jo SÓC

Aquest cap de setmana he estat en silenci, admirant.

Admirant la grandesa de les muntanyes. El cant dels ocells, que em desperta dels meus pensaments i em situa a l’aquí i l’ara. El moviment de les branques dels pins, que ballen les melodies que també a mi em porta el vent. La cooperació de les formigues, que em recorda la importància d’aquest gran valor social que també m’agradaria difondre. I mentre admirava, reflexionava:

Si tinc ulls per mirar la muntanya, serà perquè també aquesta es pugui veure a través meu? Si tinc mans per tocar els arbres, serà perquè aquests també puguin notar el seu tacte? Si tinc nas per olorar una flor, serà perquè aquesta també pugui ensumar la seva olor? És com quan em descobreixo a mi a través del tacte de l'altra.

Pensava que admirava la grandesa de les muntanyes i, realment, també admirava la meva. Sí, la meva. I, sent així, qui era jo?

Si tinc un cos i una ment, serà perquè la naturalesa gaudeixi de si mateixa i s’expressi a través meu? Potser no sóc tant un fi en mi mateix, sinó un mitjà per a gaudir d’un “mi mateix” que no és només un cos i una ment. Potser, aleshores, només sóc un espai on succeeix un observar d’accions, emocions, pensaments diversos que, al cap i a la fi, no sóc jo. Perquè, he de mantenir-me reclús de les meves accions, esclau de les meves emocions i presoner dins dels meus pensaments... o puc incloure aquestes accions, aquestes emocions i aquests pensaments dins meu?! Me n’adonava que pensar així em trauria un gran pes de sobre. Perquè així, res seria tan important ni tant necessari. Senzillament jo, la naturalesa, s’experimentaria a si mateixa, es coneixeria i es gaudiria. Qualsevol emoció seria tan sols una percepció passatgera que s’expressaria en mi per conèixer-se. I jo, on seria?

Potser només seria allò que observa. Allò que observa cants, observa plors, observa danses i observa dolors... observa mentre el cos i la ment s’expressen i experimenten per gaudir d’un tot que s’observa.

I això per què em serviria? Potser per, senzillament, ser... ser i no pensar tant en què sóc!

És curiós veure que del silenci, també sorgeixen paraules. A mi em van sorgir aquestes.

Gràcies de nou Mooji