"feeling"

El feeling és un estil musical que es va iniciar a Cuba en la dècada dels 40 i suposava una nova manera d’afrontar la cançó, on el sentiment definia la interpretació. El feeling s’acompanyava d’una guitarra, a l’estil dels vells trobadors, per establir la comunicació o “feeling” amb el públic.

Ahir, Pablo Milanés es comunicava amb un Palau de la Música ple de gent i de silenci. El Pablo va entrar, es va assentar, va obrir el seu cor i va començar a cantar. Va ser màgic. Les siluetes dels espectadors restaven immòbils, atentes. Jo els mirava. Prenia consciència que la nostra escolta formava part de les cançons del cantautor. A part de les cançons, vaig sentir moltes coses. Mil detallets es dibuixaven davant meu mentre la veu de Pablo ho abraçava tot: l’home que es repenjava sobre del puny, la noia dels ulls negats de llàgrimes, la senyora que es tapava la boca amb les mans per evitar cridar “bravo” a mitja cançó, l’avi que tancava els ulls per concentrar-se, ella... tots quiets, entre ombres, no només formàvem part d’un quadre perfecte sinó que ajudàvem a crear l’ambient idoni perquè en Pablo cantés. I ho fes amb feeling, des del cor. En aquells moments vaig sentir allò que diu una amiga: “Si la gent es fixés més en el que té al voltant trobaria la bellesa per tot arreu i no tindrien motius per estar tristos”. No estava trist, encara. Em sentia viu i acompanyat... i em va encantar cantar “Yolanda”!!

Ja cap al final, “Para vivir” em va donar forces per mirar-la i agafar-li les mans. Quatre mans s’agafaven fort mentre sentien que “por mi parte esperaba que un día el tiempo se hiciera cargo del fin. Si así no hubiera sido, yo habría seguido jugando a hacerte feliz”… i tot el que no ens dèiem amb les mans agafades, ho sentíem en aquella lletra. La lletra de “Para vivir”. La cançó del final d’una bonica història d’amor. Agafats de les mans, sense dir res, ella i jo ens comunicàvem. I, enmig, es notava el batec d’un cor. No sé si era el meu. Potser era el d’ella. O qui sap si eren tots dos bategant alhora. Dos cors que parlaven sense fer servir paraules, amb feeling, amb la tremolor de les nostres mans.

El concert va acabar i la vaig acompanyar a casa. Ella estava preciosa, abrigada amb aquell jersei de punt marró. Sota del portal vam reprendre la conversació de les mans, aquest cop posant-hi les nostres pròpies paraules. Una conversa que feia temps que teníem... però que no enteníem. Dos camins diferents, sota del portal, s’unien amb ponts construïts de sinceritat i de respecte. Ponts construïts amb feeling, de tot cor, però aquest cop sense guitarra. Mostrar els sentiments i acceptar que no ens sabíem estimar, va ser l’acte més gran d’estima. Aleshores, una abraçada. Un petó. Un somriure trencat per alguna llàgrima. Un adéu sense massa paraules.

Tornant cap a casa pedalejava al mateix ritme dels meus pensaments. Empès per la desorientació pensava que havia completat una etapa. Acabava de tancar una porta per obrir-ne d’altres. De nou desconcert, però aquest cop il·luminat de claredat. La lletra de la nostra cançó s’havia acabat. La trobaré a faltar. Potser algun dia cantaré el clic-clic de les seves estisores i ballaré els cabells que queien, entre converses, al terra del seu bany. Potser posaré acords a les abraçades més grans de la història i, sobretot, a aquella seva curta però contundent rialla. Potser escriuré la nostra lletra, ara que sé que acaba amb un amorós punt final.

La tristesa que sentia en l’adéu em deia el mateix que després del comiat em va dir ella: sí que ens hem sabut estimar.

Adéu... i moltes gràcies.