espais de comunicACCIÓ

Recordo una mestra que ens impartia l’assignatura de Català a l’Institut. Entrava a l’aula enmig de la cridòria. Es posava davant de la pissarra i amb cara de pocs amics, podríem dir de gos enfadat, imposava ordre picant de mans i utilitzant un to despectiu que, per seguir amb la metàfora abans escrita, semblaven talment lladrucs. Renyava personalment a tothom qui no estigués a punt d’escolta per a la seva classe magistral. A punt per escoltar com plasmava el coneixement dels seus llibres i començar a prendre apunts. Només quan tothom havia callat encetava la lliçó del dia. Explicava fonètica, sintaxi o les normes dels accents i ho feia amb convicció, amb seguretat. S’havia preparat el tema al detall: la teoria, els exemples, el que deia el llibre de text, etc. Tothom escoltava i prenia apunts. Alguns, però, tenien la mirada perduda. Ella cridava el seu nom. D’altres, com jo, ens acostàvem al full com si no hi veiéssim bé i tancàvem els ulls per descansar alhora que no deixàvem de moure el bolígraf. Ella donava un cop a la taula amb l’esborrador. També resseguia amb ulls escrutadors la parella que parlava d’amagat i quan podia els llançava una pregunta, que per molta atenció que haguessis mostrat era difícil de respondre. Passaven els quarts i s’acabava la classe. No hi havia preguntes. Ella marxava contenta, pensant que s’havia entès el que s’havia explicat.

Molts/es mestres creuen que la millor classe és aquella que ha estat silenciosa, la que s’ha controlat del tot, la que no ha tingut desordres ni sorpreses. En sortir de l’aula diuen: Avui la classe ha anat molt bé. Hi ha hagut silenci, he sabut respondre totes les preguntes, tot ha anat tal com estava previst. I es queden ben satisfets.

Aquestes sensacions, però, amaguen idees força equivocades sobre l’educació. Idees que al meu entendre tenia aquella professora que ens va mostrar tants coneixements però que ens en va fer aprendre tant pocs. Pressuposava que aprendre era una activitat callada, tranquil·la, seriosa, individual. I d’això se’n deduïa que cada alumne havia de seure a la seva taula, que havia de feinejar en silenci, sense moure’s, ben quiet. També semblava amagar d’altres prejudicis més profunds: que aprendre és dur, avorrit o fins i tot dolorós, que és lògic que els alumnes s’hi hagin d’esforçar o, també, que riure i xerrar gaire és perdre el temps.

Al contrari voldria pensar que aprendre és alguna cosa més divertida. Com ens mostrava aquell mestre de música durant tots els anys d’EGB. En Pep creia que apreníem sobretot quan estàvem actius: quan parlàvem, discutíem i discrepàvem amb altres companys/es; quan ens apassionàvem, rèiem o ens quedàvem bocabadats amb una cançó; quan manipulàvem objectes, tocàvem instruments o sortíem al pati a ballar un Rock and Roll; quan ens estiràvem a terra i ens relaxàvem amb Mozart o quan presentàvem a la resta del grup la nostra cançó preferida.

Aquella era una classe feta entre tots. Una classe on hi havia soroll, silenci, on tothom parlava en algun moment o altre, on els grups treballaven animadament, on es tractaven temes d’actualitat si era necessari, on es partia dels desigs i dels coneixements dels/les alumnes, on hi havia imprevistos i on potser el mestre no tenia respostes per tot però era proper a nosaltres. Al finalitzar les classes hi havia preguntes perquè no volíem que s’acabés, ja que passant-nos-ho bé, apreníem.

De "L'elogi del Soroll" de Daniel Cassany

i la meva pròpia experiència.