eternament JO

Crec que la recerca de la felicitat és com el procés de formació de l'actor que ens comenta, a l'Estudi, la directora Nancy Tuñón: "la formació de l’actor és el procés d’eliminar obstacles, no la introducció de continguts teòrics". Així doncs, penso que en el meu interior hi ha tranquil·litat, silenci, digues-li pau, amor o felicitat. Sóc essència d'això. Per tant, la recerca de la felicitat només pot ser una neteja interior (emocional i psicològica) que em permet viure el present sense estar condicionat pel passat o preocupat pel futur. Aquesta neteja és necessària i alliberadora. Em permet anar fent caure els vels, les màscares... i fins i tot les armadures!! Alliberant-me, així, d'equipatge emocional estancat i de patrons de pensament limitants per retrobar-me a mi mateix.
.

Aquest alliberament cal vivenciar-lo, perquè, també igual que el teatre, s'aconsegueix a partir de la pràctica. Hi ha moltes maneres per a realitzar-lo. Només cal dedicar-me temps a mi mateix. Sí, i també diners. Jo sempre ho dic, és com posar els diners dins de la meva guardiola corporal!!! No perdo ni un euro, me'ls poso a dins, els inverteixo en salut. Quin gran guany!!!

És molt agradable anar experimentant que el sol sempre brilla encara que hi hagi núvols impertinents al davant (que només volen que aprengui alguna cosa). Per tant, penso que feliç ja ho sóc, tan sols cal netejar una mica. Aquest concepte em treu un gran pes de sobre, ja que em relaxa.

.

Si alguna cosa he après aquest any amb el teatre és que sóc més ràpid amb la concentració que amb l'acció. De vegades no cal que faci res, senzillament estar pendent d'on tinc posada l'atenció per ser conscient d'allò que atrec a la meva vida. M'encanta meditar, estar en silenci i observar els meus pensaments!! Són els meus pensaments valuosos per a mi? Al començament me'n vaig adonar que no. Eren pensaments no-útils que em fustigaven constantment, m'exigien!! I la vida no és lluita!! Tampoc és lluita créixer. Créixer va amb la vida. El creixement personal succeeix per defecte. Viure és créixer. La vida mateixa fa que aquest creixement succeeixi. I en aquest creixement espontani me n'adono que l'atenció és la clau. Com a mínim és on jo puc intervenir-hi! A què estic atent? Vull una cosa: estic atent a aquesta cosa o a la perifèria? Estic atent a aquesta cosa o al seu oposat? Si vull salut, per què em dic que no vull estar malalt? La meva atenció està alineada amb allò que desitjo? L'atenció no entén què vol dir no, senzillament capta allò que enfoco (ja sigui amb una afirmació o una negació al davant), és com una càmera de filmar.

Així que arribo a concloure que l’única cosa permanent sobre els meus patrons de comportament, és la meva creença que són permanents. Tot és de pas... com els núvols. Per tant, canviar és canviar l'atenció. Ara, jo dubto dels meus pensaments negatius, dubto molt... i els canvio a poc a poc. No em limito gens. PENSO EN POSITIU I, QUAN NO HO NECESSITO, SENZILLAMENT NO PENSO (i si no puc, observo i somric admirant el que no sóc). Busco l'abundància, això és el que sóc.

Sóc tot o sóc res? Sóc l'espai on succeeix tot el res? Sóc etern?

Bé, si més no, i si hi poso atenció, sóc jo, eternament JO... més enllà de qualsevol concepte.