Avui comença tot

Camino i m’aturo. Miro enrere les petjades que han quedat gravades a l’arena. Ni els vents més ferotges les han pogut esborrar. I és que cadascuna està marcada amb tota la força de la meva personalitat, des dels primers passos, a la infantesa. Perquè el primer pas és tan valuós com l’últim. Pas a pas, tots realitzats amb el mateix esforç agradable. Tots igualment importants, com els que encara queden per venir.

M’agrada recordar d’on vinc per ubicar-me on sóc i saber on vaig. Reflexiono i somnio alegrement, com si la meta estigués a l’abast dels dits. Encara queda molt per caminar i espero que el viatge sigui llarg. Em pregunto què és el que m’incomoda en aquest precís moment. Què puc fer avui per ser una mica més feliç? Respiro a fons i els meus peus canvien lleugerament de direcció tot iniciant un nou pas. Tot recomença.

No tot està perdut. No sé on és el camí ni crec que hi hagi final que existeixi en vida, però ara ja sé per on vull caminar. Contracorrent, per poder canviar les coses. Contra allò que obstaculitzi la construcció d’un món més humà. Aquí és on m’han portat els últims passos.

Ara ja sé què vull ser quan sigui gran, penso. Una bona persona. Per on començar? Per mi, ara i sempre. Com? Treballant pel futur des del present, els infants. Cal educar. És a dir, ajudar als infants a créixer bé, ensenyar-los a estimar, a conviure i a gaudir de les petites coses del dia a dia. Mostrar-los la felicitat en els petits detalls d’estima, en la simple senzillesa de la vida. En els infants, en ells i avui comença tot, el nostre futur. Així -escolto dir a en Lluís Llach entre cançons- quan a la pregunta de “què vols ser quan siguis gran?” els nens i nenes responguin “una bona persona”, estarem més a prop del món on a tots ens agradaria viure.

Educar –llegeixo a la carta que Jaume Cela i Juli Palou envien als mestres que comencen– és acompanyar en el descobriment del món. Eduquem per ajudar a créixer bé, per assistir en la construcció de la humanitat dels infants, per donar-los la mà en els primers passos. Per construir ara la societat del demà. Això es duu a terme mitjançant l’escolta de les demandes de la mainada. Atenent, doncs, la crida de l’infant que arriba al món i necessita fites per orientar-se.

Tinc, en principi, tota una vida per aconseguir-ho. Avui, per mi, també comença tot. Cada dia com si fos el primer, i l’últim. Cada pas com si fos el darrer. Seguiré caminant i aturant-me les vegades que faci falta, fins que les forces em minvin en l’últim sospir. Aleshores, si més no, moriré amb un somriure als llavis i molt amor dins del pit. Potser alguns em diran idealista, profeta, filòsof o fins i tot utopista pensador… a mi m’agradaria que, sense aixecar el dit, em diguessin mestre.

Ara, fer serà la millor manera de seguir dient. Caminant endavant per algun camí. Algun camí per a educar i ajudar a viure. Camí per a viure i no sobreviure. Un camí per a poder construir, dia a dia, un futur fet a mida, per a poder fer de la vida un procés de felicitat en comptes d’una rutina de conformisme. I és que, ben mirat, potser no hi ha camí cap a la felicitat. La felicitat és el camí. Intentaré, així, portar els meus passos allà on van els meus pensaments, desigs, intuïcions…

Avui és el futur dels infants. Avui comença tot… és important que comenci bé.

Bernat Mestre