diFÀCIL

“Vaya lleig!!”, sento que diuen uns adolescents mentre assenyalen a algú altre a l’andana del metro. Dins del seu vocabulari preferit hi distingeixo un tret comú:


Vaya lleig, vaya notes, vaya fluix, vaya tonto, vaya vell, vaya marica...

Titllen a la gent usant allò “negatiu” que distingeixen a primer cop de vista. No veuen que potser el lleig té un gran cor. Potser el notes no coneix cap altre manera d’expressar allò meravellós que és capaç de sentir. Potser el fluix té una força de voluntat extraordinària i el "tonto", que s'entrebanca llegint en veu alta, té una intel·ligència interpersonal idònia per afavorir la cohesió d’un grup. Segurament el vell tindrà una experiència que en algun moment els podria ser molt útil. Experiència útil per evolucionar mentalment i prendre consciència que ser homosexual no és cap insult, sinó una persona amb una tendència sexual diferent a la seva, o no (a qui li importa?!). Però ells només veuen a través d’un filtre que tenyeix la vida de color marró fosc, quasi negre.

Jo penso que el llenguatge crea realitat. Moltes vegades la nostra primera acció és parlar dels nostres somnis abans de perseguir-los. Potser ho fem creient que la ment té la capacitat de crear aquella realitat representada o imaginada per cadascun dels nostres pensaments. No ho sé, però és una bonica manera de pensar, ja que així som nosaltres els responsables del devenir de la nostra vida. “No hi ha víctimes, hi ha creadors” diu Jodorowsky entre els seus missatges de desorbitada creativitat. Cada vegada estic més segur que allò que pensem és el que som. Aleshores potser les nostres paraules no defineixen tant els altres, sinó a nosaltres mateixos quan les usem.

Els últims anys he anat percebent que al llarg de la vida havia anat creant una sèrie de xarxes de pensament. I amb la seva repetició les havia anat reforçant constantment tenyint-les de color marró fosc, quasi negre. Aquest fet em va fer de factor limitant durant molts anys i em va condicionar la manera de percebre el món, els altres i a mi mateix. Per poder viure més o menys lliurement ha calgut que comencés a sortir d’aquest engranatge. I potser un primer pas, petit però indispensable, ha estat aprendre a triar i destriar les paraules. “No és difícil, és difàcil”, em deia la Marta quan assajava un personatge de Commedia dell’Arte.

Triar i destriar les paraules! Per poder comunicar i veure la vida sense cap obscur tel. És com quan volem fer un sopar als amics i triem els aliments al mercat. Ningú es queda amb les peces podrides!

Ho escric per recordar-m'ho i per a qui li pugui servir. M’agrada pensar que les meves experiències poden ajudar a algú altre i que les d’algú altre em poden ajudar a mi. Un intercanvi que fa la vida més lleugera i divertida. Això m’ho va mostrar el meu tiet, Federico Sopeña. Ja fa molts anys em va comentar que la Bíblia estava escrita amb metàfores. La grandesa de “la multiplicació dels pans i els peixos” es refereix a que cada ésser dóna les seves experiències a tota la humanitat i rep, a la vegada, totes les experiències d’aquesta. La veritat, ho trobo molt pràctic.

Potser no és senzill, però més que difícil, és difàcil.