Carta a Kate

Aquest camí que deixo enrera és llarg però n’aprofitaré el bagatge. De res no em valen tants d'atzars, ni els vells camins, ni el blau del mar, si dintre meu no sento com batega, hi batega, el fràgil art de la tendresa...

Em sento sol. Molt sol al vaixell del meu retorn a casa. Em costa escriure, hi ha dies que no recordo ni les paraules més senzilles. Em sento tan sol malgrat ara retorni de nou, a casa: a Ballybeg, on vaig néixer. On vaig compartir la construcció de la primera humanitat amb vosaltres, germanes. Kate, Maggie, Agnes, Rose i... la petita... la petita... no recordo el teu nom. Ho sento. Ho sento moltíssim.

Des de Ryanga us enyorava tant. Tant. Quelcom a dintre em deia que no éreu felices. Que era egoista viure alegre mentre les meves ànimes més properes estaven tristes. Els Ryangans m’han ensenyat tant a desaprendre. Ja no sóc el mateix. Aquí sóc feliç germanes. Aquí comparteixo un món que no és meu, ni seu, ni de ningú... és solsament nostre. Perquè aquí no sóc jo, aquí sóc NOSALTRES.

...però sempre pensava en vosaltres. I de res no em valen tants d'atzars, ni els vells camins, ni el blau del mar, si dintre meu no us sento felices. Pensava en tu Maggie. T’hauria agradat aquesta gent, sempre amb els cors oberts, sincers, senzills... alegres, com tu germana. Gràcies pels teus ulls que no opinen, que no jutgen, que només intenten unir les persones. Gràcies Maggie, per la camaraderia, i per les cançons. Gràcies per les melodies que ens feien riure encara que ens caiguessin les llàgrimes... i gràcies també per les llàgrimes, aquelles que em vas regalar el dia de la marxa, quan el tren sortia de l’estació. Encara les guardo dins del cor.

Hola Agnes. Com estàs preciosa? Recordo el teu somriure, aquell càlid somriure que trencava el gel de la tristesa. La teva petita tristesa. “No estàs sola preciosa”, t’ho vaig dir tantes vegades... recordes? De vegades t’imaginava a Ryanga, simplement vivint en un etern somriure. Vivint la teva vida, la teva, la que tu vols construir, la que tu anheles crear-te per ser feliç. Lluny, molt lluny, de les tristes arrels que has creat en la vella llar familiar... per no fallar a Rose. La teva protegida Rose. Li vas prometre a la mare que la cuidaries, oi?! M’ho deia Maggie en l’última carta, ja fa temps.

Dins del món dels Ryangans haguessis pogut viure el teu bonica Rose... el teu món d’infant, el teu dolç món de tendresa. Segur que aquí podries ser actriu, dedicar-te al teatre... o al teu petit negoci de xocolata. Recordes les nostres passejades? Aquelles tardes d’aventura en què ens proposàvem tocar l’horitzó. Les meves pomes, l’ampolla de llet i les teves galetes de xocolata. I a caminar... “esquerra, dreta, esquerra, dreta”... “peus rectes

soldada Rosy”... “a les seves ordres capità Jack”...

Saps, petita, no recordo el teu nom, però et sé present. Kate comentava en les seves cartes que t’agrada ballar. Aquí haguessis ballat... durant setmanes, mesos, anys. Haguessis ballat d’alegria dia i nit, sola, acompanyada, amb homes, dones, criatures... i amb els leprosos. Haguessis ballat com el que ets, una princesa, amb el teu llaç de color delicadesa. Diuen que tens un fill? Felicitats petita. M’agradarà conèixer-lo. I també al teu marit.

Compartir les danses, les emocions, les vides d’aquesta gent és la cosa més meravellosa que heu vist mai. Sabeu? els he ensenyat a fer estels, com feia el pare amb nosaltres. Però aquí els estels volen amunt, molt amunt, tant que fins es confonen amb els de dalt del cel. Un cel clar, sincer, on el vent bufa esperança i tendresa cap als cors de la gent.

I, finalment, tu, Kate. Em dol pensar que mai voldràs descobrir la vida a

Ryanga. Però et respecto Katy. Res més. Espero veure’t ben aviat i, si no entendre’ns, compartir solituds, compartir l’opressió d’aquesta vostra societat, aquesta vostra religió que us relega a viure entristides. Sé que l’escola et crida i que la casa és la teva vida... passi el que passi, deixaré que em cuidis, mentre jo, encara que no te n’adonis, també et cuidaré a tu.

Cada dia em sento més fluix. El cap em balla i, de vegades, no em reconec. Però hi ha alguna cosa dins que em fa sentir en pau, alguna cosa que sap que el camí que trepitjo és el camí que ha triat el propòsit que fa créixer la vida, el propòsit que fa créixer les flors. Hi ha alguna cosa a dins que us he de compartir. Si algun dia enteneu això, si sou capaces de comprendre aquest missatge, capaces de mirar la vida des del vostre esperit, potser, qui sap, vindreu a Ryanga amb mi. Si no, seré jo qui em quedi amb vosaltres... no perquè això em faci feliç, sinó per compartir la solitud, la de cadascuna de vosaltres amb la meva. I per convertir-la, algun dia, en quelcom anomenat tendresa.

Aleshores, si no veniu, em quedaria, per molt que em dolgui, jo amb vosaltres. Trist, diria adéu a Ryanga, adéu a allò que estimo, adéu als esperits ancestrals que m’acompanyen. Adéu al meu món, per compartir la tristesa del vostre. Per a crear un NOSALTRES, encara que sigui trist, a Irlanda.

De res val la felicitat,

ni els vells camins, ni el blau del mar,

si dintre meu no sento com batega, hi batega,

el fràgil art de la tendresa...

Ah!, si no fos per la tendresa

que espera...

la tendresa

que exalta...

la tendresa

que estima i comparteix... la solitud.

Us estima

Pare Jack

http://www.youtube.com/watch?v=dPGhz0X5PVc