CARTES SOBRE LA TAULA

Han estat tres mesos molt durs els últims. Assajos de teatre dia sí dia també. Els processos de creació de personatges i de gestació de les obres han estat un repte personal i grupal. Avui era l’últim dia. La mostra final.

Sabeu? Em cago amb tots/es aquells/es qui no han sabut veure-hi més enllà del seu nas. Amb tots/es aquells/es qui no han sabut fer de públic en aquesta ocasió. Potser només són percepcions meves, però crec que hi ha ocasions i ocasions. No negaré que el teatre és car i la llibertat d’opinió un dret indiscutible... però unes mostres de treball de fi de curs són gratuïtes i el treball dels actors/actrius es remunta mesos enrere. Així que fer de públic, en aquests casos, requereix una certa humanitat. Un TACTE per admirar el treball fet i recolzar-lo in situ (encara que no s’entengui res). Una empatia per posar-se en la pell d’aquells/es qui ho donen tot per abaixar barreres, aquells qui s'esforcen per evolucionar com a persones i animar-los.

Les mostres de fi de curs són difícils. No són espectacles pròpiament dits (ningú ha pagat cap cèntim perquè ho siguin). No són esdeveniments per entretenir les iaies. Són MOSTRES. Mostrar significa ensenyar, compartir quelcom que s’ha creat per aprendre i anar més enllà de les pròpies capacitats. El fet de mostrar-ho forma part de l’aprenentatge d’uns i d’altres.

Que dur que es fa mostrar la pròpia evolució quan et miren amb ull crític. Quan aquells/es qui són a les butaques no recolzen plenament l’acte creatiu/evolutiu. En aquests casos penso que hi ha molt fill de puta suelto. Jo quan algú em mostra un treball veig més enllà de la primera aparença... i aplaudeixo el propòsit que l’empeny. Ha de ser així! Crear un ambient de confiança per a treballar, depèn de tothom.

Em cago amb les paraules boniques de fi d’espectacle. M’hi pixo. Són hipocresies, ganes de quedar bé. El recolzament només és vàlid quan pot ajudar a aquell qui el necessita. Una rialla o uns aplaudiments a temps, poden ser una dosis d’aire fresc per aquell qui s’esforça en actuar una comèdia. No dic que es rigui sense ganes, dic que es rigui perquè val la pena fer-ho. Perquè saps que pot alimentar a un amic, perquè saps que no et costa res, ja que allò que et mostren és digne i perquè, què collons, RIURE ÉS SA.

Em cago en la perfecció, suposo que perquè no la tinc. Em cago en la passivitat del públic que només riu quan se li és provocat. Em cago en que m’afecti tot plegat i que ahir em van venir ganes de parar l’obra i dir-li al públic que, quan no ha pagat, pot ajudar als actors/actrius, que no passa res. Pot donar un cop de mà perquè tothom s’ho passi bé, ells inclosos. Que passar-s’ho bé, al cap i a la fi és responsabilitat d’un mateix, encara que es vagi a veure una comèdia. Bé, penso que no és massa exigir un cop de mà per, al cap i a la fi, passar tots/es una bona estona. Esforçar-se en donar una mica d'energia desinteressadament en moments en què l'espectacle baixa. Si has pagat el preu d'una entrada, l'energia l'has donat en format dineral. Si has entrat gratis l'energia l'has de donar quan els actors/actrius la necessiten. El TEATRE, en aquests casos és cosa de tots.

Sóc conscient, però, que tot plegat no deixa de ser una pataleta per no haver estat prou bo. Ràbia per no haver sabut anar al 100% amb la meva proposta, amb el meu company dins el petit món de l'escena. Tot i saber que el que em dol és dins meu i no dins dels altres, seguiré escrivint. Tot i saber que, potser, em miro en un mirall erroni, en una realitat alterada per una autoexigència insana... seguiré escrivint. He de treure tantes coses. Com diria en Vinagreta: "tinc tantes coses per perdonar-vos". Aconseguir-ho passa per perdonar-me a mi, suposo que, al cap i a la fi, vosaltres no hi teniu res a veure.

Bé, a la merda. Segueixo. Estic enfadat. M’enfado quan m’esforço perquè els altres es trobin còmodes al meu voltant i percebo que aquests altres no fan el mateix. Sé que no haig de demanar llum a canvi de llum... però de vegades em sento tonto i molt incomprès quan no rebo el que esperava. I aquest és un dels errors d'avui: les falses espectatives. Pensar que la MOSTRA de final de curs seria una FESTA COMPARTIDA.

Un cop finalitzat l’espectacle he rebut el missatge d'una amiga. Comentava el desànim, la tristor que es veia en la cara dels actors/actrius a l'hora de sortir a saludar. Comentava que havia gaudit l'espectacle. Que havíem fet balls acrobàtics dins l'escena, que havíem estat llum de colors. I que, malgrat això, havíem sortit tristos a saludar, sense ganes de nodrir-nos amb l'energia d'aquests. Comentava que: No dubtis de tu, ni et jutjis tu mateix perquè el mirall on et mires no és la realitat que es veu des de fora. Al cap i a la fi moltes coses de la vida són com el teatre, i sempre se'ns diu que en una escena una de les coses que s'han de fer per "treballar/viure" bé és no jutjar-se, fer, seguir impulsos. Potser mirant tan tan tan profundament et perds el primer impuls i aquell moment efímer on t'has tallat l'impuls t'has deixat perdre una estona de cel. GRÀCIES NURI! És la llum que necessitava, juntament amb el recolzament familiar i el coratge d'alguns amics/gues.

He plorat tornant del teatre i després, de nou, llegint el teu escrit, NURI. Tens tota la raó del món: he rebut els aplaudiments TRIST (no dubtis mai de la teva intuïció). Avui rebia els aplaudiments des de la tristesa. Molta. De fet no volia sortir a saludar... m'hagués quedat als camerinos plorant. Han estat tres mesos molt durs. Molts assajos, molts aprenentatges... però no he sabut positivitzar el resultat final i l’he valorat pels riures durant l’escena. M'esperava més. M'esperava riures amicals durant l'actuació i, en canvi, m'he sentit jutjat. Bé, jo i actors molt bons que han actuat avui amb mi. Potser la comèdia que representàvem no s'ha entès. Potser realitzar personatges externs (amb sentit de veritat) a l'Estudi de Teatre on ens formem, surt de la mentalitat tancada de molts estudiants... El que em refereixo és que em fot no haver rebut l'energia del públic que esperava abans que arribés el final. Mea culpa.

Jo pensava que “actuant a casa” i quan ningú ha pagat ni un duro la gent valoraria el treball... no al finalitzar, sinó durant la mostra. Bé, potser ho dic perquè jo crec que ho faig. Considero que no em costa ser generós amb el riure si és per alimentar els companys i que, aquests, es creixin en l'acte teatral. És com una bola de neu, en la qual tothom hi surt guanyant. Tan qui actua com qui mira. De fet, no deixo de creure que el públic hi té molt a veure en tot plegat. Però potser sóc jo qui estic errat. No ho sé. Potser sóc jo qui donc sense que m’ho demanin. Però considero més útils crits d’ànim que silencis sepulcrals, encara que no s'entengui res. És com el futbol, i no voldria comparar-lo amb un acte teatral-cultural. Però em refereixo al públic. Després d'un partit et pots cagar en la famíla dels jugadors (si ho creus necessari), però durant l'encontre el més útil és animar. SEMPRE. Animar vol dir aplaudir, fer un crit de recolzament, justament quan no es marquen els gols, justament en els moments que els jugadors flaquegen.

Avui, els actors/actrius hem sortit tristos. Perquè quan realitzes una comèdia et nodreixes dels riures dels espectadors. Potser no hauríem d'haver estat tant il•lusos. Potser hauríem de comprendre que cadascú riu com riu. Potser valdria la pena analitzar que l'obra i el text són d'alta comèdia i costen de digerir amb facilitat... POTSER, POTSER... El tema és que ha estat difícil actuar entre silencis que tallaven com a punyalades... M’he sentit fatal. Petit. Estrany. I, de nou, penso que sóc jo qui hauria d'estar per sobre d'aquest tipus de situacions si vull ser un bon professional. Sé que avui he après més que mai... i que agrairé el que ha succeït, tard o d'hora. Però tinc ganes de seguir escrivint.

I amb tot el que he comentat, amb el prejudici de creure que el nostre regal només podia ser valorat amb GRANS RIALLES, amb l'exigència que he projectat al públic per a ser capaços d'empatitzar amb l'esforç i de recolzar-lo in situ, amb les mancances actorals per no créixer-me sol i retroalimentant-me únicament del meu company escènic... amb tot això, es pot entendre la rebuda dels aplaudiments finals... d'aquí les poques ganes de sortir a saludar. De fet he estat a punt de no sortir. Però sé que tot plegat és quelcom meu. Quelcom que jo he de resoldre en mi. Normalment sóc més “correcte” i somric... però avui no em venia de gust fer-ho. No em venia de gust rebre els aplaudiments d’aquells/es qui he cregut que no volia rebre. No els volia. No al final. He donat tant durant l’actuació!!! Tant!! He suat la gota... i em fot haver estat tan pendent del públic i tan poc d’anar a la meva, amb el meu company, gaudint dels moments finals de tres anys d'un agradable i dur viatge. Sé que és un aprenentatge saber gaudir el cim encara que no hi cerquis les vistes que esperaves... sé que és un aprenentatge no exigir res a un públic que, segurament, ha donat més del que jo he estat disposat a rebre. Però, tot plegat, m'ha fet mal. Perquè avui no era un acte professional, sinó un acte d’oferiment i volia que fos mutu.

Al sortir, he sentit dir que estàvem molt externs i poc creïbles (sé que diu molt poc de la comprensió del codi de la comèdia per part de qui m’ho ha dit)... però el que em fot és l’aquí i l’ara de l’acte teatral que hem viscut com a final d’una formació de tres anys. Avui el TEATRE era gratis. Els actors/actrius hem donat molt... el públic m’ha semblat que ha estat tan "correcte" com el que han projectat cap als actors. "Heu estat correctes". La meva resposta és: "vosaltres també". Ara sí, en la pròxima ocasió seré genial, sense esparar res a canvi, sense escoltar més que el que passi a escena... i segurament el públic també ho serà de genial. Sé que, tot plegat, és una apreciació subjectiva... però m’ha dolgut tant que no ho he pogut dissimular-ho al final.

Bé, GRAN APRENENTATGE DE CARA A FER-ME PROFESSIONAL. Però dolor en la innocència d'un nen de 30 anys que lluita cada dia per evolucionar com a ésser humà. Una persona que veu el món com una gran família. Algú que ajuda perquè l'ajudin. Algú que sent les emocions a flor de pell, que té el cor obert a l'escenari i que s'esforça per compartir els somnis que vol caminar.

T'ESTIMO NURI. A TU I A TOTS... SÍ TAMBÉ AL PÚBLIC. PER FER-ME CRÉIXER AVUI SENT COM HAVIEN DE SER... SEGURAMENT GENIALS ENCARA QUE NO HAGI ESTAT PROU CONSCIENT PER VEURE-HO.

GRÀCIES PER L'ESCRIT. MIL GRÀCIES ALS QUI AVUI M'HEU DONAT LLUM. SÉ QUE TOT VA DE DINS CAP A FORA. SÉ QUE AQUEST ESCRIT ÉS UNA PROJECCIÓ... PERÒ NECESSITAVA DIR-HO. CRIDAR-HO ALS 4 VENTS PERQUÈ TOT PLEGAT TORNI A L'UNIVERS I SURTI DE DINTRE. NURI, FAMÍLIA, AMICS, COMPANYS/ES ACTORS I ACTRIUS SOU LA LLUM QUE NECESSITAVA AVUI!!! M'HEU AJUDAT MOLTÍSSIM!!!