...i TU què t'imagines?

Veig que, actualment, hi ha molts prejudicis sobre les religions i, concretament, sobre la paraula Déu. Hi ha gent que no l’usa perquè diu que no hi creu (i ja m'està bé), però hi ha gent que senzillament l’utilitza en frases com “em cago en Déu”, i es queden tan tranquils. És un tema de candent actualitat que, fins i tot, s’anuncia a la part de darrere d’alguns autobusos.

L’antireligiós Richard Dawkins va engegar la iniciativa dels anuncis als autobusos londinencs amb aquest missatge: “Probablement no hi ha Déu. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida”. Aquesta campanya només en una setmana va aconseguir recaptar 137.000 euros per al seu creador, qui no creient amb Déu, es feia milionari usant el seu nom. Considero que, campanyes com aquesta, al meu entendre, amaguen prejudicis i idees força equivocades sobre una paraula usada des de fa milers d’anys i que té traducció en totes les llengües de la terra. Paraula que, per poc que hi pensem els adults, no passa per alt als infants. Paraula que, vulguem o no, existeix i de la qual jo intentaré donar-me una definició útil.

El primer cop que vaig veure la campanya de Richard Dawkins en un autobús de Barcelona em vaig preguntar: quina és la seva definició de Déu? Necessito saber-la per contextualitzar la frase que em “regala”. Aleshores vaig formular les meves hipòtesis:
És “Déu: ésser suprem, creador de l’univers” (Diccionari General de la Llengua Catalana), un vellet saberut que ens jutja i manipula des de les estrelles? És això el que a en Richard Dawkins li explicaven durant la catequesis? És aquesta la concepció que surt d’entre les línies de les seves frases? Perquè a mi, en la definició del Diccionari General de la Llengua Catalana, m’hi quadra perfectament el Big Bang (per exemple), la gran explosió que com a model científic intenta donar explicació a l’origen de l’univers... i, aleshores, potser sí que va existir... i puc ser igualment feliç.

I és que quan un/a nen/a a l’escola em pregunta què és Déu, no puc ignorar-lo ni dir-li que no es preocupi. Els infants necessiten respostes, busquen solucions... i un “probablement no hi ha Déu. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida” és una resposta que denota una visió clarament estàtica de la vida i amb cert foment a la vagància. Qui és Richard Dawkins per dir-me que deixi de buscar la meva veritat? Potser no ha descobert amb tots els seus anys d’aprenentatges que el seu camí només li servirà a ell? No sap que en la recerca de la veritat cal ser escèptic d’allò que et diguin els/les altres?

Les nenes i els nens són molt vius, tenen ganes de saber, s’interessen per conèixer el món on viuen, per evolucionar. Aleshores veuen l’anunci dels autobusos, el llegeixen i no es queden igual. Reflexionen i pensen que hi ha quelcom que no existeix que els permetrà “disfrutar” la vida! També escolten a la gent gran cagar-s’hi (en aquesta cosa que no existeix) i conclouen que “Déu” potser és una marca de lavabos que el senyor “Roca” vol eliminar de la competència en el sector del bany... “Que complicats que són els adults”, deuen pensar.

El llenguatge ens educa i, com a mestre i educador, crec que he de ser minuciós en les definicions. Crear-me les meves i intentar que els altres es formulin les seves. Per això una paraula tan usada com Déu, que tot i la seva antiguitat és de candent actualitat, era ideal per ser l’objectiu d’estudi compartit amb els/les meus/ves alumnes de classe. “Déu” era la paraula ideal per fomentar el diàleg, l’actitud de respecte, tractar la diversitat, l’actualitat, potenciar la imaginació, les ganes de saber, reflexionar sobre la pròpia actitud enfront la vida i sobre l’educació... La paraula era l’excusa perfecte per a reflexionar, crear un espai de comunicació i de coneixement compartit amb l’alumnat.

Déu m’oferia totes aquestes possibilitats perquè aquesta paraula, al cap i a la fi, és un intent de resposta a una pregunta oberta, impossible de demostrar, que moltes persones i durant molt de temps van voler usar per adoctrinar. I la rancúnia cap a aquell Déu que van imposar religions repressives s’ha traduït en campanyes d’anuncis venjatius avui en dia. Campanyes que no fan més que donar força a una concepció de Déu manipulada, estàtica i innatista. Però cap d’aquestes posicions enfrontades, que al cap i a la fi (hi creguin o no) tenen una mateixa concepció del què és Déu, ens ajuda a superar els dualismes ancestrals. Per aquest motiu, des dels centres educatius no es pot recolzar cap de les dues postures en la definició d’una paraula tan usada i a la que es dóna tan de pes en la recerca existencial. No podem deixar els/les nens/es tan desorientats. Necessiten trobar les seves pròpies respostes en el descobriment del món i un “em cago en Déu”, no crec que els serveixi de gaire. A més a més, cagar-se en el que pensen els altres, sense intentar trobar una resposta pròpia, no ajuda a comprendre... i menys a intentar crear coneixement nou conjuntament.

Així doncs, des de l’assignatura “Alternativa” d’Educació Primària, vaig començar a intentar donar una pinzellada del que ha significat la paraula Déu en les diferents cultures i religions. Des del naixement de l’Animisme en les cultures prehistòriques, d’on neixen (com una resposta a la por enfront dels fenòmens naturals) esperits sense rostre ni forma que es manifestaven en les forces de la naturalesa i els cicles estacionals. Passant per la posterior personalització d’aquests éssers animats, en les civilitzacions greco-romanes (Venus, Neptú, Zeus...). Arribant a la concepció de les religions actuals com un sistema compartit de creences i pràctiques que volen donar resposta a l’origen i al destí dels homes a partir de molts Déus (religions Politeistes), un sol Déu (religions Monoteistes) o cap Déu (religions no teistes). Per finalitzar en la pròpia conclusió de l’alumnat, que a partir dels seus coneixements previs, les aportacions del mestre i les seves reflexions, arribarà a crear-se una resposta pròpia, un aprenentatge significatiu per a ells/es. La seva veritat.

El punt de partida que proposo, és prendre consciència que a la recerca de l’origen i la transcendència de la vida mortal se li ha donat el mateix nom, però diferents definicions. Quina és la definició correcte? La del Diccionari General de la Llengua Catalana? La de la Reial Acadèmia (“Ésser Suprem que en les religions monoteistes és considerat creador de l’Univers”)? Aleshores, què és ésser suprem? És un avi etèric? És energia?

Per a l’estudi de la paraula Déu cal ser sincers en la recerca i no deixar-nos endur per l’especulació de les majories. Hi ha qui diu que la paraula ve de l’arrel indo-europea (“dyeu”) que significa “cel” o “lluminós”. Hi ha moltes teories. A mi la meva mare em deia que Déu era el Big Bang (podia estar d’acord o no, però a partir d’aquí jo seguia buscant). D’altres diuen que Déu és verb i no substantiu per fomentar l’amor als altres... El Dalai Lama comentava que “mai hauríem d’oblidar que totes les ciències, les ideologies i els sistemes polítics, per diferents que siguin, han d’existir per a fer més feliç l’ésser humà. Mai hauríem de perdre de vista aquest objectiu”. Penso que l’essència de totes les teories, filosofies i religions s’encamina cap al mateix camí, la mateixa fragància: intentar esdevenir, cada dia, millors persones. Per a mi, aquest és el punt d’unió entre totes les religions... i potser ja no només estem parlant de religions, sinó d’humanisme. Considero que campanyes antireligioses no fan cap bé. No només perquè són l'extrem oposat al fonamentalisme i cap dels extrems aporta cap solució (ni ajuden a donar cap pas evolutiu), sinó també perquè obliden il·lícitament l’Acció Social que durant molts anys han dut a terme persones de dins l’església.

Per no descuidar aquesta paraula davant les preguntes dels nens i nenes vaig fer una Unitat Didàctica sobre les religions per a 5è de primària. Per unir materialistes i creients, ciència i fe. Per acabar amb el concepte de religió (que actualment encara perdura) com a mitjà per a obtenir poder. Per acabar amb els enfrontaments, retrobar l’essència que totes les religions tenen en comú i fomentar el diàleg entre aquestes. Per cercar una nova ideologia que ens responsabilitzi de les nostres accions (la nostra pau) i ens orienti cap a un objectiu comú: la pau en nosaltres i al món. Per canviar el futur des del present, els infants i per, al cap i a la fi, esdevenir cada dia millors persones. Cadascú seguint el seu camí.

Crec que quan buda parlava que va vèncer a Mara (el dimoni, la presència obscura), es referia a que venç totes les coses que volen que no evolucioni com a ésser humà (excuses, pensaments repetitius i negatius, vagància, males companyies...) per fer-nos adonar que el dimoni i els àngels no són més que els nostres propis pensaments i les nostres pròpies accions. El fet d’”il·luminar-se” i “despertar”, jo l’equiparo a adonar-se del que diu Antoine de Saint-Exupéry en el llibre d’“El Petit Príncep”: “allò essencial és invisible als ulls”. Cadascú pot treure les seves conclusions positives de les metàfores que contenen les escriptures religioses, o això és el que jo m'imagino!

M'agradaria acabar, de nou, amb unes paraules de Tensin Gyatso, el Dalai Lama: “No importa si uno cree en Dios o en la idea de la reencarnación, siempre se puede hacer el bien, incluso cuando nos den miedo los peligros que nos depare el futuro”.