Sin-Cera

La nostra cultura ens ensenya a “sobreviure per sempre” i crec que el que cal buscar és “conviure amb un mateix per sempre”. D’aquí la lluita interior, la incomoditat que sento al seguir una roda que m’allunya del que realment vull: ser jo mateix. Sempre és més “intel·ligent” aparentar quelcom que no sóc. M'enganyo a mi mateix, com un pirata que enganya la seva pròpia tripulació. Molts currículums per a trobar feina en són un clar exemple. Així doncs, de vegades em pregunto: quan em mostro sincer, quan mostro l’ànima? I d'aquesta pregunta en va sorgir el rumb del meu primer destí en embarcar-me a fer teatre. Cercar els moments on mostro l’ànima. Mostrar-me sincer, d’una peça, “tal com sóc”, de cor, sensat... això no vol dir mostrar-me bé, agradable, bo... sinó abaixar barreres i deixar-me anar: sense controlar vergonyes ni pors.

Amb el viatge, me n’adono que els altres pirates mostren aquesta sinceritat en les petites coses: en les cantonades doblegades dels fulls d’un llibre que conté una cita que els agrada i la subratllen (per això m’agrada llegir llibres que m’han deixat, perquè en aquestes pàgines marcades conec més profundament el seu propietari), en un ball d’algú que creu que ningú l’està mirant, en un cant des del racó més obscur d’un amfiteatre (com faig jo amb la meva guitarra quan estic trist i vull ser jo mateix), en un respir profund entre bambalines (com fem els actors quan acceptem aquest moment que no podem controlar al sortir a escena, on només ens resta confiar en un mateix, en els altres, en la vida), en una pregària silenciosa (quan demanem, en un moment d’incomprensió total, que alguna cosa del més enllà ens ajudi a cercar el nostre rumb). En aquests moments som nosaltres. Són moments sincers de veritat. Espurnes de llibertat. Mostren la bellesa que tan anhelo. Els somnis romàntics i els estandards ètics de llibertat que residien, fins i tot, dins del cor del pirata més despiadat. La bellesa en les coses petites, en les petites veritats de cadascú que només es mostren en la intimitat.

Dues vegades m’han dit que m’han vist l’ànima. Les tinc gravades en ment perquè em condueixin a la meva pròpia recerca. En una ocasió m’ho va dir una noia quan li cantava la seva cançó. Cantava jo: una persona enamorada que cantava una cançó d’amor a la noia que li agradava. Res era “perfecte”, ni “genial”. La meva veu no era increïble, ni jo estava guapíssim. Els acords em tremolaven i els ulls se'm tancaven... però era sincer. Aquesta senzillesa era la bellesa. Acceptar aquesta imperfecció i fluir em va alliberar i em va fer perfecte.

Busco això, aquest moment, aquesta mirada, aquesta carícia, aquesta abraçada, aquesta paraula, aquest silenci, és a dir, aquesta acció sincera que no es pot forçar. Ho busco per tot arreu. Per reconèixer-ho... com si ho volgués agafar i guardar en una capsa de cartró. Per sort o per desgràcia, això que busco es pot sentir però no es pot agafar: és essència de vida. Surt com el cant d’un ocell que no té res concret a dir, però simplement té una sensació per expressar.

Crec que és vital cercar aquest sentiment, aquesta emoció, aquesta sensació. Una sensació que m'impulsa a voler "mostrar-me tal com sóc". "Reivindico el espejismo de intentar ser uno mismo" canta Silvio Rodríguez a "La Belleza". Jo ho faig a través de les cançons perquè encara em fa por dir o fer certes coses des del meu personatge social. Potser em fa por resultar massa "sensible" o "diferent" davant "dels altres". Aquesta contradicció, dualitat que porto dins em manté insatisfet. Insatisfet perquè sé que no sóc honest al 100% al meu cor o a la meva manera de veure les coses. L'única escletxa dins la pirateria que m’envolta la faig a base de cançons (tothom utilitza un mitjà per a fer-ho: pintura, música, escriptura, dansa, esports...). Les cançons són fars utòpics que em mostren on voldria realment arribar, encara que després jo (molt lícitament) solqui les onades i agafi els vents que em són favorables més o menys sensatament a la meva voluntat. No ho sé, vosaltres ja sabeu de què us parlo, oi pirates? Crec que és més senzill del que es vol fer entendre. No vull parlar d'egos o espiritualitat, ni d'ànima, ni de ment, ni de baixar al cor... vull parlar de la simple i senzilla sinceritat amb un mateix i/o amb els altres. Allò que fa vergonya i et fa punible, allò que mostra les pròpies "debilitats" als ulls dels altres però que a la vegada et fa posseïdor d'una gran valentia. Parlo de mostrar-se "tal com s'és".

Una vegada em van contar l'origen de la paraula "Sinceritat". La història diu que ve dels mots "Sin-Cera". "Sin-Cera" era un vocable utilitzat pels artesans que feien gerros amb fang. Hi havia artesans que quan se'ls trencava algun gerro l'arreglaven amb cera. Per això es van començar a separar els gerros. Hi havia els gerros "con cera" i els gerros "sin cera". Els gerros "sin cera" eren fets d'una sola peça, sensats, "tal com són". D'aquí la paraula ser una persona sincera. No hi ha massa més a dir.

No ho sé... potser tot plegat no deixa de ser una vella llegenda de pirates. Una faula plena de metàfores i bones idees perquè us inspireu, o no. Potser encara us heu perdut més en la vostra recerca, però no patiu massa, ja que com dirien els pirates:

“Cal perdre’s per cercar rumbs inaccessibles, si no fos així tot el món sabria cercar on són”