La cacera de l’ànec, un somni assenyalat per un far utòpic que, per sort o per desgràcia, alguns percebíem espurnejar. I, encoratjats per unes guspires, aquells bojos, valents, enamorats... caminàvem.El camí va ser duríssim. Sobretot, perquè l’havíem de realitzar tots junts. Junts, com els cinc dits d’una mà. Ningú podia quedar endarrere, ni marxar endavant. I això d'anar junts, encara que sigui molt romàntic, costa. Costa que un grup d’actors i actrius es gestioni, sense que els inconscients juguin males passades, a l’hora de cooperar i crear els bocins d’un pastís que potser s’anomenarà èxit.
Compartir l’èxit o el fracàs, costa. Però a la vegada és el que ens uneix tant a aquells que ens dediquem al món del teatre. Cal compartir l’acte creatiu, en el moment teatral, per assolir el cim de l’èxit. És així. Tots som protagonistes, sempre. Fins i tot (o sobretot) quan donem focus a un company, quan estem entre cametes o quan estem assajant (i no ens toca sortir a escena). Sempre tots. Si no, el cim que preteníem assolir canvia. I ho fa en la mateixa direcció en què es desvien els nostres passos. De sobte, el cim ja no es diu èxit, de sobte es pot dir fracàs.
La cacera de l’ànec va ser un èxit. Perquè, malgrat anar lents, enfadats, plorats, polemitzats, esgotats, estancats, cabrejats, malhumorats, fastiguejats, atabalats... vam caminar junts. Sempre junts, pas rere pas, seguint el mateix camí. Seguint el mateix far, cap al Nord, més lluny de l’horitzó, cap a les nostres Illes.
Vam arribar-hi. Junts. Perquè és l’única manera d’arribar a les nostres Illes. Si no, ja no serien les nostres Illes. Serien unes altres. Boniques, potser, però no les nostres. Perquè a les nostres, boniques o no, a les nostres s’hi caça ànecs. I precisament per això, per arribar-hi cal anar-hi junts. Perquè en la caça, allò essencial és la manera com ens hi acostem. El procés és el que importa. Un procés més o menys bonic, però junts, passi el que passi. Lents però junts. Enfadats, plorats, polemitzats, esgotats però junts. Estancats, cabrejats, malhumorats, fastiguejats, atabalats però, malgrat tot, sempre junts.
I ara, ja instal•lat a les Illes, em miro l’escopeta i somric, per primera vegada. “Feia molt que no somreia”, penso. Els vents em xiulen les
orelles. Xiuxiuegen “ha valgut la pena”. Miro la barca... enmig d’aquell silenci, enmig de la boirina... i res no importa. Ni els ànecs, ni la barca, ni la punteria... ni tan sols els cartutxos (que cal saber utilitzar... com les paraules). Ara només importem tu i jo, perquè de nosaltres depenia arribar-hi. O potser, ni tu ni jo importem. Potser, ves a saber, només importem NOSALTRES.
El súmmum de la felicitat recau en saber compartir-la, diuen. Jo encara diria més, “la felicitat, si es comparteix el camí, acaba sorgint entre NOSALTRES... encara que no se’ns aparegui fins la seva fi.”
GRÀCIES CAMARADES
6 comentaris:
Genial Bernat!! Simple i complexament GENIAL!!! Una abraçada!! Gonçal.
La meva més profunda admiració cap a tu. Gràcies per insipirar-me i donar-me exemple en tot.
La meva més profunda admiració cap a tu. Gràcies per insipirar-me i donar-me exemple en tot.
Una abraçada molt gran, Mestre!
ENHORABONA BERNI!!!! Això s'ha de celebrar :-) Espero que les noves etapes siguin tan plenes com aquesta... Ai... Que bé!! Endavant!
Hola Bernat. sempre es un plaer entrar al teu bloc. Però la falta de temps i les altres activitats fan que aquesta tasca no sigui tan freqüent com m´agradaria.
Me n´alegro que caminessiu tots junt cao a la cacera de l´anec.
Us desitjo que seguiu caminant junts.
una abraçada
Joan
estic intentant començar guions amb monòlegs de personatges i converses tribals entre ells, tot sense hores avans de treball i planejar com és cadascún, quin n'és el seu caracter ni la funció que tenen cadascún allà, també sense planejar avans quina es la trama... es missió impossible =S ...
nose, però després, he escrit sobre un somni inventat... i m'ho he passat genial escribint sense pensar tant i només o gairebé només improvitzant, que és com realment m'agrada escriure encara que per molts després sigui un cacau mental...
nose primer de tot la diversió i després ja més endavant, si pot arribar a ser-ho, el curro... ;D ... ja m'ajudaràs amb el tema guió, trama i sentit!!
bona nit!
Publica un comentari a l'entrada