Bernat Mestre: LA RIALLA

“A vegades ens creiem que podem arribar a ser allò que volem ser. Però això no és així, per la senzilla raó que no estem sols en aquest món i les intencions i els projectes dels altres s’entrecreuen amb els nostres fins a crear una mena d’aiguabarreig en el qual no sempre és fàcil destriar allò que preteníem d’allò que hem assolit. Som intenció, això és cert. Però, ai l’as!, som també contrarietat. Què hem de fer davant d’aquesta realitat? Un dels millors recursos que tenim, no en dubteu, és l’humor, la distància, la rialla oberta i franca que s’enceta quan succeeix allò que quedava fora de la nostra línia de mira.”

(Va de mestres. Jaume Cela i Juli Palou)

Els autors ens assenyalen el bon humor com a eina per afrontar situacions complicades i resoldre conflictes d’una manera més humana dins del context educatiu. La rialla, el bon humor, és el que ens fa falta avui en dia per fer front a la societat actual. Per situar-nos tots a la mateixa altura, agafar distància i riure de tot, fins i tot de nosaltres mateixos. Fet aquest primer pas podrem riure d’allò que ens desagrada, allò que ens supera, els problemes inesperats.

John Lennon deia que “la vida és allò que et va succeint mentre tu t’esforces a fer uns altres plans”. Som éssers socials i els nostres projectes s’entrecreuen amb els dels/les altres. Això crea contrarietat. Un dels millors recursos que tenim és el bon humor, la distància, la rialla oberta i franca quan succeeix allò que no esperàvem. El bon humor, un somriure, un acudit, ajuda a viure la presència de l’altre com un complement, com algú diferent que busca el mateix que jo. El bon humor ajuda a compartir, a intercanviar punts de vista, a crear un clima de confiança per aprendre entre tots/es. A crear un ambient afectiu perquè es doni la comunicació.

Aquesta és l’actitud que cal transmetre dins l’escola, als/les altres docents i a l’alumnat. Aquesta és l’actitud que necessitarem per construir un món més humà on l’objectiu primordial sigui la convivència. Una actitud optimista. Un optimisme, però, realista, no idíl·lic. Un optimisme que no ha d’estar mancat de problemes, responsabilitats o compromisos.

“Els canvis i les millores realment importants en l’ensenyament vindran de la mà d’un canvi en l’actitud dels docents”, comenta Francesco Tonucci. L’actitud optimista és la que ajudarà a transmetre aquest canvi en l’educació i en la vida. Un canvi que ens portarà cap a la cooperació en comptes de cap a l’individualisme. Un canvi per a la convivència. Un canvi realitzat des d’aquesta nova actitud envers l’ensenyança.

Com a mestres i com a persones cal saber acceptar les idees dels altres. Respectar les que no compartim i compartir les que ens puguin ser útils. Així podrem crear coneixement nou. Crear coneixement amb els altres és el que ens durà a l’evolució humana, a la CONVIVÈNCIA, al treball en equip perquè el món i la vida en aquest sigui millor.

En gran mesura, el bon humor és la font d’on brollen els valors de cooperació i respecte. Valors imprescindibles perquè es pugui donar la comunicació necessària dins d’un ambient educatiu. Aquest és el regal de la comunicació que Sebastià Serrano intenta transmetre sempre en els seus llibres. Així doncs, cal que els/les docents vegin i vagin per la vida amb aquesta actitud optimista. Actitud que permetrà als/les seus/ves alumnes trobar la comunicació, ja que dins seu hi habitarà aquesta preciosa flor.

Jo crec que l’aprenentatge és la reestructuració constant de les nostres experiències, per tant, allò que t’era útil ahir potser avui ha canviat. Com diuen els autors “som també contrarietat”. Cal tenir present que la finalitat de l’educació és transmetre un coneixement capaç de criticar el propi coneixement. Per això, no ens podem posicionar sempre en la nostra manera de veure el món. No podem donar per una veritat absoluta la nostra manera de veure una cosa. Cal ser capaç de posar en dubte el propi saber i intentar entendre el dels/les altres per així crear coneixement nou. Si és així, aquest serà més útil. L’autèntic mestre, accepta els aprenentatges que li donen els seus alumnes. És tan important saber donar com saber rebre perquè “lo poco que sabemos, lo sabemos entre todos”. L’individualisme no ens permetrà evolucionar correctament, hi haurà un moment en què ens estancarem. Així un bon mestre cal que tingui humilitat, bon humor i paciència dins del sarró.

La nostra actitud cap a la vida no només ens condiciona a nosaltres, sinó a aquells/es qui ens envolten. Per tant, en l’educació cal tenir-ho ben present perquè com a mestres tenim molta canalla sota la nostra responsabilitat. Cal que creem un ambient idoni. Afectiu, alegre, de confiança perquè es pugui donar la comunicació i la convivència, l’acte educatiu. Perquè tant nosaltres com els infants puguem expressar-nos. Expressar les nostres i les seves emocions. Les nostres i les seves inquietuds per fer un món millor, un món on 2+2=5, ja que l’educació no són matemàtiques.

Penso que aquesta actitud ens permetrà lluitar contra l’individualisme, el capitalisme, la imbecilitat mental... Una lluita pacífica on l’arma serà la pissarra, els llibres, el nas de pallasso, la guitarra, el material didàctic creatiu... i l’eina l’educació i la voluntat, la de canviar tantes i tantes coses. Un/a mestre/a ha de ser com un flautista d’Hamelin, per poder enllaminar els infants per poder canviar les coses, perquè les coses es poden canviar començant per la base, la mainada, i el/la nen/a que cadascú porta dins seu.

Cal tenir-ho sempre ben present:

"Un dia sense somriure és un dia perdut...