30 PER A RECORDAR

L’altre dia vaig fer 30 anys. I no va passar res. Em refereixo a que no vaig notar res d’especial... cap CliCk, ja t’has fet gran! No. Res. Només que miro enrere i sóc el nen de sempre però amb més experiència. Sí, més experiència, però el nen de sempre. Qui hauria de ser si no? Jo mai podré deixar de ser la meva essència. Aquest és un tema que em fa gràcia. De vegades em diuen: no t’emocionis, sembles un nen. I és que no m’emociono, em surt de dins. No m’hi esforço gens en emocionar-me, senzillament passa. Pel que m’he d’esforçar és per no emocionar-me. Si fer-se gran és esforçar-se en no sentir ni expressar allò que sento per dins... quin avorriment! Això ha d’estar mal entès!! I, ben mirat, no estem parlant ni de nens ni d’adults. Al cap i a la fi estem parlant de la vida. La vida no és gran ni és petita. La vida és.

Jo penso que l’essència de la vida és la que és. Torno a remarcar que tampoc em vull referir que l’essència és un nen petit que es fa pipi al llit (per cert, me’n vaig fer fins ja de força crescudet) i té por quan no està la mama. L’essència, per a mi, és allò que se sent per dins. Tots ho sentim en algun moment. L’essència és el que ens empeny a voler viure gaudint d’allò que ens envolta. Tots volem!! Jo penso que quan ens tapem amb els llençols i apaguem el llum, tots ens sentim més o menys igual. Tots tenim la necessitat d’estar bé amb nosaltres, amb els altres, amb el nostre entorn. Tots. Tots volem gaudir, riure, ballar, cantar, jugar, xerrar, respirar!! Hi ha quelcom dins nostre que ens empeny cap a ser feliços. Un nen petit, si se’l deixa, és feliç. Aleshores, quan ens fem grans, si no som feliços és perquè nosaltres ens ho impedim. Impedim que la nostra essència s'expressi a través nostre.

Sí, ens ho neguem. Jo tinc un amic, un gran amic, que diu que quan sigui gran vol ser feliç. Jo em pregunto: i ara? Per què no és feliç ara si la felicitat no entén d’edats. Quan sigui gran haurà de fer el mateix que hauria de fer ara per ser feliç: permetre-s’ho. La felicitat està dins, sempre. I si no es veu, només cal netejar una mica. Encara que, potser el que passa és que mirar endins fa por. Fa por reconèixer que hem de canviar certes coses, arreglar-ne d’altres... per això potser és més còmode deixar-ho per quan siguem "grans".

Fa por responsabilitzar-se de l’actitud que ens acompanya en el nostre caminar. Fa por haver de ser humils i arriscar-se a fer accions que ens guia el cor però no pas la societat. Fa por veure que les coses que ens passen són perquè cal que aprenguem quelcom. I fins que no siguem capaços d'encarar-ho, solucionar-ho i aprendre-ho, ens tornaran a passar. Crec que el tema de la felicitat és una mica com el tema de la pau al món. Tots volem la pau al món... però l’única manera que hi sigui és que cadascú trobi la seva pròpia i la sumi al total. Però, és clar, no tothom vol buscar la seva pau, la seva pròpia, i mira la suma total esperant que augmenti sense sumar-hi la seva part. Per trobar la felicitat i la pau no cal fer grans actes en l'exterior, sinó petits canvis en l'interior. Cal mirar endins per després sumar-ho a fora.

Jo crec que ser feliç és inevitable. Tots ho som. És la nostra essència. Quan respires i prens consciència que l’oxigen porta vida dins del teu cos... i que tu n’expulses CO2... i que gràcies a la fotosíntesi (quina paraula més increïble) la vegetació transforma aquest CO2 en O2 de nou. És genial. La vida treballa a favor de la vida. No falla. Aleshores, jo penso que allò més lògic és fer coses a favor de la vida. Les que siguin. Petites o grans. Jo crec que cadascú sap allò que pot fer a favor de la vida i que el farà feliç. Riure és anar a favor de la vida. També plorar és anar a favor de la vida. Plorar neteja els contenidors emocionals que de vegades s’han anat omplint més del compte... i no passa res. Jo de vegades ploro i gaudeixo fent-ho. Em fa sentir bé. Abraçar a algú, si aquest vol, també és anar a favor de la vida. Acariciar, xerrar, agrair, demanar perdó, ajudar, aprendre... mil coses!! Mil petits canvis interns.

Fa unes setmanes em van diagnosticar problemes al Sistema Digestiu. Ja de petit vaig néixer amb el Sistema Digestiu poc desenvolupat i amb els anys s’ha anat debilitant. Ara m’he de cuidar molt. He de seguir una dieta molt sana, per evitar tòxics, i he de descansar i prendre’m les coses amb calma per poder sanar els òrgans afectats. Ara prenc consciència que les malalties apareixen per avisar-nos que no estem fent coses a favor de la nostra vida. I ja no parlo només de dur una vida sana i evitar certs vicis i substàncies perjudicials per l’organisme, o de resoldre sanament conflictes personals acumulats que de vegades ens alenteixen el pas. Parlo, també, de posar en pràctica els nostres somnis. Parlo de fer realitat allò que ens omple, allò que va a favor de la nostra vida.

Les malalties apareixen quan no tenim una finalitat en la vida (i no cal una gran finalitat, pot ser petita i anar canviant), quan pensem massa i sentim poc, quan seguim la mateixa rutina any rere any sense canviar la nostra actitud, quan no solucionem els problemes pendents, quan no tenim petits objectius ("fars utòpics") per a navegar cap a la nostra Ítaca (cadascú la seva). Apareixen per a donar-nos l’oportunitat de canviar la nostra forma de viure (una forma de viure que ens ha produït l’enfermetat), per avisar-nos que estem baixos a nivell energètic i que cal reposar (a nivell físic, mental i emocional), perquè siguem capaços de canviar l'ansietat externa per la confiança interna. Quin gran avís el de les malalties, ens ajuden a parar i a conèixer-nos. Ens ajuden a poder estar sols, en silenci. A agafar un full i a apuntar-hi els nostres desitjos, els nostres objectius, les nostres properes accions. Aleshores passen els dies i els efectes de la malaltia es curen... Aleshores, si posem en pràctica allò que hem escrit, passen els dies i les causes de la malaltia es sanen.
.
Això és el que jo he cercat amb els meus 30 anys. Que les malalties me les he creat jo per a auto-avisar-me que no m’he estat estimant tant com hauria. Que si vull resultats diferents, he de deixar de fer sempre el mateix. Que sóc feliç... perquè depèn de mi ser-ho. I que vulgui o no, al cap i a la fi, ser feliç és inevitable. Així com ho és anar a favor de la vida. Així com ho és estar en pau.
.
Quan vaig néixer ja ho sabia, aquests 30 anys m’han servit per recordar. I és que de vegades cal una enfermetat per a parar, escoltar-se i recordar que som vida anant a favor de la vida. Ara em toca actuar.

ENDAVANT... I A GAUDIR DE LA VIDA!