Aquesta és una frase que se m’apareix sovint últimament. De sobte penso "no sé què hi faig aquí" i em sento incòmode sense cap motiu aparent. Feia temps que això no em passava.
L’altre dia va ser una mica diferent. Estava esmorzant a la terrasseta de casa quan em va sorprendre, de nou, la frase “no sé què hi faig aquí”. Aleshores vaig agafar la guitarra i me’n vaig anar a tocar al metro. Una noia em va comprar un CD i em va dir que li agradava la meva veu. Un noi em va insultar i em va dir que tocava fatal (després que jo em negués a deixar-li tocar la meva guitarra). El que em vaig quedar, al cap i a la fi, va ser que durant la meva incursió al metro no em va aparèixer més el pensament “no sé què hi faig aquí”.
Ahir, estava entre cametes a l’estudi de teatre i em preguntava, novament, “no sé què hi faig aquí”. Sentia que he après el que havia d’aprendre i que la manera d’entendre el Teatre que es treballa a l’estudi a mi, ara, m’ofegava (em tallava les ales). No són ells els qui haurien de canviar, sóc jo qui hauria de marxar. El "no sé què hi faig aquí" em mostrava, una altra vegada, que calia prendre una decissió. Alguna cosa no funciona quan se m'apareix la frase i aleshores he d'actuar.
Me n'adono que la frase apareix quan m'acomodo, quan no segueixo els meus impulsos. Quan em recolzo en coneixements prestats, un cop ja he fet l'aprenentatge, i no em faig cas a mi mateix. Ara momés em queda un mes de formació a l'Estudi. Un mes per a presentar l’espectacle final de curs. I sé que només he de fer una cosa, tancar la porta amb gratitud i amor. Però tancar-la a la meva manera, confiant en mi i gaudint de l'espectacle sent fidel a la meva manera d'actuar. Si actuar és un misteri, aquest només el puc resoldre jo. Crec que aquest és el gran repte. Utilitzar els ensenyaments d'altres per a ser autònom i sumar-hi la nostra essència. Hi ha mestres que esperen que l'alumne repeteixi fidel els aprenentatges, però l'alumne, finalment, ha de sumar-hi la seva creativitat. Sé que no els fallaré si no em fallo a mi mateix.
I després marxaré... em crida França, París. L’École Internationale de Théâtre Jacques Lecoq sorgeix de sobte com un objectiu a l’horitzó. Un nou objectiu per seguir sent feliç, per vivenciar que el teatre, com la vida, és un joc agradable i fàcil quan poso l’esforç en aprendre i passar-m’ho bé. Ara és el que m'atrau. I fent-ho, decidint els nous objectius, sento que faig el que he de fer, sigui on sigui.
Al cap i a la fi, el NO SÉ QUÈ HI FAIG AQUÍ, potser només m'empanyia a DECIDIR.
3 comentaris:
Cada vegada que em pregunto això em responc amb "no se que hi faig realment, pero si que sé que hi vull fer" com sempre però penso: "que hipòcrita" si realment no ho faig (el que realment vull fer), bueno molts cops si pero en certa manera, és a dir, a mitges. potser és que sé que vull fer o que em depara en un futur espero no molt llunyà, en un ARA proper, però ara dubto seriosament de l'ARA actual, l'ARA...
se que vull escriure, viatjar i coneixer, vull aprendre coses noves, i també aprendre coses B/Velles.... però no ho veig en aquest ara sino en un altre, més o menys proper a l'ARA...
només se que dubto i que queda poc per oblidarme de tot i fer un estiu despreocupat i espero que infinit (utòpic) i arribar al setembre a un lloc nou i espero que sorprenent... mai perdre la ilusió i l'optimisme encara que empíricament em demostro que em fotré moltes osties a la meva vida...
espero anar-te-les explicant!!
vull que vagis a frança... el meu dubte és que si jo també voldré venir amb tu! jejeje...
enveja sana germanet!
Hola Berni!
és possible que aquesta frase es pugui continuar amb un "no estic on vull estar", consciència del teu present, i que sigui aquesta mateixa frase teva, des del present, la que t'ajudi a focalitzar la resposta cap el teu futur...així que FRANÇA t'espera!!!! uo la laaa!!! ENDAVANT!
GRÀCIES PER LES PARAULES I PER L'ESTIMA QUE HI HA DARRERE.
UNA ABRAÇADA
BERNI.
Publica un comentari a l'entrada