FREE TIBET
Des de la Fundació Casa del Tibet de Barcelona, es va organitzar, el 7 d’agost, una protesta pacífica de llum un dia abans de la inauguració de les Olimpíades de Beijing. Segons la tradició el 776 a.C. els jocs d'Olímpia es van començar a celebrar de manera fixa, i un cop cada quatre anys es declarava una treva sagrada perquè les ciutats gregues deixessin de lluitar. Una treva que servia als governants per a reflexionar. Així, avalats per una tradicó que alguns ja fa temps que van oblidar, unes dues-centes persones compartíem, el passat dijous, un moment de reflexió al centre de la capital catalana, la Plaça Catalunya, a favor dels drets humans, la llibertat d’expressió i creences al Tibet.
Encendre una espelma fou un gest molt fàcil per la gran càrrega metafòrica que realment suposava. Enceníem un llum per a il·luminar l’obscuritat. Per enllumenar aquella foscor que els dirigents del Partit Comunista Xinès, entre ells Hu Jintao (actual president de la Xina), Li Peng (primer ministre), Jiang Zemin (ex president xinès) i altres càrrecs polítics i militars, intenten seguir ocultant. I és que, a la mateixa hora en què s’inaugurarien els Jocs Olímpics, vam voler estar al costat del poble tibetà. Així, amb un moment de meditació, recordàvem al món, amb les nostres espelmes enceses, que el Tibet no és un poble lliure. Un poble format per persones somrients, amb una tragèdia rere cada somriure.
Famílies senceres desaparegudes, persones torturades, empresonaments injustificats, afusellaments, assassinats, segrestos de nens, infanticidis, violacions de monges, destrucció de 6.000 monestirs, persecució religiosa, prohibició de l’ensenyança del tibetà, apartheid... obligació d’avort per a les dones tibetanes. Perquè Xina força a les dones tibetanes a esterilitzacions i avorts! I això que la població colona xinesa al Tibet (8 milions) és ja superior a l’aborigen tibetana (6 milions). Aquest genocidi suma, fins al moment, 1.200.000 víctimes i segueixen. Segueixen fugint tibetans i els guàrdies xinesos els disparen com si fossin conills per les muntanyes. I els que, sortosament, poden fugir, van engrandint la xifra d’exiliats a la Índia, que puja a més de 130.000 persones.
Arrel d’una escena teatral, a l’Estudi Nancy Tuñón, vaig tenir la possibilitat de conèixer, de més a prop, el conflicte que des de mitjans del segle XX perdura en el territori Tibetà. Aleshores, de les lectures de Ringu Tulku Rimpotché, les entrevistes a Thubten Wangchen (Director de la Fundació Casa del Tibet) i José Elías Esteve (advocat) i l’amabilitat de Sónam (monjo tibetà), amb il·lusió i respecte vaig començar a estudiar els principis fonamentals de la via contemplativa i filosòfica del budisme, tal i com es practica en el Tibet. Llegir i parlar sobre el budisme va ser, per a mi, com recordar i comprendre la veritable realitat: el camí del mig. Una forma de vida que és alternativa als extrems religiosos. Dóna un punt mig, una alternativa que va de la mà de la vida quotidiana de qualsevol per a tenir una harmonia amb l’entorn, la família i un mateix. Ajuda a trobar-nos amb la nostra essència i amb la dels demés.
Per tot això, aquell moment dedicat de tot cor a aquells qui pateixen, des de també el cor de Barcelona, va ser tant important per a mi. Una simple meditació, una oració en silenci, un pensament positiu... dedicat a persones a qui no se’ls respecten els seus drets ni la seva llibertat. Potser no sembla gran cosa dedicar uns instants del meu pensament compulsiu als demés. Potser sembla que realment no canviï res. Però està clar que aquest gest, dia a dia, em canvia per dintre i tard o d’hora canviarà per fora. Crec que més val un somriure, una carícia a distància que la fàcil omissió que surt de la ignorància (o de la còmode i mala influència de l’egocentrisme). Una ignorància que ens allunya d’allò realment important. Fent ús de les paraules del mestre zen xilè Patricio Goycoolea: “allò important és prendre consciència que els éssers humans no som éssers individuals, sinó que cadascun és tot. Aquesta consciència en l’actualitat, en el món és molt necessària des del punt de vista ecològic, per eliminar el sofriment, la gana, la falta de comunicació i l’individualisme de les persones”.
Famílies senceres desaparegudes, persones torturades, empresonaments injustificats, afusellaments, assassinats, segrestos de nens, infanticidis, violacions de monges, destrucció de 6.000 monestirs, persecució religiosa, prohibició de l’ensenyança del tibetà, apartheid... obligació d’avort per a les dones tibetanes. Perquè Xina força a les dones tibetanes a esterilitzacions i avorts! I això que la població colona xinesa al Tibet (8 milions) és ja superior a l’aborigen tibetana (6 milions). Aquest genocidi suma, fins al moment, 1.200.000 víctimes i segueixen. Segueixen fugint tibetans i els guàrdies xinesos els disparen com si fossin conills per les muntanyes. I els que, sortosament, poden fugir, van engrandint la xifra d’exiliats a la Índia, que puja a més de 130.000 persones.
Arrel d’una escena teatral, a l’Estudi Nancy Tuñón, vaig tenir la possibilitat de conèixer, de més a prop, el conflicte que des de mitjans del segle XX perdura en el territori Tibetà. Aleshores, de les lectures de Ringu Tulku Rimpotché, les entrevistes a Thubten Wangchen (Director de la Fundació Casa del Tibet) i José Elías Esteve (advocat) i l’amabilitat de Sónam (monjo tibetà), amb il·lusió i respecte vaig començar a estudiar els principis fonamentals de la via contemplativa i filosòfica del budisme, tal i com es practica en el Tibet. Llegir i parlar sobre el budisme va ser, per a mi, com recordar i comprendre la veritable realitat: el camí del mig. Una forma de vida que és alternativa als extrems religiosos. Dóna un punt mig, una alternativa que va de la mà de la vida quotidiana de qualsevol per a tenir una harmonia amb l’entorn, la família i un mateix. Ajuda a trobar-nos amb la nostra essència i amb la dels demés.Per tot això, aquell moment dedicat de tot cor a aquells qui pateixen, des de també el cor de Barcelona, va ser tant important per a mi. Una simple meditació, una oració en silenci, un pensament positiu... dedicat a persones a qui no se’ls respecten els seus drets ni la seva llibertat. Potser no sembla gran cosa dedicar uns instants del meu pensament compulsiu als demés. Potser sembla que realment no canviï res. Però està clar que aquest gest, dia a dia, em canvia per dintre i tard o d’hora canviarà per fora. Crec que més val un somriure, una carícia a distància que la fàcil omissió que surt de la ignorància (o de la còmode i mala influència de l’egocentrisme). Una ignorància que ens allunya d’allò realment important. Fent ús de les paraules del mestre zen xilè Patricio Goycoolea: “allò important és prendre consciència que els éssers humans no som éssers individuals, sinó que cadascun és tot. Aquesta consciència en l’actualitat, en el món és molt necessària des del punt de vista ecològic, per eliminar el sofriment, la gana, la falta de comunicació i l’individualisme de les persones”.
Així doncs, "hi ha una recepta per a la felicitat?", preguntava Albert Lladó a Thubten Wangchen per acomiadar l'entrevista:
"T'has de preguntar qui ets tu i què fas tu. No actuïs en contra dels demés, no parlis malament dels teus veïns. Ningú és perfecte, i tot el món vol ser feliç. El missatge de Jesús i el missatge de Buda és el mateix: no fer mal als demés i ser feliç a través de la compassió. No importa la teva religió, sigues una bona persona, de cor. I estaràs en pau, feliç i segur."
Bona Sort
‘bkra shis bde legs’
Bernat Mestre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada