Mentre llegia un llibre sobre les propietats textuals (per a un treball de la Universitat) pensava que havia de mirar pel·lícules de la guerra civil (per preparar un personatge de l’estudi de teatre). Aleshores em posava “El laberinto del fauno” i mentre mirava la pel·lícula, em venien al cap versos de la poesia de Lorca, “La casada infiel”, que havia de memoritzar per la classe d’interpretació. Apagava la pel·lícula per assajar el poema... però aleshores veia la guitarra abandonada als peus del llit i cavil·lava sobre les meves cançons i l’examen per anar a tocar al metro. Entre acords cantava estrofes d’una cançó que vull compondre per una obra de teatre infantil i , amb la inèrcia de cada tornada, m’imaginava disfressat de Groucho Marx, actuant en la presentació dels premis “Julius” de curtmetratges, a Vic.
En definitiva: pensament creuat, en totes direccions!!!
Finalment, els dies han anat succeint-se i les actuacions no han sortit com jo esperava. Ara, vull parar i reflexionar. Aprendre del què ha passat en el passat. Perquè si una cosa és certa és que d’aquells moments durs a escena, fins i tot ridículs, ja no en queda ni rastre. Ningú no en recorda res i, al cap i a la fi, jo, ara, hauria de ser una mica més savi, no?! El més important, per a mi, és detectar què és el que fa que senti aquesta sensació de fracàs dins meu. No la vull. No em serveix de res aquest nus a l’estómac. Aquesta opressió al coll. Aquests pensaments autodestructius.
Sé que els errors són aprenentatges i, tot i això, em dol no fer les coses com imagino que les puc fer. Imagino massa o imagino malament? Cal imaginar? Calen els fars utòpics per evolucionar? Suposo que sí, i que no m’hi he de comparar.
De vegades penso que, senzillament, vull fer tantes coses que he perdut aquell art per fer les coses bé, gaudir-les, cuidar-les. Potser a tots ens passa una mica això d’anar tirant, no?! Anar traient-nos la feina de sobre a mida que va arribant. I un cop ha passat, es desintegra darrere nostre i l’únic que se’n percep és l’expressió que ens ha deixat al rostre. I aquesta, potser, és realment l’única cosa que podem controlar.
El món va corrent, fins i tot més ràpid que la velocitat dels meus pensaments, i jo us escric el que m’ha passat aquest temps de silenci que ha deixat una expressió entristida als meus ulls. Això és el que quedarà de tres setmanes amunt i avall, sense ni un minut per vosaltres. Això és el que tenia entre el coll i l’estómac. Escriure-ho em fa adonar que, malgrat tot, tinc ganes de caminar.
Només em resta donar-vos les gràcies per obrir-me els ulls i extreuren les llàgrimes. Per aturar-me un moment. Per fer-me asseure a la cadira i començar a escriure. No en tenia ganes i reconec que ho he fet més pels qui em llegiu que per mi mateix. Gràcies per fer-me reflexionar en veu alta i permetre'm, així, escoltar allò que ja ha quedat en el passat.
Ho he fet lo millor que he sabut.
1 comentari:
Bernat, guapo!!
I qui és que, avui en dia fa una sola cosa? Quan se t'acumula la feina i no pots fer-la bé et mata la ràbia d'haver-ho fet tot a mitges, però, en el fons, què?
Jo crec que aprenc a acceptar menys reptes i de sobte em trobo enmig d'un embolic d'horais creuats. Però i què?
Si fas tantes coses senyal que estas ple d'inquietuds i de ganes d'aprendre, oi? Aleshores...?
La única cosa que em sap greu a mi quan em passa això és no poder disfrutar a fons de tot, però... a la meva manera ja ho disfruto. Intento estar a cada moment allà on sóc, i cada dia ho aconsegueixo més, això és el millor que puc dir-te, a mi em funciona, i on no arribo... no he arribat.
Un petó ben fort. Cuida't molt
Espero veure't diumenge,
Montse
Publica un comentari a l'entrada