em sap greu haver jugat

No puc dormir. Tinc ganes de plorar. Ja fa quatre hores que sóc al llit. No puc dormir. Tinc ganes de plorar però no puc. Així que decideixo que l’expressió es canalitzi a través de les tecles:

Últimament tinc la sensibilitat a flor de pell. No sé si serà per la lluna o si tindrà a veure amb el meu creixement personal, però tot m’afecta molt. I ara, no em sento bé. Estirat al llit amb la llum apagada em vénen a veure la incomprensió i la culpa. I ballen sobre la tauleta de nit, com en un podi, mentre jo demano ajuda a allò que mai se m’ha aparegut d’entre la foscor.

Són les 7 del matí i eren les 3 quan arribava a casa. Havia quedat amb els amics per “prendre algo”. El que prometia ser una nit suau d’intercanvi d’idees, ha esdevingut una lluita de veritats. I és que, segons el meu parer, el joc de les VERITATS ABSOLUTES ha substituït la conversa de la nit. Es juga així: el repte és carregar-se les opinions del contrincant, i el contrincant és tot aquell qui no siguis tu. El truc rau en trobar qualsevol incongruència (és vàlida la mala pronunciació d’una paraula) en el discurs dels altres per anul·lar la manera de percebre el món d’aquell qui té la paraula. Aleshores, l’èxit s’assoleix quan exposant la veritat absoluta pròpia (si pot ser fent ús d’una frase cèlebre descontextualitzada millor que millor) sense encapçalar-la (mai) d’un “jo penso...” o “el meu punt de vista és...”, els altres es queden callats.

En aquest joc, cal usar "la lengua de serpiente" en format monòleg i estar equipat d'un exèrcit de teories (si coneixes el nom de l'autor sumes punts i no en resta no haver-les experimentat, això mai!) per lluitar contra les del rival. Tota estratègia és vàlida: víctica-culpable, salvador-salvat, agressor-agredit... és el joc dels jocs. Com més merda et treguis de sobre millor. Comunicació zero, transmissió i escolta atenta només per a detectar errors. Vinga, anem a fer sentir malament als altres per sentir-nos millor!

Total, en comptes d’intentar crear coneixement nou entre tots, cadascú defensa fermament la seva veritat. Això m’entristeix, sobretot perquè jo també jugo al joc d’aveurequitéraó i percebo que l’empatia desapareix quan ningú té en compte que lo poc que sabem ho sabem entre tots. Perquè, crec, cadascú té un filtre amb el qual percep la realitat. Filtre creat, entre d’altres coses, per les pròpies experiències personals que, ja siguin expressades amb paraules més o menys refinades, són totes igualment vàlides. I, tot i que segurament acabem parlant del mateix (el propi camí de comprensió del món en la recerca de la felicitat), la manca d’escolta ens entossudeix a preferir els punts de divergència en comptes dels que ens conduirien a l’encontre en el diàleg.

Al final del joc, enrarit per l’ambient m’he disposat a acomiadar-me del grup. Aleshores he hagut de tornar a sentir la frase “Berni, antes molavas más”. Ostres. Una altra vegada. Ara el Berni ja no beu i surt molt poc de festa i, és clar “Berni, antes molavas más” o “los que beven te son unas nenazas” són frases aberrants que es regalen a aquell qui no segueix la inèrcia de la majoria. I tot i que sé que frases com aquestes diuen poc a favor de la intel·ligència emocional i molt de la inseguretat d’aquells qui les diuen (encara que vagi seguida d'un “era broma”), a mi, sentir-les em fa mal. Noto cremor a l’estómac, un no sé què al cor i un nus al coll. Per mi és rebut com una agressió verbal. I tot i que sé (de nou) que m’haig de defensar solet i dir frases com “a mi m’agrado més ara”, el silenci i algunes rialles d’aquells qui també han sentit la "frase-regalet", fan que m’incrementi una mica més el dolor. Em sento sol, incomprès i amb mil ganes de plorar. Aleshores arriba el pitjor, quan em justifico amb “és que l’alcohol no se’m posa bé” o “és que tinc ganes de descansar”. Aleshores és quan, a part d’incomprès, em sento petit, petit, petit.

Últimament tinc la sensibilitat a flor de pell. No sé si serà per la lluna o si tindrà a veure amb el meu creixement personal, però tot m’afecta molt. I tot i saber que en estats com aquest es tendeix a exagerar, percebre una possible manca d’humanitat em causa ganes de plorar. Se’n pot anomenar amistat al joc de fer sentir malament als altres?

Com que no me n’excloc... tinc ganes de plorar. Només espero que tot plegat serveixi perquè amb el temps, encara que potser no entendre, ens poguem respectar. Em sap greu haver jugat.