CARTES SOBRE LA TAULA II

A causa d'unes reflexions sobre el post "CARTES SOBRE LA TAULA" que em va enviar una amiga, en faig una segona lectura:

En CARTES SOBRE LA TAULA havia d'escriure com m'havia sentit durant la mostra de teatre sense "maquillar" res. Hagués pogut escriure des del respecte i des d'una concepció més autocrítica, sense assenyalar a ningú... de fet vaig començar a fer-ho, però no. Vaig haver de borrar i tornar a començar. Ara no tocava allò. Ara tocava ser sincer no amb la meva ment, sinó amb les emocions que em corrien per dintre. Havia de SEGUIR IMPULSOS per netejar el contenidor emocional. Quan vull ser racional, moltes vegades, no puc fer-ho.

Agosarat penjar un post així? No crec. En aquest moment evolutiu que atravesso, ho trobo sincer. I més quan reconec que malgrat cagar-me en el públic sé que l'aprenentatge i les projeccions són meves. Era una forma de netejar i de, no només conèixer-me, sinó que em coneguin (precisament no tan "perfecte" com molts es pensen). Si hagués escrit més racionalment, aleshores els amics/gues no entendrien que la personeta que sóc necessita que la recolzin quan surt a escena a mostrar-los quelcom. En aquests moments, ser "políticament correcte" no ajuda a conèixer-me, ni que em coneguin. Ara toca deixar-me anar, agradi o no als altres.

Crec, com a actor, que al públic no se li poden exigir les pròpies espectatives. Veig que potser hauria d'haver especificat que quan em referia a públic, em referia a companys/es actors i actrius de l'Estudi que estaven mirant les mostres. A nivell personal crec que va faltar suport, no perquè l'obra estigués millor o pitjor, sinó perquè el futur de la nostra professió es comença a forjar a partir de les arrels que creem entre nosaltres les generacions que comencem... i, per desgràcia, me n'adono que més que un equip som individualitats. Però vull seguir constatant que el que escric és una percepció pròpia, extreta de les meves experiències en l'últim quadrimestre del 3r any d'estudi i potser no tant fruit del resultat de la mostra final. Les reflexions sobre el públic de la mostra final, així, van ser una excusa per deixar anar quelcom que duia dintre des de feia uns mesos. Quelcom que volia expressar a companys/es de professió.

Segueixo pensant que tot plegat és quelcom meu. Segueixo pensant que el món que veig és la representació del meu propi estat mental. En aquest cas, doncs, l'escrit no volia ser tant una mostra d'una veritat pura, sinó l'expressió del meu propi estat evolutiu. Forma part del meu creixement. Sóc conscient que el llenguatge crea realitat i cal usar-lo implacablement per a crear un món alegre i feliç. Sé que en l'últim post vaig usar-lo, en algun mot, com una via per expressar la merda que duia dins. És el que tocava.

També penso, però, que si amb el meu escrit sense maquillatges (amb les meves exigències personals projectades a públic), l'audiència teatral en general pot aprendre alguna cosa sobre l'acte generós de compartir, sobre la decisió personal de passar una bona estona, sobre el gest de donar i rebre... sigui la que sigui... també pot ser útil.

Això sí, aprenc fermament que he de deixar de viure dels altres i que he de centrar-me més en mi. Aquest és un gran aprenentatge que he viscut a l'Estudi de Teatre. Venint de l'ambient de les Facultats d'Educació he trobat a faltar la capacitat de cooperar, però he descobert altres aprenentatges com la capacitat de confiar en mi mateix, treballi amb (i per a) qui treballi. Crec que era el que venia a buscar a l'Estudi de Teatre, encara que jo m'esforcés en exigir una ensenyança més pedagògica. I ara me n'adono. Venia a reforçar-me com a individu i no com a col·lectiu. Venia a CONFIAR EN MI. Veig l'alprenentatge més nítidament que mai, sé que he de seguir un temps reforçant-lo, sense justificar-me.

Abans d'acomiadar-me, però, vull agrair els aprenentatges, les experiències i els moments compartits, bons i dolents, amb els meus companys actors i actrius de l'Estudi de Teatre Nancy Tuñón i Jordi Oliver.

ENDAVANT!