FOC ZERO

Llançar llenya al foc és fàcil. Fins i tot és fàcil fer-ne, de foc. Només cal llançar una guspira. Una “chispa (in) adecuada” amb intensió de cremar. Aleshores lo més probable és que s’estengui i ho abrasi tot. No té massa mèrit, la veritat.

Allò difícil és no llançar més llenya sobre les brases o bufar per apagar les flames.

Sempre penso que si busco raons per enfadar-me les trobaré. És fàcil, com llançar llenya al foc. Puc prendre’m qualsevol cosa malament. Qualsevol cosa fora del seu context pot ser una guspira destructora: unes paraules, el soroll d’un clàxon, una mirada, un gest... fins i tot una rialla. A partir d’aquí només hi he d’afegir troncs perquè cremi tot el bosc. I segur que trobaré piròmans disposats a ajudar-me. És fàcil.

Allò difícil és extingir les flames, les pròpies i les dels altres. Intentar extreure allò positiu de tot plegat, per no crear incendis i apagar les flames. Sembla difícil per la força del costum d’assenyalar abans als altres que a un mateix. Sembla difícil perquè és més còmode no haver de canviar. El problema és que la involució també acaba socarrimant-nos. Així que, el primer pas per a ser Bomber és preguntar-se: en què fallo jo? què puc fer jo per apagar aquest foc que crema en mi i en els altres? què puc fer jo per no crear incendis?

Deixar d’escopir guspires és un segon pas... i amb el tercer i el quart suposo que et canvia la vida:

“Vaig provar de no riure’m de les actuacions humanes, de no jutjar-les, de no plorar-les... sinó de comprendre-les.”

SPINOZA