Record a (els oblidats)

A Oaxaca vaig conèixer un nen de 12 anys que venia droga als forasters a canvi d’unes monedes o una Fanta de taronja. Intentava, sense massa èxit, que els adolescents de la zona respectessin els seus “business” i li cedissin una zona de platja per disposar, així, dels seus propis clients. Calia portar un sou a casa fos com fos. “Tengo la berga bien parada”, deia amb un somriure que intentava aparentar virilitat i que camuflava el pànic d'una injusta i dura vida de supervivència.

Què se’n deu haver fet d’ell?

A Xiapas en René i en Salomón, de 14, em van regalar un punyal de fusta que ells mateixos havien realitzat. Al seu pare, comandant de la rebel·lió Zapatista, l’havien lligat a una pedra (després de tallar-li els braços) i l’havien llançat al riu. “Eso es lo que hace Fox”, deien mentre el seu mig somriure em mostrava el dolor dels infants d’un poble en lluita pels drets humans.

Què se n’ha fet d’ells?

A Guersiff vaig veure unes nenes que en deurien tenir uns 10 o 12. Vivien en una caseta de fang i escoltaven immòbils el so de la guitarra, les veus i les danses d’uns viatgers catalans. El seu somriure era humil, com la seva caseta, com els seus somnis, com els seus desitjos, com el seu futur.

Què se n’ha fet d’elles?

Al Rabal vaig explicar contes a uns infants de 2 a 4 anys que no paraven de somriure. En alguna ocasió també me’ls vaig trobar voltant per Les Rambles a altes hores de la matinada, aleshores no somreien tant. També a Barcelona, vaig treballar amb un grup d’educadors per “educar”, “ajudar”, acompanyar nenes i nens que no podien viure amb la seva família. Vaig intentar que la seva quotidianitat fos alguna cosa més encoratjadora i alegre que restar sols, a l’expectativa d’una decisió externa, en un centre d’acollida.

Nens i nenes de Barcelona, de Marroc, de Mèxic... de tot el món. Nenes i nens que mig somriuen perquè potser saben que si se’ls acut plorar, mai podran parar.

Què se n’ha fet d’ells i d’elles? Què se’n farà?

Potser l’educació social n’és una resposta. Una resposta a un problema de tothom: els oblidats. Personetes que seran el nostre futur. No sé per quin motiu no compten. L’educació social és una activitat que tracta amb els oblidats i està tan valorada com els seus destinataris. “L'origen o els antecedents d'aquestes pràctiques sovint es troben en l'acció dels voluntaris d'organitzacions molt diverses o com a actuacions més o menys espontànies dels líders o de persones significatives de les comunitats”, s’exposa a la web de la Generalitat.

Jo veig que el present de l’educació social no dista tant, per desgràcia, del seu passat. Sé que s’està professionalitzant el sector però crec que hi segueixen mancant recursos, tan humans com econòmics. Però sobretot, veig que potser el primer que hi falta és reconeixement. Reconeixement a aquells i aquelles que s’hi dediquen i a la gran tasca que realitzen. I sobretot, reconeixement, amor, comprensió i escolta per poder recordar aquelles i aquells que un dia van quedar oblidats.

Molts petons i una gran abraçada