XUP-XUP

Com em costa que les paraules malsonants no m’afectin. Idiota, imbècil, capullo, retrassat... crec que tenen una vibració negativa aquestes paraules. Bé, de fet, el que per mi tenen, segur, són connotacions corrosives que fan que em bulli l’estómac. Em sento maltractat quan me n’envien una. Em sento petit, petit, petit.

Ahir em van fer una crítica d’un exercici de teatre. No em va molestar el que em deien (és lògic buscar els errors per intentar extreure’n l’aprenentatge per millorar). El que em va ofendre va ser el to. Em vaig sentir com un nen que ha fallat a algú. Inútil. Ruc... em vaig sentir com em fan sentir les paraules malsonants que abans ja he comentat que em costa que no m’afectin. O sigui, com una merda.

A mi, més que errors i aprenentatges, el que em queda a dins és l’acte comunicatiu que me’ls ha fet vivenciar. Perquè potser, l’error i l’aprenentatge només són instruments a disposició d’un propòsit major: aprendre a comunicar-nos (o a relacionar-nos). Perquè, segons el que experimento, no sempre és positiu assenyalar l’error d’un altre sense donar les eines per millorar. Perquè potser també cal potenciar les fortaleses, o desviar l’atenció cap a objectius complementaris per cercar un camí més adequat que voreja les mancances i acaba fent-les assolir sense haver-les assenyalat. Jo de vegades em paral·lelitzo quan em diuen: això no, això no, això no. És com quan diem a un nen petit: vigila que cauràs!!! I pam, cau. Per què no li donem la mà? O per què no li diem: agafa’t a la barana. O per què no el deixem caure i l’abracem per ajudar-lo a aixecar? A mi m’ajuda que m’assenyalin els errors (molt sovint ja sé quins són) només quan m’orienten de quines poden ser les solucions. Costa potenciar el sí de l'actor quan topa constantment amb el no del director.

Bé, però al cap i a la fi, què és teatre? No pot ser un fi en si mateix. Què és qualsevol professió sinó un mitjà per evolucionar, per esdevenir millors (persones) a partir de la interacció amb els nostres errors i els dels altres. A mi, el que finalment em queda dins, és l’acte comunicatiu que de qualsevol interacció es deriva. I és que la comunicació és la base de les relacions (totes), i és l’eina necessària que ens permet reflexionar per evolucionar.

Aleshores... per què no ens comuniquem com quan ens abracem? No ho entenc. Dir: ruc, t’has equivocat!! No serveix de res. Serveix MENYS i tot que de res.

Crec que per ensenyar, s’ha d’estar tant obert de cor com aquell qui està aprenent. Si no, pot ser que entre errors i aprenentatges l’atenció es desviï cap al xup-xup que les paraules malsonants creen a l’estómac... i l’acte comunicatiu, així, no sigui gens efectiu (ni afectiu).