La muntanya dóna vida

"Bajo la bóveda azul del cielo, los rayos anaranjados de la puesta de Sol a veces nos ofrecen tanta belleza que nos sentimos momentáneamente anonadados y nuestra mirada se queda congelada. El esplendor del momento nos deslumbra de tal modo que nuestras mentes compulsivamente parlanchinas hacen una pausa para evitar distraernos del aquí y ahora. Bañada en esta luz, parece abrirse una puerta a otra realidad que, aunque siempre está presente, raras veces llegamos a percibirla.

Abraham Maslow llamó “experiencias cumbre” a estos momentos álgidos de la vida en los que nos vemos catapultados más allá de los confines de lo mundano y de lo ordinario."

Russell E. Dicarlo, 1998

Llegia aquest pròleg amb què comença el best seller d’Eckhart Tolle, “El poder del Ahora”, i la lectura em transportava a una de les meves experiències en el món de la muntanya. Món en què m’havia iniciat, uns anys abans, amb els amics de la Unió Excursionista de Vic: “els guardians de la muntanya”, com a mi sempre m'ha agradat considerar. Guarda boscos que ens ensenyen a valorar la mare terra, a estimar-la i a fruir de les sensacions que ens proporciona, donant així, color a la nostra quotidiana vida. Persones que volen seguir transmetent el valor de respecte al medi ambient i de contacte amb la natura per conduir, així, cap a la necessitat de pujar a la muntanya i gaudir d’aquesta. Aprendre a jugar amb ella, valorant-la en tot moment, per tornar cap a casa cansats però plens de vida.

A partir de la primera empenta que Eduard Comerma em donava, l’any 2003, amb les ensenyances de diferents activitats físiques a la natura, vaig començar a endinsar-me en aquest món. Així va començar l’escalada, els barrancs, la bicicleta de muntanya, les vies ferrades, la neu, les cases de colònies i les excursions. Del record en el món del lleure a la Cerdanya, al Ripollès i a Osona em ve una frase en forma d’aprenentatge: “La muntanya dóna vida”.

Recordo anar a córrer per la muntanya, de nit, amb l’única llum que la de la lluna plena reflexant-se en la neu (te'n recordes Angèlica?); pujar a l’ermita de Sant Antoni (Camprodon) nevant i aventurant-nos per caminets de contes de fades, baixar pels prats corrent i fent tombarelles amb els companys de Bastiments Aventura; surfejar o esquiar per les (fora)pistes de l’estació de la Masella amb els amics d’Outback Services; fer guerres amb boles de neu amb l’alumnat de Vallter i intentar alçar un iglú per protegir-nos, sense massa èxit, del fred; netejar la muntanya de la Creu de Gurb i imaginar ser Robin dels Boscos amb els petits escaladors de la U.Exc.Vic; les colònies medi ambientals a Castellar de n’Hug amb els monitors de Pachamama Experience, amb els qui jugàvem, de nit, a ser el Baxajaun (personatge de la mitologia vasca de prestigiosa talla i força, el Senyor del Bosc) mentre corríem perseguits per les criatures entre l’espessa i fosca boscúria; jugar, gaudir de la muntanya, del seu paisatge, de la seva pau... aquesta és la filosofia i el modus vivendi que tots aquests guardians de la muntanya m’han anat transmetent, a mida que ens sorprenien les experiències.

Després vindrien les Travesses amb els amics: Pol (fotografia), Carles, Jacob, Àlex, Pau i Rafa. Va ser precisament en una d’aquestes, quan va tenir lloc la meva primera “experiencia cumbre”, aquella que la lectura del pròleg de Russell E. Dicarlo m’havia fet recordar:

Cavalls del Vent, 2 de setembre de 2007

Al cim del Cap del Pradell, després de dos dies de ruta, la Cerdanya resta esplèndida als meus peus. Immensa i tranquil·la reposa d’Est a Oest. El sol s’aixeca mandrós i juga amb la boira que amanta la Plana de Vic, el Collsacabra i els peus del Matagalls, al Montseny. Des d’aquest punt traço una línia imaginària cap a Montserrat i em quedo perplex observant les seves sempre sorprenents agulles. Seguint trajectòria Oest, però, el Pedra Forca pren protagonisme. Imponent, desafiant qualsevol bell paisatge que pugui distreure els ulls d’un badoc espectador, els meus ulls. Al nord-oest veig, lluny, els Pirineus Aragonesos i tot plegat sembla infinit i finit en aquest meravellós cercle que comença i acaba en mi.

Em sento el centre de tot plegat i de res. Noto l’energia de la muntanya, del món. Sento que formo part d’aquesta força, d’aquesta vitalitat. Sóc la terra. Sóc vida. Crido. Llenço un desig als quatre vents, com les banderes d’oració budista que als cims de l’Himàlaia reparteixen les pregàries de pau i germanor per tot el món. El meu pensament s’estén en totes direccions, galopant com un cavall del vent, buscant la seva realització. Funcionarà la llei de l’atracció?, em pregunto mentre escolto el ressò de l’eco entre les muntanyes. No és l’eco, és la vida que et respon, em deien de ben petit, et dóna el que tu li dons. Crido i penso, penso i crido: “Que tinguem sort!!!”

Els meus companys de travessa em busquen. La seva veu, sorgint de darrera un grup de pins negres, em pregunta si estic bé. Estic, sóc... sóc el món... mai havia estat tan bé, penso. Sempre estic així però mai me n’havia adonat, rectifico.

Bernat Mestre