"nosaltres"

Tinc un nen dins meu. No sé on resideix exactament. Em desorienta. De vegades en diria Ànima i d’altres l’anomenaria Cor. Però no. Crec que té existència pròpia. És un nen. Un nen d’uns 9 anys. Bé, de fet sóc jo mateix quan tenia aquella edat. És aquell nen del qual va començar a néixer una part adulta. Una part que mirava més enllà d’ell mateix i començava a tenir en compte “els altres”. Aquell infant va prendre consciència que una part seva el deixava, a poc a poc, de banda. El temps el va relegar a l’oblit i, aleshores, no va tenir més remei que restar sol, en algun racó obscur d’aquell cos que no parava de créixer sense tenir-lo en compte.

El nen riu, plora, somnia, s’amaga, s’empipa... i jo, l’escolto. Amb els anys he après a atendre les seves petites demandes. Perquè si no ho faig em fa mal la panxa. Es podria entendre que és un nen mimat i egoista. Contràriament penso que és la meva part incompresa. Aquella faceta que m’ha avergonyit i m’avergonyeix encara alguna vegada. Allò que m’ha fet i em fa por mostrar. La por, l’enveja, la inseguretat, la tristesa, el ridícul, el dubte, l’emoció, la ignorància..., la innocència i tot allò que em recorda qui sóc realment. No sóc tant ni tan poc, no sóc només bo ni solament dolent, no sóc jo, sóc “nosaltres” em diu ell.

Això, d’entrada, em va produir incertesa. Encara de vegades em sorprenc aturat, atent, observant què em passa a dins quan quelcom succeeix a fora. Aleshores, faig moltes coses que abans no hagués pensat i en desfaig moltes que abans sí que pensava. I és precisament això el que a tothom no agrada. I quan escric “tothom” no em refereixo a qualsevol. I és precisament això el que a mi em desagrada.

Vaig plorar molt el primer cop que el vaig veure. Estava dins meu, en un racó. Em mirava de reüll, amb la respiració entretallada s’esforçava per no trencar a plorar. Mentre esperava la meva reacció, mantenia aquell estat d’alegria i tristesa, entre el dubte i la certesa. Feia temps que m’esperava. Només vaig poder demanar-li “perdó”. Perdó per avergonyir-me d'ell i haver-lo deixat de banda més d'una vegada.

Ara, de tant en tant, el meu nen em somriu. Em guinya l’ullet i fa espetegar els dits quan estic trist. Quan em preocupo per no fer mal i que no me'n facin. Quan em desoriento perquè fa temps que no l’escolto. Aleshores és ell qui em parla. Em diu: “Bernat, no pateixis tant, recorda: no ets només dolent ni solament bo. Creu-me, no existeix ningú més llest ni més ruc que jo”.