"LA NADA"

Me n'adono que no hi veig bé, que els judicis que tinc sobre les coses i les persones ocupen el lloc de la visió. La NADA de la història interminable, recordeu?!

La NADA, s'ho empassava tot. La nada són les xafarderies, les rancúnies, les rajades, els judicis, els pensaments compulsius de la meva ment "parlanchina", la negativitat que s'expandeix a la velocitat de la llum i m'atrapa si no estic al lloro. Els somnis, la innocència, la creativitat, la tendresa, la FANTASIA... tot és engolit per la NADA.

Potser, el primer pas sigui reconèixer que res del que veig té significat. Ja que si els prejudicis han ocupat el lloc de l'autèntica visió, allò que veig ha de ser falç. He donat tots els significats possibles a allò que veig... i me n'adono que qualsevol judici que faci m'allunya de la realitat. Per això, ara, em dic que RES no té significat. Espero que així, a poc a poc, desaparegui LA NADA i deixi lloc a la visió autèntica. De vegades, fins i tot, em forço a pensar que no entenc el que veig. I és que no ho vull entendre. No vull entendre les pors, les enveges, els odis... perquè no poden tenir cap significat que m'apropi a la veritat (com a mínim la que jo vull).

La veritat que jo vull veure és la que m'acosti a la visió autèntica. La visió que veu llum i veu les potencialitats de cadascú (per molt tapades i brutes que estiguin). Tinc prejudicis enganxats als ulls, a les orelles, als pensaments... ha de caure aquest tel, perquè pugui veure-hi, sentir i pensar netament. Només així podré dir als altres que els escolto, que els penso... QUE ELS VEIG.

Això és el que vull, sincerament. És l'únic camí per a que la meva PAU resorgeixi i se sumi al món. No cal que la busqui, només cal que netegi la NADA. Potser això m'ajudarà a integrar la personalitat, a forjar-la des de la humanitat, no per ser més fort que els altres, sinó per viure feliç facin el que facin els altres. I és que, jo només he de sumar la meva pau al món... i crec que aquesta va lligada a la visió, l'escolta i el pensament AUTÈNTIC.

Aleshores, el camí cap a la Torre de Marfil és un camí de creixement personal. Jo ara el recorro conscientment. I molts dies, recordo l'indi Atreyu superant les proves i mirant-se, en l'última, davant del mirall. Jo ara també m'observo. És la prova més dura: aguantar-me la mirada, l'escolta, els pensaments... i rebre el que ara sóc. M'entristeix descobrir-me tan feble.

Van passant els dies i els vidres del mirall es trenquen dins meu. En mil trossets. I tinc ganes de cridar AUXILI. Tinc ganes d'agafar-me a alguna mà o d'escoltar que "tot va bé". Però no. Això no em serveix. Ara no. Per això segueixo callat, quiet, tansols respirant. Tot sol... perdut. Només així podré trobar-me, en una guspira, potser en una petita llum entremig de la NADA. Potser així sabré qui sóc... o, com a mínim, m'acostaré una mica més a qui vull ser.
.