Duuc més de mig any seguint una Dieta Anti Estrès. En aquest tipus de dietes s'eviten aliments amb tòxics que excitin el sistema nerviós: carn, embotits, peix blau, pa, bolleria, begudes alcohòliques, cafè, tè, begudes amb gas, glucosa o excitants, fruites àcides... A part he de vigilar força la mescla dels aliments. Tot plegat la fórmula màgica inicial per sanar el meu sistema digestiu (camp físic) i de retruc la seva causa: nerviosisme per por al fracàs (camp emocional).
Així doncs, els últims mesos he hagut de caminar la vida amb uns nivells d'energia molt inferiors als que estava acostumat. La veritat és que no era conscient que l'alimentació que qualsevol persona, no entesa en dietètica i nutrició, duu a terme, té grans components excitants que fan que puguis dur un nivell d'estrès superior al saludable amb "normalitat". Ha estat dur afrontar-se al teatre, al públic, a les crítiques, a les situacions del dia a dia amb poca energia. Des de la debilitat tot plegat afecta molt més. També ha estat estrany viure en un estat de stand by emocional. Ni grans alegries ni grans penes. Un estat neutre tirant a melancòlic, constant.
El més important ha estat intentar cercar la felicitat, més que en les reaccions químiques dins del meu físic, en els estats de comprensió i consciència de la meva ment. Entendre que tant pena com alegria són de pas... i que potser sóc un simple respirar rere un gran propòsit. Realment, l'única manera de superar la por al fracàs ha estat afrontar-la des de l'honesta serenitat. Aquest ha estat el meu camí aquests mesos per seguir evolucionant com a ésser humà.
Perquè realment crec que el propòsit que em mou és evolucionar en vibració. Així, he de començar pels camps de vibració més baixos per anar evolucionant els més alts: 1. FÍSIC 2. EMOCIONAL 3. MENTAL... I aquests tres primers són els que conformen la meva personalitat. El meu EGO, que lluny de suprimir-lo he d'intentar integrar-lo. Per això teatre, ja ho he dit moltes vegades, perquè la meva professió vagi en la línia d'evolució que duu la innercia de la meva vida.
M'agradarà compartir, per enèssima vegada, un article amb tots/es vosaltres:
http://fisicomente.blogspot.com/2009/01/morfologia-sutil-del-hombre-y-las-cosas.html
Així doncs, els últims mesos he hagut de caminar la vida amb uns nivells d'energia molt inferiors als que estava acostumat. La veritat és que no era conscient que l'alimentació que qualsevol persona, no entesa en dietètica i nutrició, duu a terme, té grans components excitants que fan que puguis dur un nivell d'estrès superior al saludable amb "normalitat". Ha estat dur afrontar-se al teatre, al públic, a les crítiques, a les situacions del dia a dia amb poca energia. Des de la debilitat tot plegat afecta molt més. També ha estat estrany viure en un estat de stand by emocional. Ni grans alegries ni grans penes. Un estat neutre tirant a melancòlic, constant.
El més important ha estat intentar cercar la felicitat, més que en les reaccions químiques dins del meu físic, en els estats de comprensió i consciència de la meva ment. Entendre que tant pena com alegria són de pas... i que potser sóc un simple respirar rere un gran propòsit. Realment, l'única manera de superar la por al fracàs ha estat afrontar-la des de l'honesta serenitat. Aquest ha estat el meu camí aquests mesos per seguir evolucionant com a ésser humà.
Perquè realment crec que el propòsit que em mou és evolucionar en vibració. Així, he de començar pels camps de vibració més baixos per anar evolucionant els més alts: 1. FÍSIC 2. EMOCIONAL 3. MENTAL... I aquests tres primers són els que conformen la meva personalitat. El meu EGO, que lluny de suprimir-lo he d'intentar integrar-lo. Per això teatre, ja ho he dit moltes vegades, perquè la meva professió vagi en la línia d'evolució que duu la innercia de la meva vida.
M'agradarà compartir, per enèssima vegada, un article amb tots/es vosaltres:
http://fisicomente.blogspot.com/2009/01/morfologia-sutil-del-hombre-y-las-cosas.html
M'ha agradat compartir aquests mesos amb tots aquells amb qui m'he creuat pel camí. Potser heu vist un Bernat que no coneixíeu, més calmat, més solitari, més trist... però, al cap i a la fi, ni més ni menys Bernat que mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada