Una Utopia (13/12/2007)

JUGANT DES DE LES EMOCIONS, JUGANT EL “RUGBY UVIC”

Recordo una fila de cinc cotxes desfilant pel carrer de Miramarges. La marxa es realitzava al ritme dels tambors d’aquella melodia que havia caracteritzat l’antiga sèrie televisiva “El Equipo A”. Així, amb la música ressonant a ple volum, els cotxes avançaven lentament, amb les finestres obertes per on sortien els components de l’equip de rugbi, “Els Garrins”, que agitaven les samarretes (roges i blanques) del Servei d’Esports de la Universitat de Vic com si fossin banderes. Les banderes del “Rugby UVic”. No podia ser d’una altra manera: sense haver estat planejat, l’equip deixava la seva Universitat unit i acomiadant-se d’una afecció imaginària. Així, sota la mateixa bandera i acompanyats del so de les cornetes marxàvem units, com els cinc dits d’una mà.

La caravana del “Rugby UVic” arribava a terres de Lleida tal i com havia marxat de la Plana. Aquest cop, però, alguns dels jugadors de l’equip adversari, “Els Isards”, observaven la desfilada per l’aparcament de l’INEFC desorientats. Què succeïa? Les majorettes? L’exèrcit de l’amor? El carnaval de Brasil?… “Els Garrins”!

Una hora abans de començar l’encontre, l’equip de Vic ja era sobre el terreny de joc. Dins d’una rotllana constituïda per dinou jugadors, Marià Pasarello transmetia concentració a l’equip. D’aquesta manera, contagiava a tots aquells qui l’escoltàvem, aquella forma tan especial que té ell d’anar i veure la vida amb optimisme i alegria però, sobretot, amb cooperació. “No hem vingut a guanyar. Guanyar és una conseqüència d’haver fet les coses bé”, comentava com en cada partit. Des d’aquell moment, la concentració i la implicació, que cadascun de nosaltres va posar en el partit, van ser el detonant del resultat final, una victòria.

L’equip de Vic va clavar la bandera roja i blanca al camp de la Macarella i va mostrar des del primer moment que es plantava al terreny de joc amb ferma determinació conqueridora. Els Garrins vam practicar un rugbi intens, dur, lleial i entusiasta. L’equip va ser valent des del primer xut i va romandre concentrat fins al xiulet final. Es va imbuir d’esforç, de pausa, de tenacitat, de seguretat, d’ofici i va mostrar així el compromís que cadascun dels seus jugadors dipositen en aquest formidable projecte.

Finalment, “Els Garrins” feien història aconseguint, després de quatre anys de vida, arribar a l’última fase classificatòria pels campionats d’Espanya Universitaris.

Recordo les cares dels jugadors de l’equip adversari, “Els Isards”. Estaven desorientats (com quan ens contemplaven a l’arribada a les instal·lacions de l’INEFC de Lleida). Eren més bons tècnicament i tàcticament parlant. La seva experiència en el món del rugbi universitari era superior a la nostra…, aleshores, què succeïa? El nostre equip tenia alguna cosa més. Darrera de cada passada, cada placatge i cada melé hi havia alguna cosa més que el simple gest tècnic. “Els Garrins” jugàvem des de les emocions, des d’allò que ens fa tan únicament característics a cadascun de nosaltres, des del nostre cor. Era aquesta implicació tan personal en l’equip el que feia que el nostre joc desconcertés els oponents.

Aquesta és l’essència del “Rugby UVic”. El secret rau a incorporar la part expressiva del cos a la mecànica, i això només s’aconsegueix construint l’equip des dels fonaments de l’esport educatiu. Un rugbi que és un mitjà i no un fi en si mateix. Un mitjà per educar, socialitzar i divertir. Un rugbi que es viu com a escola de vida, on els practicants comparteixen experiències i aprenentatges, fomentant valors imprescindibles com la cooperació i el respecte. Un rugbi que ens ensenya a lluitar contra les adversitats i que, alhora, ens aporta diversió, salut i ganes de viure. Un “Rugby UVic” que té un estil propi, que veu la pilota com un cor que batega, el cor de l’equip. A dins hi roman cadascun de nosaltres amb els nostres valors més humans. Allò que dóna sentit a tot plegat és, doncs, la nostra amistat. Jugant així, el resultat final està assegurat perquè no es mesura en termes d’un resultat quantificable, sinó amb el plaer que comporta jugar, respectant els companys, els adversaris i l’àrbitre.

Es pot ser realment cooperatiu en una societat tan competitiva? L’equip dels “Garrins i Garrines UVic” ho intenta des dels seus inicis. Continuarem endavant, acompanyats pel so de les cornetes del “Rugby UVic”. Endavant, fins al ruck final.

Bernat Mestre