Quina meravella!

Avui m'ha succeït una situació, si més no, graciosa.

Arribo a la feina. Baixo de la moto. Se’m desenganxa la part davantera de la sola de la sabata dreta. Fa soroll quan pica amb el terra. Dissimulo. Miro el mòbil. Les dues menys deu minuts (puntualitat britànica). Xerro una estona amb el Sr. Antonio (ha tornat de les vacances), abans de fer-li el relleu. Ens posem al dia sobre literatura, cinema i fenòmens paranormals en cinc minuts (també sobre la feina). Intens. Interessant. In...

Seguim. Després, mentre redactava l’escrit d’un mail per enviar a una amiga, ha entrat per la porta una noia. Anava carregadíssima, o més aviat carregadíssissima. Cartera al davant, motxilla al darrera, maleta en una mà i tres bosses en l’altra. Era una barreja entre l’equipatge per anar dos mesos de viatge amb inter-rail i les adquisicions després de varis anys esperant comprar roba a les rebaixes. Sí, una fusió perfecte entre una motxillera de vacances i una pija de rebaixes. Després d’assimilar la visió i extreure’n una conclusió més o menys lògica, m’he fixat en la seva cara. Era guapa: pell canyella, nas d’agulla, ulls orientals i pentinat finestreta (amb el serrell traçant una línia horitzontal perfecta). Exteriorment l’he informat del pis on havia d’anar a fer l’entrevista. Interiorment m'he preguntat si utilitzen escaire i cartabó per a realitzar aquest tipus de pentinat. Seguidament li he ofert ajuda amb l’equipatge. Ha refusat l’ajuda i ha somrigut com dient -gràcies- tot mossegant-se el llavi inferior (tot a la vegada).

Al cap de mitja hora la noia ha baixat. S’ha acomiadat de mi. Adios. M’he acomiadat d’ella. Adios. I ha sortit per la porta mentre em venia al cap la cançó de “Adios para siempre” que vaig sentir cantar al Capitán Garfio, al musical de Peter Pan. Jo que taral·lejo. Ella que camina. Jo que la miro. Ella que no. La cosa ha anat així: la noia surt al carrer i es treu la jaqueta negra, una d’aquestes prima, amb caputxa, sense butxaques i cremallera. Seguidament col·loca l’equipatge a terra. Cartera, motxilla, maleta i bosses (per aquest ordre no, però hagués estat còmic). S’asseu en un graó decoratiu que hi ha col·locat al costat de l’entrada del pàrquing. Resta quieta. Llegeix. Una revista rotllo Más allá que segur que no ho era. Espera. Espera un altre cop. I un altre. Jo penso potser espera. Espera de nou. Jo penso sí, espera. S’eixuga el front. Jo penso té calor. 35 graus a l’ombra. Se m’acut: ves a oferir-li d’entrar a l’edifici. Concloc: es pot esperar assentada als grans sofàs de la recepció, tots els cops que vulgui i siguin necessaris. Es pot esperar esperant. Es pot esperar llegint. Es pot esperar gaudint (d’una millor temperatura. La que desitgi que jo, servilment, programi, al seu gust, en l’aire condicionat de la finca).

M’envalentono. Penso que sí. Penso més. Penso que sí i que pot ser una bona acció. Quan vaig a fer-li la proposta surten uns nois de l’edifici. La situació augmenta en complexitat. Els nois s’encenen un pitillo. Un cadascun. Els nois es recolzen a la porta de sortida. Els nois fan un descans. Els nois comencen a fer miniglops al seu cafè. Cadascun al seu. Els nois miren la noia. La noia de l’equipatge. La que està assentada en el graó decoratiu al costat de l’entrada del pàrquing. La que llegeix. La mateixa que jo vull ajudar encara que no m'ho ha demanat. Ells no miren l’equipatge. Miren a la noia. Somriuen. La miro. A ella, no a l’equipatge. Percebo la situació des d’una nova perspectiva. Des d’un nou punt de vista. Des del punt de vista dels pitis i dels miniglops als cafès. La noia. És una noia. És guapa. És una noia un altre cop. És encara més guapa. La noia. Quina meravella!

Aleshores, influenciat, l’opció d’anar a oferir-li d’entrar a l’edifici (a esperar, llegir i gaudir de la fresca) comença a defallir. M’avergonyeix que els nois dels pitis i dels miniglops als cafès contemplin el meu oferiment a la noia. Sé, n’estic segur, que comentaran d’amagatotis que el conserge se la vol lligar. No són catalans. Potser ho diran en castellà: el conserje se la quiere ligar. O en Anglès: the porter wants to (champions)league her. El conserge/conserje/porter sóc jo. El conserge/conserje/porter no sap anglès. L’opció d’ajudar-la perd pes a la balança i comença a guanyar-ne la por a que es pensin que me la vull lligar/ligar/league. La por guanya definitivament quan penso que ella també es podria pensar que me la vull lligar/ligar/league. Terror. La balança està súper descompensada. La balança s’ha trencat. Decideixo abandonar. Miro la pantalla de l’ordinador i rellegeixo el mail que li estava escrivint a la meva amiga. Ostres! Terror de nou. Acabava d’escriure aquesta frase: prefereixo fer el ridícul abans que quedar-me sense intentar ajudar quan puc fer-ho. Merda, aquesta frase va ser ideada per dur-la a terme i no per, només, escriure-la. Què faig?, em pregunto. L’esborro? Dubto. La meva amiga no em veurà, penso. Dubto més. Dubto tant que ja no sé de què dubtava. Buit. Res. Mirada a l’infinit. Abstret. Badoc. Espero que no m’estigui mirant ningú, penso. He tornat a pensar. Recupero el dubte d'abans... No!, m’afirmo finalment triomfal, cal que venci el bé sobre el mal!

Em disposo a ajudar (no m’ho havia demanat) a la noia. La tàctica número 1 és la següent: (Teoria) surto a netejar els vidres amb un drap en una mà i el clean-glass en l’altra. Quan es giri, penso, li comento desinteressadament que es pot esperar dins la recepció. (Pràctica) La noia no mira i jo ja he acabat de netejar les ditades que hi havia als vidres de la porta. Els nois sí que han mirat mentre jo els donava les bonestardes. La tàctica número 2 és la següent: (Teoria) surto a netejar la barana amb un drap (molt brut) en una mà i el Limpinox en l’altra. Quan es giri, penso de nou, li comento desinteressadament que es pot esperar dins la recepció. (Pràctica) La noia no mira i jo ja he acabat de netejar la pols i la cendra que s’enganxa a la barana. Els nois sí que han mirat mentre jo els comentava quécalorhacehoy. La tàctica número 3 és la següent: (Teoria) surto a netejar l’entrada amb l’escombra en una mà i el recollidor en l’altra. Quan es giri, penso de nou nou, li comento desinteressadament que es pot esperar dins la recepció. (Pràctica) La noia no mira i jo ja he acabat de recollir les burilles de tots els pitis que la gent abandona (desinteressadament) a terra (sense saber mai qui és aquell qui els acaba recollint, perquè s’acaben recollint). Els nois sí que han mirat mentre jo els... somreia lànguidament (ja no tenia res més a comentar).

Ostres, la situació es torna més i més complexa. Començo a cavil·lar. M’imagino (no sé per què) el cavaller Sant Jordi vestit de conserge amb un recollidor per escut i una escombra per espasa. Es deixaria salvar la princesa?! M’imagino (no sé per què, de nou) l’escena mentalment. A veure: veig la princesa, és guapa, diu que no, ofesa, els nois riuen a boca oberta. Em sorprenc rient jo també. Forço la cara seriosa. No pot ser que jo mateix em boicotegi. M’omplo de valor i em repeteixo, en cada pas que dono en direcció cap a ella: prefereixo fer el ridícul abans que quedar-me sense intentar ajudar quan puc fer-ho. Estic a escassos metres, ella no mira, els nois sí. Segueixo valent. Endavant. Sense mirar endarrere. Pas ferm. Repeteixo, aquest cop amb fe: prefereixo fer el ridícul abans que quedar-me sense intentar ajudar quan puc fer-ho. Estic davant seu. No em mira. Els nois sí. No puc caminar més (si no vull xocar amb ella). Sento la pressió de la situació. Nervis. Em mantinc ferm ajudat per l’escombra. Faig un gest amb la mà del recollidor com dient -excusi que l’interrompi senyoreta- abans de començar a parlar. Ella em mira (els nois també):

- Te puedes esperar dentro de la recepción si quieres! (el tartamudeig transforma, finalment, l’aire desinteressat en aire d’inseguretat)

- Si entro y me siento en el sofá me quedo dormida! (accent Italià, preciós)

Ric fort espontàniament, mentrestant repasso mentalment el que acabo de sentir (Si entro y me siento en el sofá me quedo dormida). A veure... Sí, podia riure, era escaient a la situació. No he quedat fals. Triomf total (ho havia fet instintivament, sense saber què havia dit ella, tan sols per quedar bé, de vegades passa). De sobte rememoro com ha anat la jugada des del començament: tàctica 1, tàctica 2 i tàctica 3. Em sento penós acabant d’escombrar un terra on ja no hi ha burilles. Me’n vaig cap a dins. Cap a la recepció on ella no ha volgut entrar. Torna la cançó d’adiosparasiempre, la del Capitán Garfio al musical de Peter Pan (actuava la Gisela d’OT. Feia de Wendi. Oh, vaja). Com que tinc el xip de saludar posat, saludo una senyora que passa pel carrer i que finalment no entra al meu edifici. Ella flipa. Oh, vaja (de nou). Passo per davant dels nois. Abatut. Pesarós els dedico un somriure lànguid sense dissimular-lo. Arrossego l’escombra i els peus (recordem que se m’ha desenganxat la part davantera de la sola de la sabata dreta i fa soroll) per no dir l’ànima. M’assento a la cadira. De sobte entra un home molt gros i més suat a recepció. Se’l veu perjudicat. Crec que per l’alcohol. Parloteja que la seva filla treballa en una de les empreses de l’edifici. Em comenta que si es pot esperar assentat als sofàs. Diu que té calor. Jo dic que sí. Ell s’asseu al sofà gran. Passa un segon. S’estira amb els peus a terra. Passa un altre segon. S’estira amb els peus a dalt. Passa res. S'adorm. El miro. Miro a la noia. El torno a mirar a ell. No és ben bé el que estava buscant. Fracàs total.

El meu jo (el que s’havia rigut de mi mateix abans) torna a somriure. Em sorprenc rient-me de la situació. No puc parar de riure. Intento dissimular. Ric encara més. M’alço i vaig cap a la rebotica a desfogar-me. El soroll de la sola de la sabata rebotant al terra em va marcant el pas. És molt fort. Molt bèstia tot el que m’està passant. Ric més que mai. Se m’acosta la sòcia d’una de les empreses de l’edifici. Em demana las llaves del cuarto. Em desorienta i, òbviament, deixo de riure. A l’edifici no hi ha cap quarto d’estar a part de la meva rebotica. Qué cuarto?? Responc. El cuarto tercera, diu ella. Genial. Ho trobo súper còmic. No puc dissimular el riure. Surt tot a raig per sota del nas. La vida m’està donant un absurd rere l’altre i no ho puc controlar. Li dono les claus. Entro a la rebotica. Ric. Ric més. Ploro de riure. Surto. Els ulls plorosos em mostren l’entrada de l’edifici. Brilla. Tot està clar. Hi ha més espai en l’espai. Em ve una frase al cap: quan canvies la manera de mirar les coses, les coses que mires canvien. Somric. Sóc un moralista. Somric més. Torno al moment d’abans de començar a riure. Estava assentat. M’assec. Penso què ha passat. Ah, sí, la noia.

Ho he aconseguit. He posat en pràctica el prefereixo fer el ridícul abans que quedar-me sense intentar ajudar quan puc fer-ho. No és una frase més. Estic content. He fet el ridícul. Estic content. Si volia ajudar, ho he intentat quan podia fer-ho. Si volia lligar... ja tinc una experiència més (aquesta l’explico). Miro la pantalla de l’ordinador. No cal que esborri cap frase. Envio el mail a la meva amiga. Su mensaje se ha enviado correctamente. Quina meravella!