(t'ho volia dir)

Saps?

Ahir tornant cap a casa, recordava. Recordava quan érem els millors. Quan la força inconscient de l’adolescència ens feia gaudir cada instant del present sense preocupar-nos pel demà. Res durava tant com els somriures sincers que ens regalàvem entre fum i licors varats, i variats. Molta festa, molts bons records: Skandol, Infantes, Alternativa, Sr. Lobo, l’Ovella, l’Aquelarre, Cunit... I, entre tots els records, apareixies (de nou) tu, Alba. La importància de la teva presència durant aquells anys en el nostre grup, en mi, tornava d'entre els records per fer-me present l’absència que vas deixar uns anys després al marxar. Ahir plorava. Potser al comprendre qui havies esdevingut realment tu, en mi. Crec que vas ser la meva primera amiga. La primera noia amb qui podia parlar sincerament, de tot cor, durant aquells pocs anys de finals d’Institut i inici de Carrera. Uns anys difícils, desorientants... que es feien més plaents amb el suport dels amics i, entre aquests, els teus ulls i el teu somriure, a l’alba.

Després vas marxar. I jo no ho comprenia. Em preguntava per què. Deies que vas marxar perquè havies de deixar que creixéssim. I les coses van anar com van anar. I, encara que sense tu (sense els teus ulls i el teu somriure), seguíem sent els millors. Però potser, amb els anys, la força que ens impulsava a gaudir ja no era la mateixa. Crec, personalment, que aleshores volia gaudir del present per amagar-me del futur. Fins i tot, de vegades, em forçava a gaudir insistentment per defugir el present i recordar el passat. Molta festa, llavors, amagava moltes pors. Moltes pors cap a créixer, cap a treballar i cap a l’amor que, sense saber per què, se’m convertia en desamor. Aleshores, com abans tu, va aparèixer ella. La Maria. La meva Wendy. La noia amb qui Peter Pan parlava de les pors, del desamor... i amb qui, encara ara, s'atreveix a mostrar fins i tot la part menys clara. La seva ombra, la que descobreixen només jugant a fet i amagar, rere la penombra.

Avui... seguim sent els millors. I vull gaudir cada instant, novament. Però avui vull fer-ho per responsabilitzar-me, així, del meu demà. Segueixo amb pors, però he crescut i els faig front amb l’ajut de l’experiència... i amb la presència dels amics que m'estimen, que caminen encara per molt propers paratges. Ara no hi ha molta festa. Ara hi ha converses, i Teatre. El teatre em remou, m’ajuda a mostrar-me tal com sóc. Sincer amb tothom. Com quan abans, només amb la Wendy, totalment franc em mostrava. I ahir plorava, perquè pensava que tu vas ser la primera. La primera Wendy. Sé que hagués pogut créixer també ajudat pels teus ulls, i el teu somriure. Però els camins es van separar en algun trencant i calia acceptar-ho... perquè, al cap i a la fi, cadascú havia de viure la seva història. Sempre penso que alleuja tenir present, en cada acomiadament, que passi el que passi ens portem dins del cor. I que, malgrat els arreveures, totes les històries acaben finalitzant en el punt del mateix Fi. Així no és un adéu, sinó un fins ara. Tard o d’hora ens trobarem, aquí o allà, tots, per mirar-nos i somriure a l’alba, també amb tu, Alba.

Tot i això, ahir plorava. Ho feia perquè per primera vegada en molts anys, la presència de la teva llarga absència se m’apareixia pels carrers de Gràcia en una nit de festa, com les d'abans. De nou sorties d'entre les ombres, per jugar amb les nostres, sense pors. Potser no només eres la meva, sinó la Wendy de tots. D’entre el fum i els licors treies el cap altra vegada. Ahir, però, ja no bevíem, ni fumàvem... aleshores, els d’ara, ja no som els d’abans? No ho sé. Però pel que vaig veure, seguim sent els millors. En això no ens passen pas els anys.

Només t’ho volia dir. Només em volia expressar. Perquè sàpigues la importància que vas tenir i tens com a cor que ha bategat al costat del meu, en el camí.

Gràcies per l’amistat, pels ulls i pel somriure.

Gràcies Alba.

(segur que de part de tots)