El Temps de l'Aula de Teatre (2007-2008)

"Hi ha una cosa molt misteriosa, però molt quotidiana. Tothom en participa, tothom la coneix, però molt pocs es paren a pensar-hi. Gairebé tothom es limita a prendre-la tal com ve, sense fer preguntes. Aquesta cosa és el temps.
Hi ha calendaris i rellotges per mesurar-lo, però això no vol dir quasi res, perquè tots sabem que, de vegades, una hora pot semblar una eternitat, i una altra, en canvi, passa en un instant; depèn del què haguem de fer en aquella hora.
Perquè el temps és vida. I la vida resideix al cor.”

I així, la Mestra Hora ens explicava, el passat dijous 5 de març, la història de Momo i uns homes grisos que volien robar tot el temps a la humanitat. Ara, després de cinc mesos d’assaigs, miro endarrera i recullo els aprenentatges un cop ha caigut el teló.

Recordo els retorns cap a casa després de cada dia d’assaig. La majoria de vegades, cansat, em preguntava:
- Per què?
Aleshores apareixia un silenci. Pensava, doncs, que no tenia cap resposta però mirant-ho amb perspectiva veig que potser, aleshores, no sabia interpretar la “resposta” que m’apareixia.

Han estat uns mesos molt durs. I és que, malauradament, la relació amb el temps no és fàcil. Costa recordar que el dia només té 24 hores i omplim les jornades fins a límits insospitats. La vida ens ha posat davant l’aprenentatge en format teatral: "La invasió dels lladres de temps".

Recordo els aplaudiments del dia de l’estrena. Cadascun d’ells reafirmava els passos que havíem anat donant, molt a poc a poc i amb cert dubte, des del primer dia d’assaig, el llunyà dimarts 9 d’octubre del 2007. Passos fets, paradoxalment, sempre a contra-temps. A la fi, però, no només havíem dut a terme una interpretació magnífica, sinó que la fatigosa caminada ens havia portat al destí desitjat: un destí reconfortant i ple d’aprenentatges. I és que hi ha molts camins per a arribar a un mateix lloc i no sempre és fàcil, ni aconsellable, agafar el més planer. Momo deia que “com totes les coses que desitgem, sovint el camí que hem de seguir per aconseguir-les és ple de laberints, pedres, troncs i barrancs, però també és ple de roses, papallones, ocells cantaires i estels fugaços…”

Aquests mesos a l’Aula he après moltes coses. He après que les formigues fan unes passes molt curtes, però que no paren mai de caminar. He après que, tot i les seves petites dimensions, amb seguretat poden aixecar pesos molt superiors als que es podrien imaginar. He après que, malgrat semblar disperses, treballen conjuntament en un mateix projecte. I quin projecte! He après que finalment la unió fa la força i que el més important és confiar.

Després de tot plegat només em queda agrair. Donar gràcies a tots/es aquells/es qui han compartit el temps de l’Aula de Teatre amb mi. En record del temps viscut, perdut i guanyat per fer l’espectacle de Momo: gràcies per tot. Gràcies Dolors, Eva, Gerard, Montsita, Jordi, Fortià, Ferran, Helena, Mireia, Natàlia, Núria, Yolanda, Edu, Ansfrid i Cristina.

Gràcies també a Momo, per l’escolta, pel somriure, per l’infant que constantment recordes que duem dins, per caminar contracorrent per poder canviar les coses. Gràcies Sr. Fusi pel clic clic de les estisores, la xerrameca, l’espuma i el sabó… i molt més. Gràcies Sra. Beppa per netejar el món, per fer-lo brillar amb els teus ulls i la teva escombra. Gràcies Sra. Nicola per les cortines, les teles i els colors que ens ajuden a contrarestar el fum dels homes grisos. Gràcies Sra. Nina per les llaminadures, els croissants i les ensaïmades, per endolcir-nos la vida amb la teva amistat. Gràcies Bebení, gràcies Bebení, grààààààcies Bebení (”la nina que parla, la nina que t’estima, la nina que et fa companyia… la teva millor amiga”), per recordar-nos que el millor regal és el que nosaltres mateixos podem imaginar. Gràcies representant, per fer-nos veure que, al cap i a la fi, la bellesa es troba en l’interior i que allò realment important és invisible als ulls. Gràcies ciutadana per mirar una mica més enllà del teu nas i donar un cop de mà a aquells/es qui ho necessiten. Gràcies Mestra Hora, Segona Minúcia Hora, pel teu amor i el temps que fabriques amb el teu cor. Així com a tu tortuga Casiopea, per la teva llum i el teu silenci.

Ah, EL SILENCI, la “resposta” a la meva primera pregunta. Ara prenc consciència que el silenci no és mut. El silenci també pot ser poesia…, si més no diu tot allò que callo, el silenci. Tot allò que és difícil descobrir dins d’un mateix. Allò que no es pot expressar amb paraules ni comprar amb diners. Els meus propis desigs. Anhels. Aquells que em fan tanta por. Pànic. Potser perquè desconec, potser perquè em faran canviar.

El silenci. Allà on s’amaga l’afany per viure. On resideixen els desigs que vénen directament del meu cor i són font d’energia que alimenta el ritme incessant dels seus batecs. El meu motor, la meva raó de viure, la meva necessitat d’expressió, el meu camí.

El silenci em parla des de la quietud. Només la intuïció em guiarà en aquest viatge internament personal, des del cor, la pau. La meva pau. Fent i escoltant-me, escoltant-me i fent des d’una actitud positiva, optimista. Alegre. Així trobaré pas a pas. Creant en cada instant allò que penso i portant els meus passos cap a allà on van els meus pensaments. Així, fent del silenci poesia i de cada pas una nova melodia per descobrir. Així, plorant els meus mals però també estimant-los com faig amb el meu amor. Perquè ambdues coses són fruit de les llavors que jo mateix he plantat en mi, dins meu. En el meu camí.

El silenci. Depèn de cadascú escoltar-lo. Depèn de la pròpia actitud pintar la vida de color esperança, o no. Calla i escolta. Què et diu a tu?… El silenci ens parla de tot això. Tria el teu color. El silenci també pot ser poesia.

Potser per això a la Momo li agradava tant escoltar. Ella en sabia molt del silenci… sabia que requereix temps, temps per a un mateix, per a escoltar-se silenciosament i conèixer-se.

“I potser ara tots vosaltres tindreu moltes preguntes per fer-me. Però em temo que no us les podré contestar. He de reconèixer que he explicat aquesta història de memòria, tal i com a mi me la van explicar.”

I conte contat, conte acabat.
Petons… i compte amb els homes grisos!
Gigi

Bernat Mestre