viure de nit. somniar de dia

La nit. Una altra vegada arribava l’hora de somniar. O potser era l’hora de viure? No ho sabia. Però era aquell el moment en què tots aquells entrebancs diaris es dissolien sense esforç. La llum se n’anava, a poc a poc, però de l’obscuritat sorgien colors i formes inimaginables. El senzill fet de tancar els ulls obria la porta a un nou món. Com podia veure-hi tant bé aleshores? No ho sabia.

Allà, parlava de nou amb aquells qui ja no hi eren. Potser alguns mai havien existit i senzillament, jo, me’ls imaginava. Potser sí, potser no. No ho sabia. El que és cert és que parlàvem fins i tot més del que havíem parlat en vida. Però, és que el llenguatge que usàvem era diferent. Quin? No ho sabia. Era tan fàcil comunicar-se i dir tot allò que els símbols expressar no podien. Era el llenguatge de les emocions, del cor, o això pensava cada cop que em despertava, de dia.

El dia. Una altra vegada arribava l’hora de viure. O potser era l’hora de somniar? No ho sabia. Però quins malsons aleshores. Era aquell el moment en què em mirava al mirall, sense treure’m les lleganyes, i me n'adonava que, malgrat la nit, seguia enfadat. Amb qui? No ho sabia. Però era tan fàcil desorientar-se entre un munt de frases corrosives que m’atacaven a mi, el seu creador. Per què? No ho sabia.

Allà, em discutia amb aquells que físicament existien. Parlàvem de banalitats per, en el silenci, dir tot allò que realment volíem. Parlaríem de nit el que callàvem de dia. I és que de dia no hi veia clar. Per què no els deia que els estimava? No ho sabia. De nit bé que ho feia. Quina era la diferència? Vivia en dos móns? No ho sabia.

La nit. Un espai per a imaginar. Una escola per crear la meva vida, i la dels altres en aquesta. Colors, rialles, abraçades... complicitat. Tots érem amics. Què dic amics, érem germans. Per què no passàvem de la nit al dia? No ho sabia. Aquest món, el dels somnis, era fet de grans idees compartides, i al donar-les s’expandien. Es feien més grans i més útils. Així, donar era rebre a la vegada. Aprenies, doncs, el que ensenyaves i ensenyaves perquè al cap i a la fi, sabies, que dels altres aprenies.

El dia. Una cel·la per a reproduir el que algú t’exigia. Qui? No ho sabia. Però tothom manava a algú i algú manava a tothom. Tots, més rics o més pobres, teníem por d’alguna cosa. Potser per això ens posàvem aquelles màscares. N’hi havia de tots tipus. Totes, malgrat tot, servien pel mateix. Per defensar-nos. De què? No ho sabia. Què hi havia allà a fora que ens feia tanta por? Tanta por com per dubtar de tothom qui m’envoltava. Por, tanta que fins i tot de mi mateix m’amagava. Així el dia era gris. Les persones eren grises. La ciutat era grisa. Gris s’aixecava el món, entre guerres que perjudicaven a tothom. Plors, ràbia, odi, venjança, rancúnia, llàgrimes i llàgrimes. Mars només fets de llàgrimes. Res més. Mars de llàgrimes que per no tenir, no tenien ni sal. La sal de la vida. Vida que vivíem de nit i que enyoràvem de dia. Perquè durant aquest, durant el dia, tots reproduíem el mateix que no volíem. Tots pegàvem perquè ens pegaven. Escopíem perquè ens escopien... Qui tenia la culpa?

Ara ho sabia. Jo tenia la culpa. La culpa de no parar. Era meva, de ningú més. Jo podia tallar el circuit o trencar la cadena. I... per què no ho feia? No ho sabia. Només havia de parar. Parar l’altra galta i mostrar que no em podien fer mal i que jo no podia fer-lo. Perdonar perquè em perdonessin, sense guardar rancúnia perquè si en guardés me la guardaria en mi i per mi. Algú tenia que començar a parar. Parar de criticar, parar de jutjar, parar d’envejar... Jo tenia la culpa. La culpa de no parar. M’era tan difícil canviar? Començar a parar. Només tenia que viure de nit i somniar de dia. Somniar que tots som un. Que tots som amics. Què dic amics, som germans. Que el bé dels altres és meu i el meu és dels altres. Si ho podia veure de nit per què no ho veia de dia?

Ara ho sabia. Els ulls del cor, aquesta era la resposta. Aquest seria el meu nou punt de mira. Els ulls del cor, m’ho repetiria, a partir d’avui, cada dia. Per viure de nit. Per somniar de dia.

Bernat Mestre