Objectius Finals?

Ahir m'explicaven la història d'aquell Alpinista que va fer tots els 8.000 possibles. Es va marcar com a objectiu personal fer tots els cims de 8.000 metres de la terra. Va entrenar i entrenar centrant-se en la consecució del seu èxit vital. Va començar pel primer, després el segon, el tercer... i finalment, després de molts anys, l'últim. Un cop a dalt de la darrera cúspide, va dir-se: i ara què? Una sensació de buidor el va inundar, estava mort, s'havia suïcidat mentalment.

Suposo que l'èxit no és assolir l'objectiu final, sinó que és viure i gaudir de cada pas del camí. L'objectiu final és el final, res més. No sé per què ens entossudim a assolir-lo. Volem allò que projectem en la meta (tal i com ho projectem) sense saber que quan arribem s'haurà acabat el camí... i quan una cosa acaba, acaba. Pensem que la plenitud està darrere la línia d'arribada, sense prendre consciència que des d'allà només podrem mirar enrere i estirar-nos els cabells per no haver cercat la plenitud durant el camí. A l'arribada no hi ha cap ampolla on hi posi *PLENITUD* i te la puguis beure. L'arribada és la FI.

Viure el procés com un èxit, sigui quin sigui el pas que estiguis donant, sigui quina sigui l'emoció que t'estigui produint... ens aportarà la plenitud que donarà sentit a l'objectiu final, perquè el més important serà el viatge.

Crec que l'error on cal remuntar-se per esclarir la inadequada atribució d'allò que cal captar com a èxit, rau en la inseguretat de no poder controlar el procés. Perquè sentim la inseguretat d'aquest descontrol com quelcom dolent, quan realment només ens està donant la informació que estem fent una cosa nova. Aquest és l'aprenentatge número 1 per tal de poder viure l'èxit en cada pas del camí: cal acceptar que el procés és incontrolable... s'escapa de la nostra voluntat i per tant ens hem de sentir insegurs. Això és bo. Però com que no ho sentim com quelcom favorable, al no poder controlar el procés, hem intentat controlar la fi d'aquest: l'objectiu final. Hem visualitzat quelcom perfecte i ens hem agafat a aquest ítem controlable cegament. Volem arribar-hi de pressa i per la drecera més curta que sigui possible. Aleshores, centrant-nos solament en aquest objectiu perfecte... quan l'assolim, ens hem suïcidat.

Amb això no vull dir que treballar la força de voluntat mitjançant l'assoliment l'objectius sigui poc útil. Res d'això. Vull dir que cal centrar l'atenció en l'aprenentatge que duu el procés i que, aquest, no es pot controlar. L'objectiu final, aleshores, serà un far utòpic que s'anirà creant a mida que anem avançant... segurament serà diferent d'allò que potser d'entrada ens havíem imaginat, però segur que serà molt millor, ja que la plenitud assolida pel camí, ara, ens farà sentir vius.