“En aquells moments”, a cavall del 2006 i el 2007, jo treballava a Vic, en el món del lleure, i seguia estudiant (algunes hores a la setmana) Magisteri d'Educació Física, la meva segona carrera, a la Universitat. Aquesta era una excusa perfecte per continuar jugant a l’equip de rugbi i fent teatre universitari. La meva vida, vista objectivament, era socialment adient i jo m’aproximava al que seria una persona íntegre i responsable, o almenys això pensava...
La introspecció i l’autoconsciència, arribaven a la meva vida uns anys abans, en petites dosis, amb els estudis de Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport. Cada vegada era més conscient del meu cos, ja que era la meva eina de treball. Me n’adonava, amb molta subtilitat, d’allò que era perjudicial pel meu organisme i d’allò que, en canvi, el beneficiava (encara que no sempre escoltava els seus consells). A més a més, els cursos d’expressió corporal, dramatització i, finalment, Teatre, em començaven a fer conscient d’una altra part del meu organisme, la part emocional.
Així doncs, arrel de fer Teatre, en la meva vida van començar a canviar algunes coses. I és que un cop ja havia representat escenes de clown, els problemes van començar a sorgir quan havia de defensar personatges més realistes. Em costava horrors mostrar-me a mi mateix, encara que fos camuflant-me en la personalitat d’un individu de ficció. Així, el domini de les emocions (i en un camp encara més subtil, la ment!) no era feina fàcil. A poc a poc, prenia consciència de les meves màscares socials, de les meves pors, del meu "parloteig" nociu inconscient que em limitava i em projectava constantment en els altres, de les meves resistències a canviar d’estil de vida i, a la vegada, de la meva necessitat imperant de ser jo mateix. La necessitat d'escolpir la meva pròpia personalitat i modificar radicalment el meu modus vivendi, per adequar-ho a l'assoliment dels meus somnis.
Recordo aquella trucada que vaig fer des de Vic, amb certa desesperació. Duia quasi un mes sencer desitjant plorar i no podia. Em sentia fora de lloc, estigués on estigués. Estigués amb qui estigués. En Rafa va despenjar el telèfon sense saber que jo, per primera vegada, estava disposat a verbalitzar les meves majors inseguretats. Li vaig comentar que no podia plorar, que no podia expressar les meves emocions, que no sabia dir que no, que feia temps que no em sentia en el lloc adequat... que, al cap i a la fi, no sabia on anava ni què em passava. Ell em va dir: "Un molt bon començament!!! Ens veiem aquest cap de setmana i comencem a treballar”.
Aquesta trucada va ser el moment d'inflexió en el qual vaig decidir agafar la responsabilitat de la meva vida i començar a fer màgia: conèixer-me per poder crear el meu camí. Crear una realitat PRÒPIA, com dirien els mags. I ara, recordant-ho, em ve una imatge al cap: en Rafa i jo, assentats en un banc d’un jardí, a prop de la Diagonal, fent una primera sessió de Coaching. Més endavant, quan ell va obrir la seva consulta, començaríem amb la Teràpia Psico-Corporal.
Aquell juny van canviar moltes coses. No ho sé, diria que vaig començar a caminar cap a les meves pors. Després d’aprovar els exàmens vaig deixar la feina, vaig apuntar-me a un curs intensiu de teatre a l’Espai de l’Actor (una masia màgica enmig de la muntanya) i, quan va acabar, em vaig embarcar, amb un amic, en un viatge per les espanyes amb les eines d’una professió improvisada: una guitarra, un saxofon i dues veus. Al setembre vaig iniciar els estudis d’interpretació a l’Estudi Nancy Tuñón i, amb molt de coratge, vaig netejar amorosament algunes relacions emocionals per alleugerir un equipatge que feia anys que carregava...
I aquest va ser el meu nou començament. Un començament per conèixer-me. Ara miro endarrere i no canviaria res, perquè tot el que m’ha passat m’ha fet com sóc. Però tinc clar que no em conformaré amb aquest canvi, cal seguir evolucionant i mirant endavant. Tinc clar, també, que si sóc on sóc és perquè “en aquells moments” algú molt especial em va donar el millor diagnòstic de la meva vida. Un diagnòstic ple d’esperances i de comprensió. Un cop de mà. O, encara millor, una mà a l'espatlla. I és que el diagnòstic marca, clarament, la recuperació del pacient. Un diagnòstic fred, que carrega contra el "malalt" o que l'absol de la SEVA "dolència", l'allunyarà de la responsabilitat de "curar-se" i l’omplirà de resistències al canvi (pensant que el "guarirà" el metge o que es "curarà" sol). Un diagnòstic positiu i constructiu, en canvi, dóna espai al pacient per comprendre què li passa, responsabilitzar-se'n i caminar autònomament cap a la SANACIÓ... és a dir, cap a l'acceptació i transformació de les autèntiques causes.
Feia temps que us volia presentar en Rafa. No he trobat millor manera de fer-ho que recomanant-vos el seu mètode de treball terapèutic:
http://www.fisicomente.blogspot.com.es/search?updated-max=2012-04-30T18:46:00%2B02:00&max-results=1&start=1&by-date=false
La introspecció i l’autoconsciència, arribaven a la meva vida uns anys abans, en petites dosis, amb els estudis de Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport. Cada vegada era més conscient del meu cos, ja que era la meva eina de treball. Me n’adonava, amb molta subtilitat, d’allò que era perjudicial pel meu organisme i d’allò que, en canvi, el beneficiava (encara que no sempre escoltava els seus consells). A més a més, els cursos d’expressió corporal, dramatització i, finalment, Teatre, em començaven a fer conscient d’una altra part del meu organisme, la part emocional.
Així doncs, arrel de fer Teatre, en la meva vida van començar a canviar algunes coses. I és que un cop ja havia representat escenes de clown, els problemes van començar a sorgir quan havia de defensar personatges més realistes. Em costava horrors mostrar-me a mi mateix, encara que fos camuflant-me en la personalitat d’un individu de ficció. Així, el domini de les emocions (i en un camp encara més subtil, la ment!) no era feina fàcil. A poc a poc, prenia consciència de les meves màscares socials, de les meves pors, del meu "parloteig" nociu inconscient que em limitava i em projectava constantment en els altres, de les meves resistències a canviar d’estil de vida i, a la vegada, de la meva necessitat imperant de ser jo mateix. La necessitat d'escolpir la meva pròpia personalitat i modificar radicalment el meu modus vivendi, per adequar-ho a l'assoliment dels meus somnis.
Recordo aquella trucada que vaig fer des de Vic, amb certa desesperació. Duia quasi un mes sencer desitjant plorar i no podia. Em sentia fora de lloc, estigués on estigués. Estigués amb qui estigués. En Rafa va despenjar el telèfon sense saber que jo, per primera vegada, estava disposat a verbalitzar les meves majors inseguretats. Li vaig comentar que no podia plorar, que no podia expressar les meves emocions, que no sabia dir que no, que feia temps que no em sentia en el lloc adequat... que, al cap i a la fi, no sabia on anava ni què em passava. Ell em va dir: "Un molt bon començament!!! Ens veiem aquest cap de setmana i comencem a treballar”.
Aquesta trucada va ser el moment d'inflexió en el qual vaig decidir agafar la responsabilitat de la meva vida i començar a fer màgia: conèixer-me per poder crear el meu camí. Crear una realitat PRÒPIA, com dirien els mags. I ara, recordant-ho, em ve una imatge al cap: en Rafa i jo, assentats en un banc d’un jardí, a prop de la Diagonal, fent una primera sessió de Coaching. Més endavant, quan ell va obrir la seva consulta, començaríem amb la Teràpia Psico-Corporal.
Aquell juny van canviar moltes coses. No ho sé, diria que vaig començar a caminar cap a les meves pors. Després d’aprovar els exàmens vaig deixar la feina, vaig apuntar-me a un curs intensiu de teatre a l’Espai de l’Actor (una masia màgica enmig de la muntanya) i, quan va acabar, em vaig embarcar, amb un amic, en un viatge per les espanyes amb les eines d’una professió improvisada: una guitarra, un saxofon i dues veus. Al setembre vaig iniciar els estudis d’interpretació a l’Estudi Nancy Tuñón i, amb molt de coratge, vaig netejar amorosament algunes relacions emocionals per alleugerir un equipatge que feia anys que carregava...
I aquest va ser el meu nou començament. Un començament per conèixer-me. Ara miro endarrere i no canviaria res, perquè tot el que m’ha passat m’ha fet com sóc. Però tinc clar que no em conformaré amb aquest canvi, cal seguir evolucionant i mirant endavant. Tinc clar, també, que si sóc on sóc és perquè “en aquells moments” algú molt especial em va donar el millor diagnòstic de la meva vida. Un diagnòstic ple d’esperances i de comprensió. Un cop de mà. O, encara millor, una mà a l'espatlla. I és que el diagnòstic marca, clarament, la recuperació del pacient. Un diagnòstic fred, que carrega contra el "malalt" o que l'absol de la SEVA "dolència", l'allunyarà de la responsabilitat de "curar-se" i l’omplirà de resistències al canvi (pensant que el "guarirà" el metge o que es "curarà" sol). Un diagnòstic positiu i constructiu, en canvi, dóna espai al pacient per comprendre què li passa, responsabilitzar-se'n i caminar autònomament cap a la SANACIÓ... és a dir, cap a l'acceptació i transformació de les autèntiques causes.
Feia temps que us volia presentar en Rafa. No he trobat millor manera de fer-ho que recomanant-vos el seu mètode de treball terapèutic:
http://www.fisicomente.blogspot.com.es/search?updated-max=2012-04-30T18:46:00%2B02:00&max-results=1&start=1&by-date=false
Bernat Mestre
2 comentaris:
Jo vaig començar a estudiar teatre fa molts anys, però per desgràcia ho vaig haver de deixar...treballava i no tenia temps per res més...o si...estic segura que en aquest moment de la meva vida on veig les coses molt i molt diferents potser no ho haguès deixat. Era quelcom que m'apasionava i ho vaig deixar perdre, com tantes altres coses que vaig extraviar en aquell temps. Jo també vaig tenir un moment d'inflecció...però potser vaig posar-me a sol·lucionar les meves pors, les meves fòbies un pel massa tard. Tot i que em va costar suor i llàgrimes ho tornaría a fer, perquè no hi ha res millor en aquesta vida que véncer les pors que desde petit t'han acompanyat...to i que sigui un pél tard.
Petons!
Aquest moment d'inflexió que va canviar la teva vida hi ha persones que no el viuen mai, així que ets afortunat.
Ahir llegia un llibre que parlava una mica d'aquests moments que et fan crèixer. Deia: "Las tristezas: son los momentos en los que ha entrado algo nuevo en nosotros, algo desconocido. Todo lo que hay en nosotros retrocede, surge un silencio y lo nuevo, que nadie conoce, se yergue en medio y calla.(...) Se nos podría hacer creer fácilmente que no ha ocurrido nada y, sin embargo, nos hemos transformado, como se transforma una casa en la que ha entrado un huésped(...)
Cuanto más silenciosos, pacientes y abiertos estemos en la tristeza, más honda y certeramente entrará en nosotros lo nuevo".
Si no has llegit "Cartas a un joven poeta", de Rilke, te'l recomano.
Publica un comentari a l'entrada