Avui he escoltat una cançó, “Júlia”. Dosis d’emoció i malenconia es concentren en la seva lletra... per no dir que la melodia que entona la veu de l’Elena és, senzillament, màgica. Ha estat aquesta màgia la que m’ha transportat endarrere, molt de temps enllà, quan necessitava expressar amb la guitarra les emocions que no sabia gestionar. El camí que ens fa descobrir què és l'AMOR, jo, el vaig recórrer amb la guitarra. Va ser, i encara és, un llarg i apassionant viatge, una aventura que va canviar, canvia i canviarà la meva vida...
Després de les primeres cançons a l'escola i les segones a l'institut, on narrava amb més o menys traça petits pillatges per arrencar el somriure dels amics de classe, la guitarra va resultar una arma providencial a l'hora de defensar-me del pànic i l'admiració desmesurada que em causaven les noies que m'agradaven. Quan una noia m'agradava... senzillament em paralitzava. Després intentava interioritzar la situació cantant-la i movent els dits per damunt les cordes de la guitarra.
Més endavant, aquell viatge amb dos amics a territori rebel l’any 2001, a Chiapas, fou l’inici d’un grup de cantants de carrer: Ixim Uatam. “Corazón de maiz” era com ens anomenaven els companys zapatistes després que, una nit de guàrdia, els composéssim una cançó de protesta: “Crece el Zapatismo”. Recordo aquells dies a la selva Lacandona. Aquells dies en què ens implicàvem en una lluita pels drets humans, per la cultura d’un poble que el capitalisme encara persegueix per extingir. La por no em va fer endarrera aquells dies, ja que allà no era “jo”, allà era “nosaltres”. Així vaig voler seguir caminant des d'aleshores.
Després de tornar de Mèxic havia d’interioritzar un munt d’experiències viscudes, ja que se m'obrien noves maneres de veure la vida. I és que anar a Chiapas em va servir per prendre consciència d’injustícies que passen a casa nostra i que, fins aleshores, havia passat per alt. La primera cançó-aprenentatge es deia “Realidades”. Intentava cantar les realitats que es pretenen amagar en el nostre món. Un món que alguns lluiten per pintar de gris mentre que alguns d'altres intentàvem fer-ho de color esperança, utilitzant i jugant amb les nostres veus. I així, amb les cançons intentàvem expressar la nostra manera de veure i anar per la vida. Intentàvem ajudar a seguir combatent aquest món deshumanitzat que ens intenten vendre i que s'allunya de nosaltres per voler negar les emocions.
Després de les primeres cançons a l'escola i les segones a l'institut, on narrava amb més o menys traça petits pillatges per arrencar el somriure dels amics de classe, la guitarra va resultar una arma providencial a l'hora de defensar-me del pànic i l'admiració desmesurada que em causaven les noies que m'agradaven. Quan una noia m'agradava... senzillament em paralitzava. Després intentava interioritzar la situació cantant-la i movent els dits per damunt les cordes de la guitarra.
Més endavant, aquell viatge amb dos amics a territori rebel l’any 2001, a Chiapas, fou l’inici d’un grup de cantants de carrer: Ixim Uatam. “Corazón de maiz” era com ens anomenaven els companys zapatistes després que, una nit de guàrdia, els composéssim una cançó de protesta: “Crece el Zapatismo”. Recordo aquells dies a la selva Lacandona. Aquells dies en què ens implicàvem en una lluita pels drets humans, per la cultura d’un poble que el capitalisme encara persegueix per extingir. La por no em va fer endarrera aquells dies, ja que allà no era “jo”, allà era “nosaltres”. Així vaig voler seguir caminant des d'aleshores.
Després de tornar de Mèxic havia d’interioritzar un munt d’experiències viscudes, ja que se m'obrien noves maneres de veure la vida. I és que anar a Chiapas em va servir per prendre consciència d’injustícies que passen a casa nostra i que, fins aleshores, havia passat per alt. La primera cançó-aprenentatge es deia “Realidades”. Intentava cantar les realitats que es pretenen amagar en el nostre món. Un món que alguns lluiten per pintar de gris mentre que alguns d'altres intentàvem fer-ho de color esperança, utilitzant i jugant amb les nostres veus. I així, amb les cançons intentàvem expressar la nostra manera de veure i anar per la vida. Intentàvem ajudar a seguir combatent aquest món deshumanitzat que ens intenten vendre i que s'allunya de nosaltres per voler negar les emocions.
“Però fins el tio més malparit té un cor i... el cor té raons que la raó desconeix”. Així, sota aquesta premissa, van anar arribant les “canciones de corazón”: “La Luna”, “Brindo”, “Sabina”, “A los quienes”, “Lloro”, “Novios de usar y tirar”, “Canciones”, “Sin ti”, “Tonto”, “Payasito borracho”, “La saludé”, "Para a conocerme"... Les nostres cançons eren les nostres emocions, els nostres sentiments, les amistats, els amors, els somnis expressats de tot cor i llançats al vent. Potser no eren grans cançons pel que feia a la lletra o a la seva melodia, crec, però, que la seva grandesa requeia en parlar amb franquesa de les nostres petites realitats. Les nostres veritats d'adolescent. Les nostres preocupacions... Temes que sentíem que la nostra societat semblava no tenir en compte. Volíem canviar el vocabulari, substituir les paraules que imperen avui en dia com per exemple “competitibitat”, “consum”, "aparença", “individualisme”, “èxit”, “fracàs”... per “tendresa”, “amor”, “afecte”, “amistat”... aquesta era la nostra petita realitat, i suposava un pas important per a nosaltres intentar dur-la a terme. Així arribaven els primers recitals amb els amics: les “Noches de bohemia y sábanas blancas” eren nits de contes de fades, de poesia i de cançons en les quals ens bevíem i vivíem els nostres somnis, en un petit local d'amics al carrer Galileu.
Després, en un viatge a Marroc on tocàvem la guitarra i cantàvem als terrats dels hotels, sota les estrelles, naixia la xispa de Saudade, el nostre segon grup: dos trobadors contemporanis ens uníem per a cantar el desamor i donar cançons com si fossin flors. Per cantar aquell dolor meravellós que notàvem al melic abans, durant i després d'enamorar-nos. La saudade (vocable gallec-portuguès), sentiment de nostàlgic record d'una alegria absent però que la font de la qual pot retornar en un futur previsible, era també la font de la nostra creativitat. Nosaltres crèiem que aquest sentiment, aquesta emoció que recull totes les varietats del sentiment de nostàlgia, era un motor increïble de creativitat, per seguir caminant i aprenent de les relacions interpersonals marcades pel cor. Així, caminàvem endavant, tenint present allò que ens succeïa i ens marcava pel camí mentre construïem, a mode de musical, la nostra història personal. Totes les aventures passades, els amics perduts i les noies que marxaven, no només quedaven gravades a la nostra pell, sinó que també prenien forma de cançó. I és que teníem clar que tot plegat, a la vida, calia que servís per alguna cosa i, cantar-ho, ens ajudava a donar-li una utilitat. Calia que servís per alguna cosa útil, no per passar-ho malament. Així, pensant en positiu, la saudade ens donava energia per a crear i seguir caminant cap a la nostra Ítaca. Gràcies a la saudade teníem les nostres cançons. Cançons com “Triste Chica Alegre", "Poeta fingidor”, “Tio cambia de vida”, “Que caiga la Luna”, “Solène”, “Un mar de dudas”, “Dónde queda todo ahora”, “Azul Atlántico”, “Mis sueños”, “BuggyBeso”...
Aquell projecte, amb la seva pre-maqueta, el vam anomenar “La Gira que Gira” i va acabar donant la volta a les places d’Espanya i els carrers de Portugal. Aquells van ser els nostres primers concerts de carrer. I al tornar cap a casa, després d’un mes d’aventures amb la meva guitarra i el teu saxofon, quan ja havíem pujat fins a la meitat del nostre cim, vaig decidir parar de caminar. Recordes aquell somni que vaig tenir Adri?Tu i jo preteníem pujar un cim, un cim que com més amunt escalaves, més preciós es tornava. Pujàvem a poc a poc, amb l’arnés posat i les cordes en mà. Tu m’asseguraves de segon i jo anava obrint via de primer, molt a poc a poc, conscient que hi havia alguna cosa que pas a pas em frenava. A meitat de camí me n’adonava que el meu arnés estava trencat. Tu volies seguir pujant. Una altra vegada la inconsciència se m’apareixia al davant com si fos una qualitat meva. Havia de fer-la front? Calia seguir pujant? Per sort la infància (tresor més preuat) retornava per guiar-me, per mostrar-me el meu camí d’adult. Quantes males situacions vaig viure de petit per creure que la inconsciència era una qualitat que calia cultivar. Set anys de psicoanàlisis (per a un nen “hiperactiu” amant del perill) van ser necessaris per interioritzar que la inconsciència només era un dels parells d’oposats d’una qualitat pura: el valor. Aleshores, jo tornava endarrera, baixant el cim sabent que ben aviat tornaria per pujar-lo amb l’arnés arreglat, preparat. Tu em seguies. El valor, de nou, ens portava pel camí correcte, el camí del mig. De vegades cal desfer el camí per anar endavant. Cal tenir molt de valor per a donar-se’n compte.
(1r concert "Gira que Gira", juliol 2007)
Gràcies Adri, Gràcies Àlex i Gràcies a tu també , Jordi Dalmau (la teva escolta formava part de les nostres cançons)
Gràcies Adri, Gràcies Àlex i Gràcies a tu també , Jordi Dalmau (la teva escolta formava part de les nostres cançons)
Bernat Mestre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada