Sempre he pensat que som formigues. I és que, com elles, l’ésser humà és petit, per no dir insignificant, dins de la immensitat de l’univers. Sempre he pensat que, com elles, hem de ser humils i cal que caminem a poc a poc, sense presses, cooperant amb les nostres iguals. He observat que, també com si fóssim formigues, ens anem trobant pel camí aquelles a les quals podem ajudar i les que poden ajudar-nos. Perquè, al cap i a la fi, com elles, és necessari que siguem útils i no importants. M’agrada veure, així, quines són les qualitats dels altres i reconèixer-los-hi, ja que (a vista de formiga) és com si també fossin meves.
Amb el temps, doncs, prenc consciència de formiga i amb l’ajuda de cada pas adverteixo el primer secret: cada pas és valuós. Fins i tot aquells que, com en les formigues, m’allunyen d’antics companys de viatge. Qui sap si “algun dia” els nostres camins es tornaran a trobar? Veig, també, que són aquells passos que ara no recordo i als quals, potser, no vaig parar massa atenció, els que m’han conduït fins aquí. Fins i tot, de vegades, arribo a la conclusió que són les passes que m’han fet més mal (o més por) les que m’han permès avançar una major distància. Tot i això, no són passos massa grans, els nostres. Són com els de les formigues. Elles, com nosaltres, fan unes passes molt curtes però, com he anat observant, no paren mai de caminar. No miren més endavant del següent pas i... no s’aturen. Per què quedar-me aturada somniant en els passos que vindrien si estigués més avançada en el meu camí? Pensen les formigues. A diferència d’elles, jo, vull començar a caminar, sempre, centenars de quilòmetres de distància més endavant del punt on em trobo. Aleshores, com és lògic, em col·lapso i no puc donar ni un sol pas. Vull tenir l’experiència i els aprenentatges de dures i llargues travessies sense haver-les caminat. A vista de formiga em resulta ridícul: no té sentit estancar-me imaginant el pas triomfant entre cims, a la carena, mentre encara sóc al principi del corriol. Perquè qui sap si a mig camí em desviaré per prendre un nou recorregut, amb una altra formiga... cap a un altre cim, o cap a un altre formiguer. Aquest és el primer secret que m’han transmès les formigues. El misteri ocult darrera de tanta feina. Un enigma que no m’han resolt utilitzant les paraules, sinó amb el missatge que em comuniquen a partir d’un petit gran exemple diari: el seu incessant feinejar.
Per altra banda, he après, amb el temps, el segon secret: tot i les seves petites dimensions, amb seguretat i cooperació poden aixecar pesos molt superiors als que es podrien imaginar. I nosaltres? Em preguntava durant els llargs períodes de contemplació i resolució dels enigmes formiguils. Els humans també. Qui diria quan naixem que, a poc a poc, aniríem agafant el pes d’evolucionar dia a dia. La responsabilitat de millorar, d’arreglar allò que en un passat vam espatllar. El pes de la responsabilitat que s’engrandeix cada dia quan, intentant ser millors persones, aixequem un món millor. I és que he après, mirant les nostres petites amigues, que malgrat semblar desperdigades, treballen conjuntament en un mateix projecte: el seu formiguer. Nosaltres, en aquest sentit, també. Perquè el món, vist així, vindria a ser un gran formiguer on tots i totes treballaríem per a un mateix fi: la convivència.
Un cop estudiat el comportament d’aquest meravellós insecte, i veient que són éssers socials, com nosaltres, abandono l'estudi de camp per fullejar referències que em poden ajudar a estudiar i desenvolupar el tercer secret: la convivència amb i en el meu formiguer. En aquest sentit trobo interessant mencionar la teoria de Gaia. Gaia és el nom que els antics grecs li van posar a la deessa Terra. La teoria de Gaia considera al planeta Terra un superorganisme que funciona com un ésser viu, i com a tal està format per un conjunt de sistemes, equivalents als sistemes vitals que podem identificar en un ésser viu. Així, el sistema circulatori el conformen els rius i els mars i el sistema respiratori està format pels boscos i les selves tropicals. L’aparició de l’home a Gaia ha suposat al llarg dels anys un repte constant per una convivència en equilibri, ja que les necessitats d’ambdós no sempre coincideixen. La ceguesa humana sovint ha estat tan profunda que ens ha preocupat molt poc qualsevol vida que no fos la nostra... encara que aquesta ens sustenti a tots.
I que poc acostumats que estem a escoltar la mare terra, el nostre formiguer. Donem per suposat que aquesta hi serà sempre per donar-nos vida encara que la maltractem. Però com a ésser viu que és, la mare terra també pateix malalties i la majoria d’aquestes són produïdes per un virus letal: l’ésser humà. Gaia diu: “Cuideu dels boscos, doncs si elimineu els arbres la pluja s’acabarà. Els arbres i la pluja van plegats; sense l’un no pot existir l’altre. Sense la pluja, Gaia començarà a morir. El Bosc desapareixerà i Gaia es desertitzarà”. I, pel que es veu, només l’escoltaven els indis Cree. Dels aborígens americans recullo aquesta antiga profecia per intentar seguir prenent consciència com si fos una formiga: “Només quan s’hagi talat l’últim arbre, només quan s’hagi enverinat l’últim riu, només quan s’hagi pescat l’últim peix; només aleshores descobriràs que els diners no són comestibles”.
Durant el temps d'estudi, mai he vist cap formiga enderrocant el seu formiguer. Seria molt poc intel·ligent, penso. Aleshores, si intel·lectualment estem més evolucionats que les formigues, per què ho fem nosaltres? L’ideari que persegueix el meu formiguer és fer-me conscient del comportament que té en general la meva espècie. D’aquí n’extrec el quart secret: veure la vida amb visió de formiga m’ajuda a tocar terra. A viure el dia a dia de forma activa. M’ajuda, també, a prendre consciència que potser fa falta ser més humils i aprendre a conviure no només entre nosaltres, sinó també amb les altres espècies per arribar a viure sosteniblement amb el nostre planeta. En definitiva, veure la vida amb visió de formiga m'ajuda a ser més humà.
Per tot plegat, m’agrada ser una formiga. Perquè cada jornada em creuo amb alguna companya que em pot oferir quelcom, o potser amb alguna altra que precisa alguna cosa de mi. M’agrada anar amunt i avall sense aturar-me i aixecant pesos cada dia més importants. Sempre amunt i avall, en busca del cinquè secret, cercant resoldre la incògnita que, dia a dia, apareix com un nou al·licient en aquest constant caminar: qui sap qui em creuaré la pròxima vegada en aquest gran formiguer? Potser seràs tu.
Amb el temps, doncs, prenc consciència de formiga i amb l’ajuda de cada pas adverteixo el primer secret: cada pas és valuós. Fins i tot aquells que, com en les formigues, m’allunyen d’antics companys de viatge. Qui sap si “algun dia” els nostres camins es tornaran a trobar? Veig, també, que són aquells passos que ara no recordo i als quals, potser, no vaig parar massa atenció, els que m’han conduït fins aquí. Fins i tot, de vegades, arribo a la conclusió que són les passes que m’han fet més mal (o més por) les que m’han permès avançar una major distància. Tot i això, no són passos massa grans, els nostres. Són com els de les formigues. Elles, com nosaltres, fan unes passes molt curtes però, com he anat observant, no paren mai de caminar. No miren més endavant del següent pas i... no s’aturen. Per què quedar-me aturada somniant en els passos que vindrien si estigués més avançada en el meu camí? Pensen les formigues. A diferència d’elles, jo, vull començar a caminar, sempre, centenars de quilòmetres de distància més endavant del punt on em trobo. Aleshores, com és lògic, em col·lapso i no puc donar ni un sol pas. Vull tenir l’experiència i els aprenentatges de dures i llargues travessies sense haver-les caminat. A vista de formiga em resulta ridícul: no té sentit estancar-me imaginant el pas triomfant entre cims, a la carena, mentre encara sóc al principi del corriol. Perquè qui sap si a mig camí em desviaré per prendre un nou recorregut, amb una altra formiga... cap a un altre cim, o cap a un altre formiguer. Aquest és el primer secret que m’han transmès les formigues. El misteri ocult darrera de tanta feina. Un enigma que no m’han resolt utilitzant les paraules, sinó amb el missatge que em comuniquen a partir d’un petit gran exemple diari: el seu incessant feinejar.
Per altra banda, he après, amb el temps, el segon secret: tot i les seves petites dimensions, amb seguretat i cooperació poden aixecar pesos molt superiors als que es podrien imaginar. I nosaltres? Em preguntava durant els llargs períodes de contemplació i resolució dels enigmes formiguils. Els humans també. Qui diria quan naixem que, a poc a poc, aniríem agafant el pes d’evolucionar dia a dia. La responsabilitat de millorar, d’arreglar allò que en un passat vam espatllar. El pes de la responsabilitat que s’engrandeix cada dia quan, intentant ser millors persones, aixequem un món millor. I és que he après, mirant les nostres petites amigues, que malgrat semblar desperdigades, treballen conjuntament en un mateix projecte: el seu formiguer. Nosaltres, en aquest sentit, també. Perquè el món, vist així, vindria a ser un gran formiguer on tots i totes treballaríem per a un mateix fi: la convivència.
Un cop estudiat el comportament d’aquest meravellós insecte, i veient que són éssers socials, com nosaltres, abandono l'estudi de camp per fullejar referències que em poden ajudar a estudiar i desenvolupar el tercer secret: la convivència amb i en el meu formiguer. En aquest sentit trobo interessant mencionar la teoria de Gaia. Gaia és el nom que els antics grecs li van posar a la deessa Terra. La teoria de Gaia considera al planeta Terra un superorganisme que funciona com un ésser viu, i com a tal està format per un conjunt de sistemes, equivalents als sistemes vitals que podem identificar en un ésser viu. Així, el sistema circulatori el conformen els rius i els mars i el sistema respiratori està format pels boscos i les selves tropicals. L’aparició de l’home a Gaia ha suposat al llarg dels anys un repte constant per una convivència en equilibri, ja que les necessitats d’ambdós no sempre coincideixen. La ceguesa humana sovint ha estat tan profunda que ens ha preocupat molt poc qualsevol vida que no fos la nostra... encara que aquesta ens sustenti a tots.
I que poc acostumats que estem a escoltar la mare terra, el nostre formiguer. Donem per suposat que aquesta hi serà sempre per donar-nos vida encara que la maltractem. Però com a ésser viu que és, la mare terra també pateix malalties i la majoria d’aquestes són produïdes per un virus letal: l’ésser humà. Gaia diu: “Cuideu dels boscos, doncs si elimineu els arbres la pluja s’acabarà. Els arbres i la pluja van plegats; sense l’un no pot existir l’altre. Sense la pluja, Gaia començarà a morir. El Bosc desapareixerà i Gaia es desertitzarà”. I, pel que es veu, només l’escoltaven els indis Cree. Dels aborígens americans recullo aquesta antiga profecia per intentar seguir prenent consciència com si fos una formiga: “Només quan s’hagi talat l’últim arbre, només quan s’hagi enverinat l’últim riu, només quan s’hagi pescat l’últim peix; només aleshores descobriràs que els diners no són comestibles”.
Durant el temps d'estudi, mai he vist cap formiga enderrocant el seu formiguer. Seria molt poc intel·ligent, penso. Aleshores, si intel·lectualment estem més evolucionats que les formigues, per què ho fem nosaltres? L’ideari que persegueix el meu formiguer és fer-me conscient del comportament que té en general la meva espècie. D’aquí n’extrec el quart secret: veure la vida amb visió de formiga m’ajuda a tocar terra. A viure el dia a dia de forma activa. M’ajuda, també, a prendre consciència que potser fa falta ser més humils i aprendre a conviure no només entre nosaltres, sinó també amb les altres espècies per arribar a viure sosteniblement amb el nostre planeta. En definitiva, veure la vida amb visió de formiga m'ajuda a ser més humà.
Per tot plegat, m’agrada ser una formiga. Perquè cada jornada em creuo amb alguna companya que em pot oferir quelcom, o potser amb alguna altra que precisa alguna cosa de mi. M’agrada anar amunt i avall sense aturar-me i aixecant pesos cada dia més importants. Sempre amunt i avall, en busca del cinquè secret, cercant resoldre la incògnita que, dia a dia, apareix com un nou al·licient en aquest constant caminar: qui sap qui em creuaré la pròxima vegada en aquest gran formiguer? Potser seràs tu.
Bernat Mestre
3 comentaris:
La vida que portem tos plegats, l'estrés, la necessitat irremediable d'aconsseguir diners per poder sobreviure en aquest món que hem convertit en injust...fa que no ens parem a pensar, a reflexionar amb calma sobre quelcom tan bàsic com el que tu has escrit.
És una llàstima.
Si necessites que t'alegrin el dia, truca en Berni. Si necessites que et facin riure, truca en Berni. Si necessites una sobre dòsi d'optimisme, truca en Berni. Si necessites sentir-te estimat, truca en Berni. Si necessites un cop de mà, truca en Berni. Llàstima que la teva pel·lícula preferida sigui True Romance, si no series tan genial que em faries rabia i tot.
g.g.
El ser mestre, ja ho tens fins i tot heretat. Eres mestre de vida, mestre en entendre les coses, eres mestre de mestres.
Publica un comentari a l'entrada