EL DIA 9: LA WEBSÈRIE LEGAL DE LA CONSULTA

Actualment el terme "Política" està molt desvirtuat. O més que desvirtuat sembla que s’hagi girat la truita. Política ve del llatí "politicus" i aquest del grec "politikós" que significa "dels ciutadans". Política era l'art de viure en comunitat, és a dir, una branca de la moral que s'ocupava de l'activitat social i, gràcies a la qual, una societat lliure resolia els problemes que els plantejava la seva convivència. Aquesta activitat promovia la participació ciutadana per distribuir i executar el poder, segons les necessitats, per promoure el bé comú. Així, els assumptes dels ciutadans eren anomenats assumptes "Politikós" i, en oposició, els assumptes privats eren els assumptes "Idiotikós". D’aquesta manera, els ciutadans que s’interessaven pels assumptes de la comunitat es van anomenar “Politikós” i els que no “Idiotikós” o “ciutadans privats”. Amb el temps, els “ciutadans privats” van anomenar-se “incultes” fent referència a la seva incapacitat de cooperar en societat i, finalment, van derivar a anomenar-se idiotes. I d’aquí prové “poc intel·ligent” com a significat actual d’aquesta paraula.

Avui en dia, el sistema econòmic escollit per fer evolucionar la societat s'ha fet incompatible amb el concepte originari de Sistema Polític. Ja no hi ha faraons ni dictadors, però el capitalisme (altra hora font d'evolució social) s'ha portat a límits insospitats. Això ha donat tant poder a uns minoritaris grups socials que, aquests, s'han permès el luxe d'imposar a la majoria com han de viure. Ara els ciutadans no hi pintem res en les decisions econòmiques, educatives o sanitàries del nostre país, ja que l’actual classe política està vinculada a partits que depenen del finançament de bancs o de grans empreses, és a dir, els enriquits grups minoritaris. Així, fent referència a la definició anterior, veiem com el capitalisme ha transformat a molts "Polítics" actuals en veritables "idiotes", o sigui, persones que només miren pels seus interessos. Això ha relegat la població a simples esclaus que mantenen un sistema econòmic que els exprimeix cada vegada més. Un sistema econòmic que, de passada, segueix capgirant el sistema polític, permetent als “Idiotokós” controlar els assumptes “Politikós”.

Però cal tornar a capgirar la truita. La política és del poble i els polítics han de ser els portaveus que el poble escull perquè liderin allò que el poble decideix. En aquest país on vivim, segons la meva opinió, cal seguir fomentant que el poble ens tornem a fer nostra la política... que ens informem, que en parlem i que l’evolucionem. Cal fer pedagogia política per recuperar la nostra autonomia a nivell individual i social. Per això, entre d'altres coses, treballa l'ANC al nostre país. Per això hem caminat tots junts cap a la consulta del 9N. I per això la websèrie que us presento: “El dia 9”. Una sèrie que hem creat per donar informació del moment polític d’una manera diferent. Per prendre consciència del que passa “a casa”. Per mostrar que a Catalunya s'està creant un moviment polític i social que recupera el significat de la paraula política i vol executar-la des d’una base democràtica.

Penso que si no seguim estirant fort per aquí, els individus que resten amb mentalitats dictatorials del franquisme o aquells que són titelles del poder financer, seguiran governant a la manera de les societats feudals de l'edat mitjana. Considero que si els ciutadans ens desinteressem dels assumptes del nostre poble, aconseguirem que la política segueixi desvirtuant-se i serveixi per, al cap i a la fi, esclavitzar-nos.

Per això “El dia 9”. Per contribuir en fomentar la política entre els seus veritables protagonistes, els ciutadans. Perquè el tema del 9N sigui tractat amb un estil pròxim i espontani, original i gamberrament aclaridor... des de casa. El projecte fuig de fomentar cap ideologia política. Ens trobem, doncs, davant d'una comèdia de caire històric, que ofereix informació sobre el procés que ha conduït els esdeveniments fins al moment polític actual: La Consulta. Perquè ningú pugui dir que és una botifarrada, ni la consulta d’en Mas. Perquè comencem a prendre consciència que fa molt de temps que estem caminant pel bon camí, entre tots. Per seguir donant suport al dret a decidir i fer un pas més cap a un sistema democràtic directe, que fomenti assemblees, referèndums o iniciatives ciutadanes.

Gràcies. Moltes gràcies a totes les persones que ho heu fet possible. Gràcies per tot el que he après de vosaltres. Per ajudar-me a entendre millor el moment polític de casa nostra, fer-me’l meu i responsabilitzar-me de la part que em toca. Perquè, sincerament, feia temps que la Diana i jo volíem saber què és realment la Política.

Podeu veure la sèrie completa al canal:

https://www.youtube.com/channel/UC8-wNLj_XYXHaE4JNo3JU8g

EL DIA 9

Capítol 1: Nou Estatut de Convivència

https://www.youtube.com/watch?v=yr3SWD3QQ-Y

Capítol 2: La ratificació... modificada

https://www.youtube.com/watch?v=vQEiVvUkRgE

Capítol 3: Oh capità, el meu capità

https://www.youtube.com/watch?v=MAtV2ES1MiI

Capítol 4: La mort del Pacte Fiscal

https://www.youtube.com/watch?v=IxOYYIwPn14

Capítol 5: El dia nou

https://www.youtube.com/watch?v=KwLCWhqCMXM

Bernat Mestre

T'HAS LESIONAT... I ARA QUÈ?

Conec la sensació amb què t'has quedat després de la consulta al metge. És normal. Respira-la, sent-la... potser et sents com quan eres petit i et senties sol i desemparat perquè no t'ajudaven. Intenta aprendre el que et diu tot això. Feia temps que no et passava, potser perquè fèia temps que no et trobaves en una situació tan desconcertant com aquesta. La por és l'alerta que et trobes davant d'una situació nova. La por, o la tristesa t'avisa que has d'estar atent. GENIAL. Atent per buscar solucions, per canviar actituds. Usa el teu potencial (a l'Institut i la Universitat ens van entrenar en ser especialistes en cercar informació i comprendre-la... poca cosa més per desgràcia, feta una carrera tens les eines per poder-ne fer qualsevol). Així que: busca informació, fes-te un expert en la teva lesió i programa els passos que la sanaran. Amb el temps he vist que aquestes situacions d'anar al metge i que no em donin respostes on agafar-me, només estaven per ensenyar-me una cosa: a responsabilitzar-me dels meus problemes i a confiar en mi. De fet, la lesió sempre se la provoca un mateix. Segur que un mateix pot desgirar la truita. I aquest girar i desgirar la truita és el que, en aquesta vida, ens fa créixer.

Jo veig el cos humà amb els seus músculs i articulacions com un sistema de politges i cordes. És molt important tenir les cordes ben cuidades, saber per què serveixen i treure'ls la pols abans d'usar-les. Primer de tot caldria concretar el múscul lesionat i quin creus que ha estat el gest que ho ha ocasionat.

Un cop saps quin múscul t'has lesionat i per què caldria començar a planificar la sanació.

El primer que dic en aquests casos és: estàs preparat!! Tu et sanaràs a tu mateix. Metges, màquines de rehabilitació, parxes placebo... poden ser una ajuda, però no és la clau. Et poden curar però no sanar. Curar és tornar a assolir un bon estat de salut (normalment gràcies al descans, medicaments, rehabilitació passiva com massatges...), però seguir amb l'actitud i els hàbits anteriors a la lesió. Aleshores què passarà? Tornaràs a entrenar i... PAM!! "És que la contractura no se'n va!!". Sanar és assolir un bon estat de salut després de reinventar-te i canviar actituds i hàbits vitals. Després entrenaràs i... "Carai, sóc una bèstia parda, estic molt més fort que abans". El tema és dedicar-hi atenció, consciència, energia, voluntat i paciència. Un metge et pot curar però qui et sanaràs seràs tu. Serà la teva energia i actitud la que transformarà el teu cos.

Així que el principal serà marcar les fases per les quals passaràs i els objectius que has de tenir en cada fase. Cada fase és clau, no et sanes al final, et sanes des del principi. Així que d'entrada: ja t'estàs sanant.

Pas 1. Tenir clar què i per què t'has lesionat i quins hàbits cal redreçar. Pas 2. Tenir present el procés pel qual passaràs (a tall d'exemple: lesió, dolor, prevenció, intervenció si n'hi ha, dolor, rehabilitació, avenços i retrocessos, harmonització i estat de major salut que el d'abans de la lesió). Pas 3. Posar el xip amorós cap a la musculatura lesionada. Cuida-la. Menja bé, descansa, fes-li banys de contrasts (calent 1'-fred 2'-calent 1'-fred 2') per irrigar la musculatura un o dos cops al dia quan et dutxis... (això fa que la sang es mobilitzi pels teixits musculars i els regeneri). Pas 4. Imprescindible mantenir la musculatura del cos que no està lesionada tonificada (i si pot ser la lesionada també). No deixar-se. Així la rehabilitació posterior serà més eficaç. Que t'hagis lesionat una part del cos no vol dir que no puguis fer activitat física. Busca l'activitat que puguis fer. Això t'ajudarà a sentir-te més fort i segur de tu mateix, ja que les lesions acostumen a fer aflorar inseguretats personals, pors, abatiment, tristesa (que a la llarga no ajuda a la rehabilitació). Tingues en compte que els músculs no deixen de ser el símbol extern del nostre estat emocional intern. Així que tonifica'ls, estigues en forma. Pas 5. Fes el que hagis de fer en cada etapa de la sanació (ex: descans per desinflamar, massatge, nous hàbits, reeducació postural, exercicis de rehabilitació, pràctica moderada de l'activitat que et va lesionar en condicions de seguretat, potenciació de musculatura concreta, etc.) i gaudeix de les bones situacions que et regala la vida més enllà de la lesió.

Durant el procés, centra't en cada etapa i no vulguis anar a la de més enllà. En cada etapa, per més que sigui la primera (que potser només és intentar calmar el dolor), ja t'estàs sanant. Sigues flexible i ves fent cas a les teves sensacios. Encara que et sembli que en algun moment vas enrere, no és cert, extreu l'aprenentatge i veuràs com després avances amb més seguretat. Ves-te modificant segons la pràctica. El cas és que hi posis atenció, energia... sang!! La sang porta oxigen, s'endú les substàncies de rebuig i regenera els teixits musculars. Com envies sang? Doncs segons l'etapa on et trobis: posant gel, escalfor, fent massatge, contraient, estirant... Ves provant el que et demani el cos en cada fase. Com ja he dit es poden potenciar músculs d'ajuda per protecció i prevenció durant tot el procés i, si és adequat, es poden fer exercicis isomètrics amb els músculs lesionats (és a dir, contracció del múscul sense escurçament). Són exercicis per tonificar la musculatura més interna sense produir contractures ni moviments articulars. Eviten l'atròfia muscular i ens enforteixen des de la base.

Per cert. Important no fer cas a ningú que parli de la lesió negativament o passivament, encara que hagin patit lesions similars. El qui et sanaràs seràs tu. Hi ha molta incultura en el tema del propi cos i normalment la gent s'abandona pensant que els curaran els metges o els medicaments. El cos té una capacitat d'autorregeneració increïble, però nosaltres hem de saber crear-li un ambient favorable dia a dia. Fes preguntes als metges, però si són negatius o pessimistes no els facis gaire cas!! A mi l'any 2000 em deien que no podria practicar mai més cap esport!!! I em deien que reposés i que fes vida normal sense fer activitat física (i el temps que els vaig fer cas, fins i tot anant amb crosses, vaig empitjorar progressivament en la lesió i en l'estat anímic... i em vaig crear una llaga a l'estómac amb els medicaments)!! En canvi. Després de 6 mesos fent 3 hores de rehabilitació cada dia (amb l'ajuda de la Fisioterapeuta Elena Coll) i quasi 2 anys fent els exercicis cada dia 1 hora a casa, no només vaig tornar a fer esport, sinó que em vaig Llicenciar en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport i vaig estar varis anys dedicant-me a fer de monitor d'esports d'aventura. Saps? Hi ha molts metges, infermers o fisios que són de la vella escola i tenen concepcions sobre la sanació molt arcaiques, pocs recursos i zero imaginació. Pastilla i a descansar tu! Jo no crec que hagi d'anar així. El nostre cos està dissenyat per moure's, si no, a part d'atrofiar-se s'entristeix. Als metges cal preguntar-los, sobretot, en referència a la zona lesionada (quina és la seva funció, quins gestos no es poden fer amb la lesió, quines condicions afavoreixen la millora de la lesió... d'això en saben molt) i als fisioterapeutes exercicis isomètrics per tonificar la musculatura que s'està atrofiant i per rehabilitar la zona lesionada... i això és tot. A tu és a qui pertany organitzar la pròpia rehabilitació i dur-la a terme cada dia. Així sentiràs que tens les eines i la responsabilitat de la sanació. Ja veuràs, anirà tot vent en popa!! Només hi ha vents favorables si sabem cap on anem!!

També és bo tenir present que els exercicis de rehabilitació potser et requeriran 1 o 2 hores cada dia durant un temps perllongat, però ja et dic que (malgrat les millores no es vegin a simple vista i no es comencin a notar fins al cap d'algun mes) et canviarà la concepció de tu mateix i aprendràs moltíssim de la teva força de voluntat i la teva capacitat per sanar-te (que va més enllà de curar-te) i, al cap i a la fi, transformar el teu cos. El tema és fer els exercicis correctament (posicions, temps, repeticions) cada dia i cuidar-se (alimentació, descans, alegria, rialles i actitud positiva). Acabaràs sent un especialista del teu propi cos... i et preguntaràs com és que això no ens ho van ensenyar a l'escola. És bàsic!

Per últim, només vull remarcar que el que t'ha passat serà menys del que sembla si tens alguns coneixements on agafar-te. Per això és vital que siguis conscient del procés. Mira't algun manual senzill o alguna foto d'anatomia muscular per internet. Més que res per tenir referents de què t'has lesionat i què és el que has de sanar i què és el que has de tonificar. Concretar mentalment t'ajudarà a sentir-te actiu en la sanació. Com ja t'he dit ets tu qui et transformes... i ja has començat a fer-ho.

Res més, animar-te a que et moguis i juguis a sanar-te. A la Universitat ens deien que tot el tema relacionat amb l'activitat física i la salut fa quatre dies que forma part de la ciència i que no hi ha receptes miraculoses. És com la felicitat, cadascú troba la seva recepta. El tema és posar-li una mica de coneixement i practicar cada dia.

Feliç transformació!

Museu de Cera Horror Experience

La meva última feina: fer de figura de cera. No desvetllaré els trets característics del personatge, per si voleu venir a veure-ho. Només dir que: l'espectacle se centra en una Experiència de Terror guiada per un Museu de Cera. Sí, és un espectacle de Terror. I sí, així és com es ven.

Jo penso:

Quan vaig al Teatre a veure un Musical: pago diners per gaudir de l'espectacle.

Quan vaig al futbol: pago diners per animar al meu equip i gaudir del partit.

Quan vaig al cine: pago diners per viure una experiència a la butaca.

En tots els exemples d'espectacles anteriors:

1. Pago diners. 2. M'implico actitudinalment d'alguna manera per tal de gaudir-ho.

Cas Museu de Cera de Barcelona

Lloc: Museu de Cera. Fet: Espectacle Experiència Terrorífica. Dies: Dissabtes. Horari: de 20h a 24h.

Els espectadors paguen diners (en aquest cas per passar por).

Qüestions que se'm plantegen:

1. Per què hi ha individus que es passen tot el recorregut vacil·lant, destorbant, incordiant als actors i actrius de l'espectacle?

2. Per què hi ha espècimens que s'esforcen en demostrar constantment que no tenen por quan, de fet, han pagat per passar-ne?

Coclusions:

1. Tenen por (obvi i fàcil).

2. Aquesta conclusió m'espanta. Saben que l'espectacle no és real??? Perquè potser si em trec el maquillatge i els hi dic "escucha, mira que estoy trabajando, me has pagado para que te de miedo, involúcrate un poco por favor" descobriran que han estat: A. Fent el ridícul. B. Tocant la pera als treballadors. C. Arruïnant l'experiència fantàstica als altres espectadors.

En definitiva:

Hi ha espectadors que no arriben a comprendre l'actitud que requereix allò que sí que poden pagar: 1. Perill. 2. Paciència. 3. Cal fomentar la cultura teatral d'aquest país. 4. Si sabeu què veniu a veure i com us heu d'implicar (comportar), us ho passareu... terroríficament!!!

David Fernàndez: "Vostès saben què és la màfia? compreu-vos un mirall i ...

Dues certeses

Tinc dues certeses: 1. Jo penso. 2. La vida es modifica. Així doncs, els pensaments ESTÀTICS sobre mi o sobre qualsevol persona van en contra de la vida.

Conversaciones sobre el Efecto Pigmalión

Bernat:
"Creer para Ver" (no a la inversa)
El Efecto Pigmalión es uno de los sucesos que, tanto en el ámbito laboral como en el escolar, social y familiar, pueden ser más productivos o contraproducentes. Esto supone, por tanto, algo importante de conocer y estudiar para los profesionales de cualquier ámbito. El efecto pigmalión se puede identificar de las siguientes maneras:
1. Suceso por el que una persona consigue lo que se proponía previamente a causa de la creencia de que puede conseguirlo.
2. "Las expectativas y previsiones de los profesores sobre la forma en que de alguna manera se conducirían los alumnos, determinan precisamente las conductas que los profesores esperaban." (Rosenthal y Jacobson).
3. Una profecía autocumplida es una expectativa que incita a las personas a actuar en formas que hacen que la expectativa se vuelva cierta.

Sergi:
Yo lo siento a la inversa...

Bernat:
Sergi, según mi punto de vista, si lo sientes a la inversa será porque lo crees a la inversa. Y si lo crees a la inversa, lo crees (o te han dicho que es así) en primer lugar y luego lo ves como tus paradigmas te decían. No deja de ser el efecto Pigmalión. "Creer para Ver". Te mando un fragmento del artículo de Rafael Vidac "¿De qué están hechas las cosas?": "Actualmente nuestra ciencia ha llegado a examinar la dimensión física hasta su máximo grado de sutileza, estudiando las partículas que forman el átomo (sería el llamado nivel etérico 1) gracias a la llamada FÍSICA CUÁNTICA. Tal vez te sorprenda saber que la física cuántica tiene casi un siglo de antigüedad. Los científicos Bohr y Planck pudieron echar un vistazo al interior del átomo, gracias al microscopio electrónico, a partir de 1920. Por primera vez, podía observarse algo más pequeño que el electrón, sin embargo los resultados obtenidos parecían seguir leyes que no se ajustaban a la física convencional.

Por ejemplo: - Una partícula subatómica puede estar en varias partes a la vez. De hecho, una partícula subatómica puede estar en TODAS partes a la vez. - La partícula observada reacciona a la intención del observador o, dicho de otro modo, el pensamiento del investigador influye sobre la materia observada. Algunos científicos opinan sobre esto que, quizás, deberíamos pensar en la realidad como una ESTRUTURA PSICOFISICA. - Un electrón puede comportarse como una partícula o como una onda de energía. El Sr. Planck se dio cuenta que un electrón podía comportarse como una partícula o como una onda...al mismo tiempo!! Es decir que si un físico quiere encontrar una partícula cuando observa un electrón, lo encuentra. Y si lo que busca es una onda energética, ahí está también."

Rafa:
Que "parajoda"! Cuando CREEMOS que necesitamos ver para creer y así lo demostramos siempre en nuestras experiencias, quizás ello indica que, en realidad, lo que hacemos es creer para luego poder VER.

Problemas?

Cuando tenemos problemas con el coche vamos al mecánico. Cuando tenemos problemas con la electricidad llamamos al electricista. Cuando nos queremos arreglar el pelo vamos al peluquero. Cuando tenemos problemas de salud al médico. Cuando tenemos problemas de dinero al banco. Cuando tenemos problemas emocionales... a un amigo??? Joder, o es que nos da vergüenza o es que nos valoramos muy poco. Hay personas que ejercen una PROFESIÓN adecuada para ese tipo de problemas, se llaman "Terapeutas".

"La SUERTE no es más que el nombre que se le da a una LEY no conocida" (Hermes Trismegisto)

"El modo en que me percibo no viene determinado por como me miras tu. El modo en que me percibo y me experimento viene determinado por como te miro yo." (Gary Renard)

Para entender a alguien tendrás que aprender a amarle primero, sin importar que este alguien te quiera a ti o no.

(auto)AYUDA

"El otro día, en una conversación, salió la palabra "autoayuda" y seguidamente se oyeron risas. Me dio que pensar. Si ayudar a los demás está muy bien visto... por qué ayudarse a uno mismo no?! Pero si la única manera de ayudar a los demás es ayudándonos a nosotros mismos primero!!! Bueno, supongo que las risas indicaran RESISTENCIAS a pedir AYUDA (o sea, a reconocer que se tienen problemas) aunque sea a uno mismo. Yo voy a reconocerlo: 1. Tengo problemas. 2. Me autoayudo (sea con un libro, una terapia, una excursión, una dieta, una canción...). 3. La debilidad no tienen nada que ver con pedir ayuda, más bien al contrario."

Eres inteligente!

"Cuando le dije a esa niña que era muy inteligente alucinó (acababa de realizar un ejercicio de percusión complejo con mucha facilidad). Me dijo: "Siempre me dicen que soy tonta, me cuesta leer y escribir!". Si indagamos en la etimología de la palabra Inteligencia, encontramos en su origen latino "inteligere", compuesta de intus (entre) y legere (escoger). Por lo que podemos deducir que ser inteligente es saber elegir la mejor opción entre las que se nos brinda para resolver un problema. La "Teoría de las Inteligencias Múltiples" es un modelo propuesto por Howard Gardner en el que la inteligencia es vista como un conjunto de inteligencias múltiples, distintas e independientes. Gardner define la inteligencia como la "capacidad de resolver problemas o elaborar productos que sean valiosos en una o más culturas". Vemos así 9 tipos de capacidades: Inteligencia lingüística, lógica-matemática, visual-espacial, musical, corporal-cinestésica, intrapersonal, interpersonal, naturalista, espiritual (creativa-intuitiva). Einstein no era más ni menos inteligente que Michael Jordan, simplemente sus inteligencias pertenecen a campos diferentes. La Educación Transmisiva ("tradicional") ha premiado dos inteligencias (lingüística y matemática). La Sociedad valora el dominio absoluto de una, la que sea ("Tú sí que vales"...). Bueno, yo pienso que hay 9, ninguna mejor que otra. Partir de las que se nos dan mejor sirve para hacer significativos los aprendizajes, ubicarnos y descubrir el mundo. Luego, desarrollar las otras, nos ayuda a construir la propia HUMANIDAD."

LA CARTA QUE NO TE ESCRIBÍ

Hola

me gustaría haber escrito, aunque sólo fuera con un "hola", esa carta que no te escribí hace muchos años atrás. Pero, quizá, aún no era la hora de ese "hola". No lo sé. En ese momento no fui capaz.

Sabes? Siempre que vuelvo de Galiza, cuando llego a casa, me sorprenden aprendizajes que de niño dejé atrás. Supongo que cuando no estoy preparado para aprender algo, ese algo, me queda escondido en algún lugar de mi cuerpo, apunto para que lo encuentre cuando sea capaz. Y hace muchos muchos años, me quedó tu carta... y el aprendizaje que le he querido dar.

Recuerdo la primera vez que estuve en Xuño. Hace muchos años atrás, no sé cuantos, pero sí sé que era un niño (por edad quizá un adolescente... ¿13 años?... pero, por qué nos vamos a engañar, niño de mentalidad). Entré en la librería de tus padres, donde ahora hay una tienda de flores. Que bonito, deberían llamarla: "latiendadeloslibrosqueseconvirtieronenflores". Bueno, a lo que íbamos. En ese momento de hace muchos muchos años, me crucé contigo en la entrada de la tienda donde las flores eran niñas y los libros aún eran libros. Y, en ese "momentodemuchosañosatrás" me asaltó ese empujón de energía. Sí, ese... ese tren que sale de la estación ombligo con destinación corazón... o esa ola que surfean mil bolboretas juguetonas con ganas de cosquillear. Bueno, ese empujón de energía  que se produce cuando miras a los ojos a alguien especial (todo eso, entonces, no lo sabía). Así que, desorientado, con cierto hormigueo en el ombligo, cogí el diario (creo que era el Marca) y se lo pagué (aún eran pesetas) a tu hermana intentando mostrar seguridad. Creo que dije: "buenosdías" (me hubiera gustado decirlo en Galego, "bosdías", pero en ese momento la vergüenza desequilibró al coraje en la balanza del valor) y marché. Así lo recuerdo a nivel mental.

A nivel emocional recuerdo vergüenza. Siempre me pasaba de pequeño cuando me cruzaba con una niña que me gustaba. Y eso me pasó contigo. Vi a una niña que me miraba brillando... y me asusté. Y disimulé como un campeón delante de mi prima María y de mi hermana Laia (lo de actuar quizá empezó entonces... disimulando cada vez que una niña me hacía latir súper rápido el corazón). Y luego, al cabo de un tiempo también de muchos años atrás, recibí una carta tuya. Preciosa. Y... disimulé. No tuve coraje para escribir las cosas bonitas que yo también vi en ti.

Con los años me di cuenta que, lo de disimular, lo hacía por miedo. Miedo a sentir emociones desconocidas. No creas, a veces aún me pasa. Pero no me culpo, creo que este camino llamado vida tiene tantos aprendizajes como pasos necesitas dar para avanzar. Y cada persona tiene los aprendizajes distribuidos en los pasos que los puedan gestionar.

En ese entonces, esa niña que se llamaba Silvia tenía aprendizajes que yo desconocía. Esa niña tenía, aparte de belleza, mucha fuerza, vitalidad... Coraje! Y me dio un gran aprendizaje: no tener miedo a las emociones y, mucho menos, a transmitir con valentía las cosas bonitas que vemos en los demás.

Con el tiempo aprendí que no me define como me ve la gente, sino que lo que me define es como yo veo a los demás. Porque lo que yo veo en los demás forma parte de mí. Gracias Silvia. Te las debo. Me lanzaste el aprendizaje hace mucho tiempo. Entonces lo hice lo mejor que pude (disimulando), lo he interiorizado cuando he sido capaz.

"Había una vez un niño y una niña que se encontraron los ojos y sintieron maravillas. Ella se las contó a él... y él se murió de vergüenza. Pasaron casi 20 años. El niño de entonces, ahora, ya no era el mismo: era mejor. Había aprendido que las personas son espejos y que en cada una de ellas podía observar partes de su propia personalidad. Así, viendo a las personas como espejos, la vida le permitía evolucionar. Y en esas, un hombre y una mujer, mejores, se encontraban los ojos de nuevo y sentían la magia de los niños de entonces. Él se lo contó a ella... ella suspiró y dijo: joder, tardou en responder pero mereceu a pena a espera!"

Un abrazo.

Bernat

.para Silvia.

Un pas més!

Aquí la meva web professional per seguir caminant els meus somnis:

http://www.bernatmestre.com/

Gràcies a tots/es els/les qui heu compartit el camí.

ENDAVANT

Para mis maestros: los niños.

Los ojos de los niños hablan lo que sienten cuando les diriges la palabra... he visto llorar (a moco tendido), sonreír, reír (a boca abierta), he visto temer, he visto miedo, vergüenza, orgullo... sólo en sus ojos. Por eso aprendí a elegir las palabras que les regalo. Ah, y a abrazarlos, a darles afecto. Porque las pequeñas cosas de su mundo son tan importantes como las grandes del mundo de los adultos. Aprendí a empatizar con ellos y ellas.

"Hay que tratarlos como adultos!", dicen algunos. "NO!", digo yo. "¿Por qué no nos tratamos todos como niños?", se me ocurre. No significaría infantilizarnos, sino tratarnos con amor. Y es que creo que los adultos tenemos que aprender más de los niños de lo que pensamos. Para tratarnos, al fin y al cabo, con respeto y con mucho afecto. También lo necesitamos!

Para mis maestros los niños: http://www.youtube.com/watch?v=So6vskl_K_c&feature=related

Querida Hada Madrina,

anteayer empecé a encontrar tu regalo. Decidí encontrarlo en vez de buscarlo porque me he fijado que es lo que haces tú. Encuentras tu magia con las tijeras, el hilo, el alfiler... y la sonrisa. Supongo que, antes de aprender a usar palabras mágicas, habrá que cultivarse en realizar acciones creativas. Ahora que recuerdo, Mary Poppins también lo decía: “Tendrás que aprender a recoger la habitación muchas veces antes de que te funcione el supercalifragilisticoespialidoso con el sonido del chasquido”. Supongo que el primer paso de la magia será aprender a realizarla con las manos, verdad?!

Mirándote, porque te miro mucho, aprendo de tu ejemplo. Me he dado cuenta, por fin, que encontrar no es consecuencia de buscar. Encontrar es un acto espontaneo que sale de nosotros, de nuestra fuente creativa, de nuestra firme voluntad de hacer realidad aquello que, de buen principio, sólo pasa por nuestra mente. No busco luego encuentro. Busco, cuando estoy perdido! Encuentro, cuando sé lo que quiero alcanzar!! Así pues, veo que encontrar es responsabilizarme de crear aquello que yo deseo. Como cuando encuentro los vientos favorables cuando sé adónde voy! Por eso, ayer, compré unas tijeras, pegamento, papel y empecé a encontrar lo que será tu regalo. Tengo tantas ganas que se parezca a lo que imagino que puede ser! Pero bueno, eso dependerá de mi capacidad para encontrarlo... y de mi sonrisa... supongo, no?!

Y es que me encanta verte sonreír. A veces estás quieta, sentada en un banco, o en una silla entre bambalinas... y sonríes. No sé por qué. Pienso, ¿estará recordando algún chiste? Pero es que, incluso en ocasiones, sonríes recogiendo la ropa y ordenándola en el camerino, cosiendo a toda prisa o planchando una camisa. ¡¿Por qué?!

Y sabes? Ayer cuando llevaba unas horas trabajando en tu regalo, se me rompió. Primero me enfadé. Luego, me puse triste. Y cuando asomaba la primera lágrima... pensé: no olvides "la sonrisa". La sonrisa de Elena! ¿Para qué servirá? La apliqué sin saberlo y... Aja! Ese era el momento de usarla. Sonreí, aunque ya deslizaba el yanto en forma de agua salada. Elena, me di cuenta de que, arreglando lo que se había roto, el regalo aún quedaría mejor! Le daba un toque distinto. El regalo, ahora, ladeaba igual que el que en un principio imaginaba mi mente. ¿Tenía que romperse para avanzar? ¿Para acercarse más a lo que quiero regalarte?... O, quizá, para que yo comprendiera algo esencial: Tu sonrisa.

Sí! Tu sonrisa! Ahora veo algo más en ella. Advierto en tu sonrisa la destreza que te ayuda a concebir los errores como fuente del aprendizaje, en el camino de la creación. Es eso lo que tengo que aprender, Hada??

Perdona si te escribo cosas que ya sabes, mi Elena Madrina, pero es que las necesito compartir. Están dentro de mí y se reflejan en ti. Las veo en tu forma de ser. En tu ejemplo. Y eso me ayuda a confiar en mi forma de ver. Me ayuda a adquirir seguridad en mi forma de entender el mundo. Al fin y al cabo, me ayuda a construir mi humanidad. Así que, por favor, sigue volando Hada... yo seguiré aprendiendo, te lo juro.

Y es que, últimamente, sólo quiero retirarme a mi habitación para crear tu regalo mientras reflexiono. Voy creando con mis manos y, encontrando tu regalo, me encuentro a mi mismo. Pienso mucho. Pienso en estos días fríos de Diciembre. Diciembre. Siempre ha sido un mes duro para mí, Diciembre. Un mes “triste”. En las antiguas culturas se distinguía Diciembre como un período de renovación y re-nacimiento. Yo, siempre, siento como se mueve algo en mi interior. Quiero pensar que los aprendizajes de todo el año se colocan en su lugar... pero, a veces, duele. Supongo que, por eso, los sentimientos me van y me vienen y los pensamientos se suman al tiovivo navideño emocional. Y entonces, me pregunto: ¿Qué tengo que hacer? ¿Cómo tengo que comportarme en estos extraños momentos de Diciembre?

Hoy descubrí la solución escribiéndote. Pensé, ¿por qué escribo tantas veces Diciembre? ¿Qué esconderá Diciembre? Aja! Diciembre esconde el Sol! Entonces, la solución estaba en una palabra mágica que seguro que tu ya conoces: Solsticio. El solsticio de invierno corresponde al instante en que la posición del Sol en el cielo se encuentra a la mayor distancia angular negativa del ecuador celeste. Así pues, Diciembre esconde el Sol! ¿Por qué?

Y, como te he dicho, la respuesta estaba en el mensaje que esconden las palabras: solsticio se deriva del latín "sol" y "sístere" (‘permanecer quieto’). Permanecer quieto! Parar, sentir, respirar, escuchar aquello que recogí durante el año, sea lo que sea. Por eso Diciembre esconde el Sol, para que yo interiorice todo lo que aprendí. Voy a permanecer quieto, encontrando tu regalo, encontrándome a mí... y que pase lo que tenga que pasar.

Gracias por leerme Hada. Abrazos y Sonrisas para ti. Nos vemos donde se cruzan los caminos. Bibidi-Babidi-Bu

PROU

Estic fart de les memòries actives. Dels traumes inconscients que m'impulsen a sentir i a projectar el passat en situacions que em farien canviar en el present. La personalitat actual vol sobreviure i lluita per no canviar i restar en una falça comoditat. Però jo, vull seguir escalant, hi ha quelcom que em crida des de dalt: "Bernat puja amunt". He de canviar... malgrat el que sento. He de pensar més enllà de les emocions nocives que m'arrosseguen a ser una víctima de mi mateix. Ara, m'he de protegir de mi. Ara dic prou. Jo, canvio.

¿...y al morir en vuestro lecho, dentro de muchos años, no estaréis dispuestos a cambiar todos los días desde hoy hasta entonces por una oportunidad, sólo una oportunidad, de volver aquí para afrontar vuestros miedos?

La Porta Oberta

El motiu que em va empényer a treballar en el món del teatre va ser el meu avi Josep. Recordo que ell va dir que el que li hagués agradat a la vida hagués estat fer teatre!! Les situacions que va viure al llarg de la seva història personal no li van permetre fer realitat el seu somni. I quan es va morir, vaig reflexionar sobre tot el que havia après d'ell. La seva paciència, la seva escolta, el seu treball sense queixa per tirar endavant la família... i el seu anhel: fer teatre. Just quan ell va morir jo em sentia buit perquè notava que evitava fer allò que em feia més por però, a la vegada, m'atreia més, el teatre. L'avi em va deixar molts aprenentatges i em va fer veure que havia d'anar a buscar els meus somnis, com a mínim ho havia d'intentar. Així que vaig utilitzar els 2.000 euros que ens va deixar a cada nét d'herència per inscriure'm a l'Estudi de Teatre de la Nancy Tuñón. Ho vaig fer per ell i per mi. Justament el primer any de l'Estudi de Teatre valia 2.000 euros... estic segur que l'avi ho havia calculat! Des d'aquell dia el duc dins meu. I sé que m'ajuda. I sé que encara que de vegades em tremolin les cames, o em vagi el cor a 100 o tingui por o vergonya, ell surt a l'escenari amb mi. I els dos fem realitat el somni del teatre a la vegada. Sé que és així.

El passat dissabte 26 de novembre va venir la família Mestre a veure Grease. Per mi, va ser l'estrena oficial!! L'estrena dels aprenentatges d'un llarg camí. L'estrena d'una caminada que es remunta fa cinc anys. Han estat cinc anys de durs esforços. De passar del món de la muntanya de Vic al món de l'espectacle de Barcelona. De passar d'unes actituds vitals a unes altres. Uns anys d'EVOLUCIÓ... de molts plors, reptes i de tancar moltes portes per intentar obrir-ne una d'enorme que em cridava: la porta del teatre. Tinc gravades encara les paraules de l'avi Josep: "A mi m'hagués agradat ser actor". Em van tocar tant!! Van ser el meu tret de sortida. I a partir d'aquí els angelsenseales m'heu anat ajudant pel camí. Gràcies a tots per ajudar-me a créixer, per donar-me recolzament i energia. Gràcies per celebrar amb mi l'èxit del Teatre. Dissabte aquella gran porta que em cridava es va obrir de bat a bat. Es va obrir també amb els vostres aplaudiments i crits d'ànim!! Amb els vostres riures i les vostres emocions. I l'avi estava present. Somrient. Sento que és així. El porto en mi.

A vosaltres també us porto amb mi, família. Moltes vegades he fet servir consells, frases, actituds, aprenentetges que m'ha regalat viure al vostre costat. Això m'ajuda a ser millor persona, a ser feliç, a viure els meus somnis i a ajudar als altres. Em sento més fort i més responsable de la meva força gràcies a saber que vosaltres em compartiu la vostra. Si jo brillo, vosaltres brilleu amb mi. Si vosaltres brilleu, jo brillo amb vosaltres.

Gràcies Famíla.

Avi Josep, aquesta estrena ha estat per tu!

Energia des d'AraTornem!

Una vez dentro de la ciudadela, pusimos las manos en "La Roca que Amarra al Sol" (traducido del Quechua), para enviarle toda la energía positiva a quien más la necesitaba en ese momento (Berniiii...a todo Rayooo!!)

...quan els necessites apareixen:

GRÀCIES AMICS

GRÀCIES EQUIP!