Què em FALTA que em SOBRA?

Què em falta que em sobra?

Cavil·lava aquesta pregunta ahir tornant de Teatre. Entre pas i pas, per l’Avinguda Diagonal cercava la resposta. Una i altra vegada. Alguna cosa no em quadrava però tot plegat tenia molt de sentit. Havia de treure’n l’entrellat.

Què em falta que em sobra?

La pregunta era aquesta. Ara tocava aquesta. Semblava no tenir sentit... ni fi! Però la pregunta seguia en ment. I aleshores, quan això em succeeix, és que a la pregunta li cal una resposta, encara que sigui un silenci.

Què em falta que em sobra?

No entenia la pregunta, però era una pregunta, això segur. Era de les preguntes sense resposta? No em venia cap silenci. Però em tornava la pregunta.

Què em falta que em sobra?

Em va venir una paraula (no sé si me la va portar el vent): l’amor.

Vaig analitzar. L’amor podia quadrar... de vegades sento que me’n falta, encara que no tinc cap dubte respecte que me’n sobri. Sí, la paraula amor quadrava com a resposta: Noto que em falta amor encara que sàpiga que me'n sobra.

Ara, quadrada la pregunta, arribava la reflexió. Vaig pensar que si, de vegades, sento que em falta amor, tinc una solució: Donar-me’n a mi mateix de la part on me'n sobra. Així podria equilibrar la balança. En trec del que em SOBRA per posar-me’l on me'n FALTA. Fàcil.

Però, vaig pensar, també, que l’amor que em sobra, quan el dono, l’experimento i, per tant, també el rebo jo. Així que, estimant a algú em permeto a mi mateix viure el meu propi amor? Una tercera persona m'obre la possibilitat d'experimentar allò que jo duc dins? Vaig discórrer (aleshores) que de sobte comprenia allò de “donar és rebre” o "compartir és viure". I és que quan dono, rebo la vivència d'aquesta acció. Surt quelcom del SOBRA per entrar al FALTA. Pura comptabilitat! Suposo que tracta en posar l’atenció en la vivència que em produeix l’acte de transferència de quelcom que dono i, no tant, en centrar l'atenció en el pensament de manca que pot aparèixer després de l'entrega d'aquest quelcom.

Però resolta la pregunta, usant el nou paradigma FALTA-SOBRA que n’extreia, la qüestió d’abans ja no tenia sentit si la resposta seguia sent l'amor. Perquè segons la teoria FALTA-SOBRA no me'n pot faltar mai, d'amor. I si això passés seria una percepció falsa. Així que, finalment, vaig pensar que no es tractava d’una pregunta AMB resposta la que se m'havia aparegut entre pas i pas per l'Avinguda Diagonal. Per no tractar-se, no es tractava ni tan sols d’una pregunta SENSE resposta la que em sorgia ahir tornant de Teatre.

Tot plegat, doncs, només tractava UNA RESPOSTA. Una resposta que feia temps em rondava i que precisava una pregunta, la que fos, per ser trobada.

Què em falta que em sobra?

La resposta ha estat allò que se’m volia aparèixer. Allò de comprendre el donar i rebre. Allò de vivenciar el meu propi amor quan l'entrego. Allò que m'ajuda a gaudir, encara més, de mi mateix i dels altres. Però... la pregunta, (encara no l’entenc).