Saps quan no et surten les paraules? Quan el silenci s'ha afiençat dins teu? Però a la vegada et sents incòmode per no dir res? No tens paraules, però tens emocions movent-se per dins... i no saps com expressar-les. I aleshores, et sents culpable per no verbalitzar el que et passa. I llavors: et sents culpable. Culpable de què? No ho sé. I vius això. La culpabilitat de no saber com expressar les emocions que experimentes quan no tens res a dir.

A Marroc vaig conèixer un home que quasi no parlava. Era el cap d'una gran i agradable família. Ell quasi no parlava... però malgrat tot, semblava que tot girés al seu voltant. No dèia res. Se'l veia tranquil, segur, reposat, serè... es posava darrere, a dalt de tot de les escales i m'escoltava tocar la guitarra. Crec que li agradava... però no deia res. Bevia el seu te, fumava un cigar... i quan ho considerava oportú marxava. Vaig pensar: "Per què parlar quan no tens res important a dir?". Ell es mostrava en el silenci: agradable, tendre, acollidor, segur... Anys més tard, vaig descobrir que al Corà (el llibre sagrat de l'Islam) hi diu: "si les teves paraules no són millors que el silenci, calla".

A mi, de vegades, encara em fa cosa gaudir del silenci i mostrar allò que duuc dins sense parlar. No ho sé. Potser per això ho escric.

Per què necessito justificar res amb paraules si no surten? Si no surten serà que no és una cosa que s'expressi verbalment.

Bé. Crec que em toca sentir... i callar.