Ja és la segona vegada que el post de la Marta (http://martaparreno.blogspot.com/2009/01/cartas-de-amor.html) m'inspira a publicar quelcom. "L'amor és un art de pau" canta Silvio Rodríguez. Així és com m'he sentit després de rellegir el que un dia vaig sentir:
Carta d'un amor d'estiu...La veritat és que els últims dies han estat estranys. Notar com l’energia del grup es dissipava a poc a poc ha estat dur d’acceptar. Aquests dies compartits han forjat una amistat molt intensa en també molt poc temps. La vostra marxa va ser del tot desorientant. El dia anava passant i buscava per tot arreu l’energia de les ballarines. T’imaginava a tu, somrient amb mesura i molta educació, mirant-me mentre jo escoltava perdut aquelles converses que no entenia. M’encantava imaginar què deien aquelles paraules que no sabia.
Després de sopar va arribar el moment. Vaig agafar el llibre dels records i vaig plasmar-hi tot allò que havia sentit aquelles setmanes (no negaré que vaig llegir el teu escrit i que, de nou, vaig buscar-te sense èxit).
Després, vaig agafar la guitarra per encaminar-me cap a la petita església. Sentia que allà, al mig del bosc, alguna cosa més havia d’experimentar. Vaig entrar-hi. Em vaig asseure on tu t’asseies la nit abans. Així, vaig començar a tocar, assentat amb tu, notant-te present. D’aquesta manera me n’adonava que no t’havia de buscar a fora. No calia buscar-te. Tu ja eres amb mi. Estaves dins, dins meu, dins del meu cor. I ara m’ajudaves a cantar i a donar les gràcies a tothom per totes les experiències i aprenentatges compartits durant aquelles jornades. Les meves llàgrimes, que feia anys que estaven tancades amb pany i clau dins de l'indret més profund, van començar a sortir i a caure damunt la guitarra... aleshores, el so amic del saxofon apareixia per darrera meu i s’unia a la guitarra per expressar la nostra tristesa després de la vostra marxa. El saxofon i la guitarra, van plorar tant.
L’últim dia vam estar sincerant-nos. Xerràvem allò que tots dos havíem sentit per vosaltres dues. Veient i notant que de debò sentíem que la nostra energia buscava la vostra. Finalment, vam tornar a Barcelona. Vam preparar un sopar a casa meva per acabar d’aprofitar els últims instants junts. Vam parlar dels sentiments que havíem experimentat i vam tornar a tocar el saxofon i la guitarra per recordar-vos.
Avui hem estat per Barcelona observant els figurants de les Rambles, provant-nos roba hippie per les tendes del Gòtic i menjant unes tapes al Born. Hem parlat de tot i de res i ens hem adonat de la gran amistat que ens uneix. Finalment, ens hem acomiadat. De nou, tristesa. He anat a fer un te per reubicar-me en la vida d’abans de conèixer-te. Ara, només sé que vull tocar la guitarra, cantar, crear, fer de clown, teatre, jugar amb les màscares... donar alegria a la gent que m’envolta. També m’he parlat de tu i t’he recordat amb molta enyorança.
Finalment, m’he separat dels dies que et vaig conèixer i he anat a comprar cordes per la guitarra. M’he sorprès quan he vist que les que m’han venut són de marca francesa. I ara, em sorprenc de nou, escrivint-te aquesta carta i escoltant "La Vie en rose" d’Edith Piaf...
Em pregunto:
Què vol dir tot això?
Què haig de fer?
Quin és el meu paper davant la probable determinació del destí?
Intentaré saber sentir en mi mateix i en l’entorn (que sempre parla encara que normalment no el sàpiga escoltar) la resposta. Estaré atent als esdeveniments... no tot són casualitats.
Et sento molt a prop ballarina.
Un somriure optimista, la millor de les meves abraçades i el més carinyós dels meus petons.
Després de sopar va arribar el moment. Vaig agafar el llibre dels records i vaig plasmar-hi tot allò que havia sentit aquelles setmanes (no negaré que vaig llegir el teu escrit i que, de nou, vaig buscar-te sense èxit).
Després, vaig agafar la guitarra per encaminar-me cap a la petita església. Sentia que allà, al mig del bosc, alguna cosa més havia d’experimentar. Vaig entrar-hi. Em vaig asseure on tu t’asseies la nit abans. Així, vaig començar a tocar, assentat amb tu, notant-te present. D’aquesta manera me n’adonava que no t’havia de buscar a fora. No calia buscar-te. Tu ja eres amb mi. Estaves dins, dins meu, dins del meu cor. I ara m’ajudaves a cantar i a donar les gràcies a tothom per totes les experiències i aprenentatges compartits durant aquelles jornades. Les meves llàgrimes, que feia anys que estaven tancades amb pany i clau dins de l'indret més profund, van començar a sortir i a caure damunt la guitarra... aleshores, el so amic del saxofon apareixia per darrera meu i s’unia a la guitarra per expressar la nostra tristesa després de la vostra marxa. El saxofon i la guitarra, van plorar tant.
L’últim dia vam estar sincerant-nos. Xerràvem allò que tots dos havíem sentit per vosaltres dues. Veient i notant que de debò sentíem que la nostra energia buscava la vostra. Finalment, vam tornar a Barcelona. Vam preparar un sopar a casa meva per acabar d’aprofitar els últims instants junts. Vam parlar dels sentiments que havíem experimentat i vam tornar a tocar el saxofon i la guitarra per recordar-vos.
Avui hem estat per Barcelona observant els figurants de les Rambles, provant-nos roba hippie per les tendes del Gòtic i menjant unes tapes al Born. Hem parlat de tot i de res i ens hem adonat de la gran amistat que ens uneix. Finalment, ens hem acomiadat. De nou, tristesa. He anat a fer un te per reubicar-me en la vida d’abans de conèixer-te. Ara, només sé que vull tocar la guitarra, cantar, crear, fer de clown, teatre, jugar amb les màscares... donar alegria a la gent que m’envolta. També m’he parlat de tu i t’he recordat amb molta enyorança.
Finalment, m’he separat dels dies que et vaig conèixer i he anat a comprar cordes per la guitarra. M’he sorprès quan he vist que les que m’han venut són de marca francesa. I ara, em sorprenc de nou, escrivint-te aquesta carta i escoltant "La Vie en rose" d’Edith Piaf...
Em pregunto:
Què vol dir tot això?
Què haig de fer?
Quin és el meu paper davant la probable determinació del destí?
Intentaré saber sentir en mi mateix i en l’entorn (que sempre parla encara que normalment no el sàpiga escoltar) la resposta. Estaré atent als esdeveniments... no tot són casualitats.
Et sento molt a prop ballarina.
Un somriure optimista, la millor de les meves abraçades i el més carinyós dels meus petons.
Agost del 2007
3 comentaris:
Ei! carta d'amor a una ballarina! Suposo que participaràs al concurs no?
Ostres... m'agradaria escriure sobre algun sentiment més actual! Ei, havia pensat en escriure'm una carta d'amor a mi mateix!! jejejejeajajaj (poca broma).
Doncs és una bona idea! Una carta d'amor propi. Però recorda que ha de ser en castellà!
Publica un comentari a l'entrada