sorpresa mirava l’Orelluda. Ella somreia i assentia amb el cap. D’aquesta manera en Bocamoll va decidir començar a triar les paraules que sortien de la seva boca. I així va acabar l’últim curs escolar: amb una bonica paraula de regal per a cada company i companya de classe. Potser amb alguns ja no es tornarien a veure.
Bernat Mestre
Inspirat en les lectures de Joles Sennel ("L'Home dels Caps")
i Gianni Rodari ("L'Oncle Barba")
realitzades amb l'alumnat de 5è de primària
del C.E.I.P Duran i Bas.
Per en Josep Antoni,
gran mestre i persona.
I per a elles i ells, nens i nenes,
alguns parladors i parladores,
d'altres escoltadors i escoltadores...
totes i tots en camí de ser bones persones.
Inspirat en les lectures de Joles Sennel ("L'Home dels Caps")
i Gianni Rodari ("L'Oncle Barba")
realitzades amb l'alumnat de 5è de primària
del C.E.I.P Duran i Bas.
Per en Josep Antoni,
gran mestre i persona.
I per a elles i ells, nens i nenes,
alguns parladors i parladores,
d'altres escoltadors i escoltadores...
totes i tots en camí de ser bones persones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada