Miro endarrere i ara són les llàgrimes les que no em permeten veure-hi bé. Contràriament a abans, on confós no percebia res de res, ara no contemplo el camí recorregut però sé què és el que cal percebre: res en concret. Les situacions són neutres, com les visqui depèn de la meva voluntat, de la meva actitud. I ara, per fi sé què ha passat. Per fi aconsegueixo lligar caps. Ha passat el que simplement havia de passar. Res més, ni menys! Així, tot tenia un sentit de ser i fins que no he estat preparat no ha arribat el moment d’encarar el darrer obstacle... i, sorprenentment, ha estat el més senzill: he passat pàgina.
El procés de girar full ha estat llarg, com una història interminable. Com la trama impossible i fatal d’una telenovel·la, escrita i interpretada per mi mateix, en la "vida real". I com m’ha costat! Com he lluitat per abandonar la dramatúrgia d’aquest guió, que feia d’un esglaó un laberint sense sortida. Per no acceptar la realitat jo mateix em desorientava. Me n'anava per les branques! I és que, com afrontar un desamor sense atribuir culpes? No m’estimaven com jo desitjava o jo desitjava estimar malament? Res és tan important, ni tant greu. La vida segueix, res més (ni menys). No vull seguir buscant raons per estar enfadat. Perquè no només les trobaria, sinó que, al cap i a la fi, estaria enfadat amb mi mateix. Realment quan odio a algú, odio alguna cosa que resideix dins meu i sóc jo qui la pateix. La solució rau en descobrir què és allò que m'incomoda: quina és l’arrel del meu problema? Ara prenc consciència que estic sol i que no passa res, perquè sóc jo qui m’estimo. "Acompanya'm a estar sol", diré la pròxima vegada. D'aquesta manera seré capaç de resoldre totes les situacions que visc. Si no fos així, no succeirien. Això em treu un gran pes.
Suposo que em trobo en una part del camí on els dubtes, les inseguretats, les pors em vénen a
veure. No és que sigui més feble que abans, sinó que sóc més fort i per això puc aprofitar per tutejar-me amb allò que abans no volia ni sentir anomenar. Ja porten temps picant a la porta i serà qüestió d'anar a obrir. Aleshores, de la introspecció entreveig allò que surt del silenci, de dins meu, potser del cor? No sé, però és tan subtil com verídic. I d’aquí recullo el meu aprenentatge, reconec el que vull i el que m’espanta: vull ser feliç i sóc jo mateix qui m’atemoreixo. Quin gran descobriment.
Finalment veig que ningú era culpable de res. Al cap i a la fi: por a no ser estimat. D’aquí que, amb el temps, per por de fallar als altres em fallés a mi mateix. Per sort, tristes o alegres, les situacions succeeixen i em serveixen per sanar percepcions i corregir errors. Sorpreses que tenen solució, que em fan evolucionar i estimar-me una mica més, tal i com em deia l'amiga July Laguna.
I l’últim pes de tots es dissoldrà amb el perdó. Diuen que al no mantenir a ningú presoner de la culpabilitat, ens alliberem. Així doncs, jo ho provaré: ET PERDONO I EM PERDONO.
El procés de girar full ha estat llarg, com una història interminable. Com la trama impossible i fatal d’una telenovel·la, escrita i interpretada per mi mateix, en la "vida real". I com m’ha costat! Com he lluitat per abandonar la dramatúrgia d’aquest guió, que feia d’un esglaó un laberint sense sortida. Per no acceptar la realitat jo mateix em desorientava. Me n'anava per les branques! I és que, com afrontar un desamor sense atribuir culpes? No m’estimaven com jo desitjava o jo desitjava estimar malament? Res és tan important, ni tant greu. La vida segueix, res més (ni menys). No vull seguir buscant raons per estar enfadat. Perquè no només les trobaria, sinó que, al cap i a la fi, estaria enfadat amb mi mateix. Realment quan odio a algú, odio alguna cosa que resideix dins meu i sóc jo qui la pateix. La solució rau en descobrir què és allò que m'incomoda: quina és l’arrel del meu problema? Ara prenc consciència que estic sol i que no passa res, perquè sóc jo qui m’estimo. "Acompanya'm a estar sol", diré la pròxima vegada. D'aquesta manera seré capaç de resoldre totes les situacions que visc. Si no fos així, no succeirien. Això em treu un gran pes.
Suposo que em trobo en una part del camí on els dubtes, les inseguretats, les pors em vénen a
veure. No és que sigui més feble que abans, sinó que sóc més fort i per això puc aprofitar per tutejar-me amb allò que abans no volia ni sentir anomenar. Ja porten temps picant a la porta i serà qüestió d'anar a obrir. Aleshores, de la introspecció entreveig allò que surt del silenci, de dins meu, potser del cor? No sé, però és tan subtil com verídic. I d’aquí recullo el meu aprenentatge, reconec el que vull i el que m’espanta: vull ser feliç i sóc jo mateix qui m’atemoreixo. Quin gran descobriment.Finalment veig que ningú era culpable de res. Al cap i a la fi: por a no ser estimat. D’aquí que, amb el temps, per por de fallar als altres em fallés a mi mateix. Per sort, tristes o alegres, les situacions succeeixen i em serveixen per sanar percepcions i corregir errors. Sorpreses que tenen solució, que em fan evolucionar i estimar-me una mica més, tal i com em deia l'amiga July Laguna.
I l’últim pes de tots es dissoldrà amb el perdó. Diuen que al no mantenir a ningú presoner de la culpabilitat, ens alliberem. Així doncs, jo ho provaré: ET PERDONO I EM PERDONO.
Bernat Mestre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada