LA GUITARRA

La guitarra treu el millor i el pitjor de mi. Sí, em dóna més de mi mateix. Per mi, la guitarra està viva. O així m'ho van ensenyar els meus pares. He de tractar-la bé a la guitarra. Com la tracto a ella, és un reflex de com em tracto a mi.

Per això me les estimo tant i les cuido més les guitarres. La guitarra té totes les possibilitats: totes les cançons, totes les melodies hagudes i per haver estan al seu abast. Jo li extrec, a poc a poc, tots els sons que ella ja té. A mida que creixo amb ella, m’obsequia amb noves, per a mi, melodies. Ajudant-la a sonar, m’ajudo a mi mateix. És una relació de creixement la que tinc amb la guitarra. I per a mi, totes les relacions haurien de ser així. La guitarra m’ajuda a treballar la paciència, l'estima, la constància, el risc, la humilitat, l'agraïment, la responsabilitat, les emocions... M'ha ajudat tantes vegades a expressar-me, a donar les gràcies, a fer un obsequi musical, a donar una cançó quan no tinc una flor...

Fa poc havia de fer un concert amb la meva mare. El dia de l’assaig general em vaig enfadar amb ella. L’enuig sorgia perquè la mare no m'havia escrit els acords correctament a les partitures. Vaig començar a renegar. Culpava a la meva mare de no haver fet la feina que hauria d'haver fet jo. Vaig agafar la guitarra i la vaig deixar al sofà per anar-me'n, indignat, a fer-me la víctima en un altre lloc de la casa (sí, el típic joc psicològic de la Víctima-Culpable, ho reconec). Bé, la guitarra va relliscar del sofà i va caure a terra. Es va sentir un soroll molt fort i jo vaig pensar: merda, la meva guitarra!!! La guitarra estava a terra del menjador amb una petita esquerda. Em va fer mal. Com si l’esquerda me l’haguessin fet a mi. Ho vaig entendre: la guitarra m'estava donant més de mi mateix... i si encara seguia indignant-me, me'n donaria molt més.

Va caure per casualitat??? Pot ser. Però vaig preferir pensar que no m'estava responsabilitzant de la meva feina. I, a més a més, estava atacant a algú altre amb la meva negativitat. Em feia mal a mi... i la guitarra es feia mal a ella. També podria pensar que el meu estat de nervis va fer que oblidés la guitarra a qualsevol lloc i que aquesta es caigués. Sí, el meu estat de nervis fa mal a la guitarra i em fa mal a mi.

De vegades costa ser introspectiu, per això va bé tenir simbolismes amb objectes que precisin d'atenció i que depengui de nosaltres i de les nostres capacitats que sonin cada dia millor. Jo us animo a que ho feu. Ja veureu com a poc a poc estimareu aquests objectes... i, per tant, també a vosaltres.

I això cada vegada ho aplico més. Si vull ser una persona ordenada començo per ordenar la meva habitació. Si vull que m’abracin començo per abraçar. Si vull que no em critiquin, començo per no criticar. I me n’adono que totes les possibilitats no només estan en la guitarra, sinó que estan en mi. Ho tinc tot a l’abast. Tot. Només cal que em perfeccioni. Que em poleixi una mica cada dia. Només cal que treballi les capacitats que em permetran aconseguir allò que desitjo. La vida ens dóna allò que volem quan ens treballem les capacitats que ens permetran gaudir-ho. Una flor que creix en un test petit i descuidat, no creixerà massa... i si creix, patirà. Totes les possibilitats estan al nostre abast, només cal que ens procurem l’entorn idoni perquè apareguin. És un acte de responsabilitat, res més. La vida no està per a satisfer els desitjos del primer mandrós que es presenta.

Bé, això és el que penso. Sé que quan sigui pare els cantaré cançons d'anar a dormir als meus fills, com em van fer a mi. I potser també els regalaré una guitarra. No tant perquè la toquin bé, sinó que, com em van dir a mi: perquè se l’estimin.

.Gràcies pare i mare.