Benvolguts Pirates de l'Amor:

“Sigueu fidels al vostre nom, Pirates de l’Amor, sempre disposats a navegar de mar en mar, amb coratge i fermesa, encuriosits pel que us envolta i amb els ulls ben oberts a nous encontres, noves troballes, nous descobriments, nous horitzons.

I, sí, Pirates de l’Amor, que ell, l’amor, us mantingui amb el cor disposat a compartir amb els altres, a ser solidaris i a cercar el desig que empeny la vida, la de cadascú cap al seu propi camí.”

Pilar Sopeña 2001

Aquest era un fragment de la nota de comiat d’una mestra al seu alumnat: els Pirates de l’Amor, com els deia ella. D’ençà que vaig llegir aquella carta, em va captivar el cor. Jo també volia ser un Pirata de l’Amor i, des d’aleshores, vaig començar a ser-ho. Calia que recuperés els somnis de la infància, el valor de la camaraderia i l'esperit aventurer. El primer pas va ser, doncs, recuperar aquell sentiment de llibertat que feia temps que no recordava tot imaginant i reescrivint, de nou, la meva història. Jo seria, ara, el pirata més temut de la Mediterrània:

Tom Fin

El bot dansava per l’espessa mar al ritme d’unes ones tranquil·les, deixant-se portar amunt i avall sense oposar resistència. La llum ataronjada del crepuscle enfocava el pirata, que restava immòbil, afermat als rems del seu bot, a la deriva. Mirant fixament un horitzó infinit, com si realment intuís cap on el portarien els corrents marins, Tom Fin, el pirata més temut de la Mediterrània, sabia que, novament, salvaria la vida. Aquesta no podia ser la seva última aventura, pensava mentre amb un braç s’eixugava la suor i la sal que tenia enganxada a la cara. Duia una setmana sense més rumb que l’estrella polar, vagant per l’alta mar, seguint els senyals de la natura, a la recerca de la llum intermitent d’algun far que li faria de guia. Mentrestant, Fin, “el comerciant de cadàvers”, memorava la història que l’havia dut per aquest camí.

Tom havia estat un comerciant molt important a l’illa de Sardenya, abans que espanyols i francesos lluitessin per conquerir-la. La posició cèntrica de l’illa en el mar Mediterrani, la feia un punt clau per al desenvolupament del comerç entre els diferents territoris. Tom Fin, fill d’una família amb tradició mercantil, tenia només trenta anys quan es va fer construir el navili més gran fabricat fins aleshores, “l’Espectacular”. Cambres per a una gran tripulació, bodegues espaioses, coberta alçada per evitar abordatges, popa arrodonida amb motius típics del Renaixement, veles gegants com si fossin ales per fer-la volar... l’embarcació meravellava a tothom qui la veia amarrada al port, imponent, sobresortint respecte tots els altres velers. Els comerciants de l’època, preocupats per la forta competència que esdevindria la flota de Tom, van recórrer al governador de l’illa. Aquest, subornat amb grans sumes de diners, va prohibir que l’Espectacular navegués en concepte de vaixell mercantil. Fin fou engarjolat i la seva nau abandonada al port de Sardenya.

Huck Berry s’agafava als barrots de la finestra cada matí i, somrient, olorava i mirava el mar. La seva cel·la estava situada al cim d’un penya-segat, des d’on Berry imaginava estar dalt la vela major, observant la mar, com havia fet tantes vegades. Tom havia sentit a parlar del seu company de cel·la. Les llegendes més terribles que s’explicaven, en aquells temps, contaven els pillatges del corrupte capità Huck Berry i la seva temible tripulació. Era un vell pirata, empresonat ja feia anys per crims i robatoris. Berry s’acostava a la seixantena, el seu envellit rostre cremat pel sol i ple d’arrugues el mostrava seriós i poc comunicatiu. Com la pell d'un bon pirata, la seva, seca i tallada, semblava que no pogués sentir el calfred de la compassió i, encara menys, l’escalf de l’amor. Duia una llarga cabellera, els braços estaven plens de tatuatges i cicatrius diverses i les seves enormes mans eren curtides en mil batalles. Es contava que, abans que el governador derrotés el vaixell dels pirates, pensant que els havia mort a tots, el capità Huck havia fet marxar tota la tripulació amb els bots, quedant, d’aquesta manera, tot sol dins la vençuda nau. Així, Berry fou l’únic pirata que van poder condemnar a cadena perpètua.

Els dies anaven passant i, a poc a poc, els dos homes anaven forjant una amistat que seria per tota la vida. Després del primer mes entre reixes, durant una tarda plujosa i de mala mar, el capità Huck es va alçar davant del seu company, va agafar-lo per les espatlles i va començar a parlar tot just quan va esclatar una forta tempesta. Tom, desconcertat, escoltava la ronca veu del capità, que lluitava per fer-se sentir per sobre dels trons i el trencant de les onades. Huck Berry proposava a Tom Fin d’aliar-se amb ell. El pirata era expert en l’art de la guerra, mentre que el comerciant coneixia totes les rutes d’importació i exportació de riqueses, els vaixells que hi navegaven i els seus capitans i tripulacions. Junts podien fer qualsevol cosa, repetia Berry una i altra vegada mentre Tom, sorprès, buscava una resposta en la seva cansada ment. Finalment, Fin va moure el cap afirmativament. Les paraules no li sortien, però una emoció intensa el recorria de dalt a baix. Duia més de trenta dies de captiveri, no se l’havia jutjat i se’l retenia en contra de la seva voluntat per interès del governador. Impotent, Tom, no veia altra solució. La seva ràbia es manifestava per primera vegada en forma de llàgrimes mentre encaixava les mans amb l’altre presoner, el temut pirata, el terrible capità Huck Berry, el seu nou camarada. De sobte, la llum d’un llamp va mostrar una silueta que s’agafava als barrots per la part de fora. Un individu reia descontroladament mentre serrava els ferros que impedien escapar-se, subjectat amb una corda que baixava cap a l’interior d’una barca. Huck, tranquil, somreia mentre murmurava, una vegada i una altra, el nom del seu primer de bord, Ben Rogers.

L’Espectacular flotava inquieta, balancejant-se, en la picada mar. Les fustes del seu casc grinyolaven amb el moviment i els cordatges es tensaven fortament impedint la marxa de la nau. La fosca nit feia de còmplice als mariners que, d’incògnit, anaven saltant a coberta. Tom encenia les espelmes d’una de les bodegues, mentre els desconeguts homes de mar anaven omplint l’habitacle. La tripulació del capità Huck Berry es reunia, de nou, a bord de l’abandonat vaixell mercantil. Mentre els pirates feien córrer el ron, Berry explicava els seus nous plans al costat de Tom, el qual restava dret davant la seva nova tripulació. Fin, acceptant la nova situació en què es trobava, aixecà el braç i tancà el puny per demanar silenci. Els pirates, atents, escoltaven les paraules del seu segon capità que, prometent-los fortuna, els manava salpar immediatament. Ben Rogers i alguns dels pirates van dirigir-se cap a la caixa de cadenes i van començar a fer pujar l’àncora, mentrestant, Huck, manava desfermar els cordatges. Per fi, l’Espectacular, iniciava el seu primer viatge. Tom Fin, altiu, governava la seva nau, agafant amb fermesa la roda del timó mentre manava posar la vela del pal major.


“El comerciant de cadàvers” va esdevenir amb pocs anys el personatge més famós de la Mediterrània. Aquest era el sobrenom amb què, comerciants i mariners, van batejar el capità Tom Fin. La seva nau era lleugera com un navili mercantil, però letal com un vaixell de guerra, cosa que permetia abordar totes les embarcacions que navegaven per les rutes comercials cap a Sardenya. Així doncs, l’Espectacular tornava a estar en el punt de mira del governador que, impotent, observava com Fin i Berry es quedaven amb totes les seves fortunes.

La tempesta va sorprendre la tripulació, que reposava a coberta descansant dels últims dies d’abordatges. Aquella no era una tempesta qualsevol. Huck Berry va mirar el grumet, uns segons abans que comencés a cridar des de dalt del pal major, intuint que alguna cosa anava a passar. Els tres vaixells de guerra del governador de Sardenya envoltaven l’Espectacular. Amb el soroll de les primeres canonades, Berry va manar a Tom que dirigís l’embarcació cap als esculls d’un illot que quedava a la vora. Rogers i la resta de tripulants es dirigiren, com si ja hagués estat planejat amb anterioritat, cap als pescants i feren baixar els bots petits cap a l’aigua. Un cop rere les roques, els pirates anaven saltant dins els bots per tal d’escapar sense ser vistos. Huck mirava a Tom sense dir res, donant per suposat que ja sabia el que havia de fer. De nou la història es repetia. Tom cedí el timó al capità Berry i, retenint les llàgrimes, li posà la mà sobre l’espatlla tot dient: - Fins aviat, camarada.

Amagat sota el seu barret de bucaner i envoltat per la seva capa negra, Berry, s'afermava a la roda del timó de codast, a popa, que li permetia governar la nau. Altiu, calçant les seves llargues i llampants botes de cuir, mirava somrient els pesats bucs de guerra que el perseguien, mostrant-se un perill a cavall de les onades. La brúixola es marejava dins la bitàcola, davant del timó, a causa del fort caboteig que les immenses onades provocaven, movent longitudinalment la nau de proa a popa. Les grans veles, triangulars, seguien agafades als màstils i a les botavares dels tres pals de l'aparell. Això causava que s'inflessin amb el vent, propulsant, així, el navili endavant i fent solcar la quilla entre les onades.

La solitud de Berry no era desagradable, sabia que comptava amb la fidelitat de la tripulació que, ara com ara, salvava abandonant-la. Se sentia lliure, valent, temible... volant per damunt l'enfurismada mar, connectant amb els somnis romàntics i els estàndards ètics que tots vàrem tenir de petits i que sovint vam anar perdent pel camí...

El bot dansava per l’espessa mar al ritme d’unes ones tranquil·les, deixant-se portar amunt i avall sense oposar resistència. La llum ataronjada del crepuscle enfocava el pirata, que restava immòbil, afermat als rems del seu bot, a la deriva. Mirant fixament un horitzó infinit, com si realment intuís cap on el portarien els corrents marins, Tom Fin, el pirata més temut de la Mediterrània, sabia que, novament, salvaria la vida. Aquesta no podia ser la seva última aventura, pensava mentre amb un braç s’eixugava la suor i la sal que tenia enganxada a la cara. Duia una setmana sense més rumb que l’estrella polar, vagant per l’alta mar, seguint els senyals de la natura, a la recerca de la llum intermitent d’algun far que li faria de guia. De sobte, una llum intensa enlluerna a Tom i l’obliga a tancar els ulls durant uns segons. Una veu ronca, com la de Huck Berry, se sent cada cop més a prop. – Bon dia Tom, faràs tard a l’escola- sent el noiet mentre obre els ulls plens de lleganyes. Tom mira al seu voltant. Es troba estirat al llit i el seu avi obre les finestres de l’habitació mentre li desitja un bon dia. Tom s’aixeca, es posa la roba i fa la motxilla recordant el somni de la passada nit. Ràpidament surt corrents per no perdre més temps, però, de cop, s’atura, reflexiona un moment i torna cap al seu llit. D’entre els llençols recull un llibre, “L’illa del tresor”, se’l mira tot somrient i el posa dins la motxilla de l’escola. Qui sap quina serà la meva pròxima aventura, pensa mentre surt de casa en direcció al col·legi.

Bernat Mestre