Ancià i infant alhora.

Avui és el meu aniversari. 29. És un número que assenyala un altre que potser fa més respecte que aquest. Potser perquè, si amb els anys consumits no ho he aconseguit, amb els 30 sembla il·legal no haver assolit la integració personal en la nostra societat. Però què és aquesta integració personal? Penso.

És un tema que m’atrau. Més que res perquè m’agrada ser molt conscient de quins són els meus aprenentatges i de quina és l’evolució que se’n desprèn. Sóc doblement aquari, jo. I no és que m’hagin interessat massa els horòscops al llarg d’aquesta vida. Però em vaig assabentar que els aquari són força mentals i és aquesta característica la que més se’m presenta últimament. He de passar les coses per la ment per assolir-ne l’aprenentatge! Mira, sóc així. Segur que hi ha gent a qui no li fa falta. I segur que li va bé. Però a mi no. És el que té la diversitat. Per això aquest bloc. Per aprendre. Per ajudar-me a mi mateix... i si ajuda a algú altre, genial. No hi ha més.

Total. Llegint un llibre de Psicologia Evolutiva (del qual aquest article en fa un resum molt encertat: http://fisicomente.blogspot.com/2009/01/morfologia-sutil-del-hombre-y-las-cosas.html) vaig seguir intentant treure l’entrellat d’allò que m’assalta. Comenta que la morfologia de l’ésser humà està composada per diferents plans. En aquest sentit, està a la nostra mà desenvolupar-ne 3 per finalment integrar-los en un sol vehicle: el pla físic, l’emocional i el mental. Tres animals que cal domesticar. Quin gran repte!! M’encantava la idea: saber cuidar el cos perquè és la meva eina de treball, saber escoltar les emocions perquè són la brúixola que sempre em guia i, per últim, saber enriquir i controlar la ment per tal d’evolucionar com a ésser humà. Integrar aquests tres aspectes em permetria identificar els pensaments que em causen emocions nocives. Sentir les emocions que percebo (pròpies o no) i expressar-les a través del cos. En definitiva, fluir i saber treure les deixalles quan fos necessari. Perquè no quedessin estancades, enganxades a la meva pell o a qualsevol racó del meu organisme. Com un equipatge "mental-emocional-corporal", molt feixuc de carregar, que no em permetria caminar còmodament pel meu camí. I aquesta era la integració de la meva personalitat que tant buscava. Tres cossos que cal integrar per formar un vehicle capaç de circular feliçment per la vida. Cert, o fals? Per a mi, senzillament, útil.

Vaig començar a treballar. Primer, vaig reduir les dosis de verí que m’autoinjectava (alcohol i tabac), ja que el meu cos havia d'estar net, dúctil i saludable per poder utilitzar-lo. No em servia de res intoxicar-lo. En segon lloc vaig seguir endinsant-me en el món de les emocions. El teatre em va ajudar a identificar-les: expressar-ne algunes i a viure’n d’altres. I ara, m’entusiasma "saber", llegir les opinions dels altres i escriure les meves. I, fins i tot, medito per dosificar i calmar l’embranzida d’informació que, de tant en tant, m’assalta. A partir d’aquí, intento jugar el dia a dia per posar en pràctica els reptes que em van sorgint. El dia a dia vist com una escola de vida. Així, tot plegat, fa que m'aixequi cada matí del llit. Perquè li trobo un sentit... ja sabeu, sóc doblement aquari, jo.

I arribem novament a avui. És el dia del meu aniversari. Aquest vint-i-NOU any seguiré per aquest camí, a veure què passa. L’edat no m’espanta. El número 29 no em diu massa res. Sento que no sé quina edat tinc. Si faig cas al meu cor sóc un infant, això segur. I si, un cop integrada la meva personalitat, arribés a veure els peus de la meva ànima, segur que en tindria més de 10.000. Deu mil anys, quanta experiència, no?!

En resum: 29. Ancià i infant alhora.