“T’estimo, eh?”. Aquesta frase em tenia desorientat, atrapat en una relació sense sentit. Bé, sense sentit no. Una relació, carregada per un propòsit, que em brindava un gran aprenentatge: aprendre a estimar. Això sí que en tenia de sentit. I la clau per obrir la porta venia en format de frase “T’estimo, eh?”.
Set anys de “T’estimo, eh?”! Per on començar? Doncs per mi. Crec que és la millor manera de començar quan vull canviar alguna cosa. Testimoeh em feia sentir... malament! Començaré parlant en general per, així, anar esclarint-me i concretant. Sentia com l’energia em feia PfFfFfFf (com quan es desinfla un globus o es punxa una pilota). Perquè ens entenguem: si hagués de posar el puny en posició horitzontal amb el dit gros estès al costat i triar assenyalar amunt o avall, com feia el Cèsar al Coliseu, el tiraria avall. Així em sentia. A més a més, diria que percevia com el silenci de després d’un Testimoeh em demanava quelcom a canvi. És clar, si ella Testimoeh jo havia de respondre d’alguna manera. Aleshores jo l’escoltava, l’ajudava, l’aconsellava, la cuidava, l’abraçava... l’estimava?
Amb el temps els seus Testimoeh no només seguien, sinó que es reproduïen. Així que respondre a aquella excessiva demanda cada vegada es feia més feixuc. Després d’escoltar una conversa la meva energia baixava a zero i ja no em venien ganes de parlar. Era com si un vampir-parlaire em xuclés l’energia i jo li entregués sense oposar resistència. I és clar, al final de tot venia el Testimoeh! Ja no notava que hagués de donar alguna cosa a canvi, donava tota la meva energia amb l’escolta i, després, ja no podia fer ni dir res més. Aleshores el Testimoeh de torn, em feia sentir buit.
Un bon dia, després d’un poc sorprenent i menys original Testimoeh, em vaig preguntar: em sento estimat per ella? La resposta va ser veloç (crec que feia anys que s’esperava): No, no em sentia estimat per ella! Però si ella mestimaeh a mi!! Com pot ser que jo no em senti estimat per ella? Vaig començar a investigar. Se’m va ocórrer buscar la situació oposada i analitzar-la. A veure, jo em sentia estimat per la meva família, però ells no utilitzaven el Testimoeh. Ells senzillament feien accions que em feien sentir bé. Aleshores Testimoeh no calia dir-ho, sinó fer-ho. Vist això, cada vegada em resultava més xocant un Testimoeh! Estava buit. Deia més d’ella que no pas de mi. Llavors vaig començar a observar i, sorpresa: ella estimavaeh a molts més nois. Quasi que estimavaeh al pizzer quan li portava la pizza a casa!! Ostres, aleshores jo no era l’únic, no era el príncep blau, no era el seu amor platònic...
Arribat a aquest punt em venien dos conclusions: una sobre mi i l’altra sobre ella. La que es referia a mi em va fer canviar. La que es referia a ella, relaxar.
La conclusió que m’afectava em feia veure que potser m’havia confós, que potser no es tracta de donar tot l’amor universal a una sola persona, que potser els meus contes i dibuixos animats que parlaven de prínceps i princeses, d’ànimes bessones i mitges taronges no eren, en aquest cas, certs ni adequats. La conclusió que m’involucrava personalment m’informava que potser el pòsit cultural de l’amor idíl·lic, que encara resta en la nostra societat, se m'havia arrelat fortament. Que potser ella no era ELLA. Que potser ELLA (llegeixis "lanoiadelamevavida", amb totes les connotacions que té el concepte) no podia ser fruit de la meva confosa i irresponsable idolatria, sinó l’evolució d’una relació d’amor i de respecte compartits. Que potser sense ella i els seus Testimoeh no s’acabaria l’amor que jo li projectava. Que potser l’amor que jo veia en ella era meu i no marxaria si deixava la relació. Que potser estant sol també podia sentir amor. Que potser abans d’estimar a algú havia d’aprendre a estar sol i estimar-me a mi mateix. La conclusió que em comprometia a mi, finalment, em manifestava que potser centrar tot l’amor en els altres era una manera d’evitar la responsabilitat que jo tenia en l’amor cap a mi. Que potser no em volia fer gran. Que potser si em feia responsable del meu amor, estimar seria compartir i compartir seria viure (frase que havia sentit tantes i dit moltes vegades més). I que potser, aleshores, em faria feliç compartir l’estima amb qui volgués intentar equilibrar el donar i el rebre amb mi (no només de paraula).
Per altra banda hi havia una conclusió que sorgia d’observar-la a ella. I, més que per jutjar per intentar comprendre-la, no me’n vaig poder estar de desxifrar-la (sempre en podria aprendre alguna cosa). Jo crec que ella usava el Testimoeh constantment perquè no podia demostrar-ho d’una altra manera. Deia el que no podia fer sense tenir en compte que estimar és verb i no substantiu. Segurament així, dient-ho, se sentia compensada. Se sentia compensada ella. Per tant, no m’ho deia a mi. S’ho deia a ella. El Testimoeh era una cosa seva, no meva. Jo no me n’havia de fer responsable. Ostres, de nou se’m confirmava que m’havia fet responsable d’una cosa seva i cedia la responsabilitat de la meva! Quina confusió. Jo m’havia estat responsabilitzant de les mancances que expressava ella amb aquella frase i, per altra banda, l’havia estat culpant per no donar-me el que m’havia de donar jo!! El clàssic joc del salvador-salvat i el de la víctima-culpable. Dos en un. Ella era el vampir-parlaire i jo el vampir-ploramiques. Una manera com una altra de robar-nos l’energia.
Dos aprenentatges sorgien de l’observació d’aquests jocs psicològics, i els dos eren per mi! En primer lloc ella no m’havia demanat que la salvés. I jo em comportava com un salvador sense tenir clar que, al cap i a la fi, només em puc salvar a mi. En segon lloc, encara que jo pensés el contrari, el significat de la frase “reps allò que dones” s’estava fent realitat tot i les meves queixes. No rebia res. Per què? Perquè donava (sense que se’m demanés) esperant rebre (conscient o inconscientment) el mateix a canvi. Però jo donava i... no rebia res. Per què? Segons aquesta màxima, si REBO RES és que DONO RES. Per què donava res? Perquè donava quelcom que no havia de donar. Si dono el que no em demanen o el que no he de donar, lògicament, estic donant egoistament (o perquè sóc jo qui necessita donar o perquè espero alguna cosa a canvi). Si dono egoistament vol dir que dono egoisme. Aleshores rebré l’egoisme de l’altre, o sigui, res.
.
QUINA TONTERIA, pensava. Set anys de tonteriaeh!!
Ara veig que tot plegat m’ha ajudat moltíssim. Ara m’estimo a mi. Em responsabilitzo de la meva felicitat i prenc la decisió de caminar-la sent optimista. Amb el temps me n’adono que l’aprenentatge que venia amb mi s’ha anat reproduint en diferents contextos. I em ve al cap aquell curs de Clown on jo gastava l’energia amb aquell espectador que no reia gens. Volia que rigués. Així oblidava aquells qui reien amb mi. Aquells qui compartien la seva alegria quan jo els donava la meva. M’havia obsessionat en fer riure un espectador que no podia, sabia o volia riure pensant-me que la meva vàlua depenia de fer-lo riure a ell. Carai!! Donava el que no havia de donar esperant rebre alguna cosa a canvi. O sigui: donava res, rebia res. Recordo que abans d’actuar sempre deia als amics: rieu, eh? Ostres, jo utilitzava el rieueh!! Era com un Testimoeh que deia més de les meves pors (de no ser prou alegre, bo, útil... ESTIMAT) que no pas de l’alegria dels altres. A més a més, volia que riguessin com jo creia que calia riure! O sigui: riure fort. Sense saber que hi ha moltes maneres de riure (pots riure per sota del nas, per exemple). Quanta confusió!
Finalment, ara vull arribar a veure més enllà. Arribar a l’arrel d’aquell arbre que jo mateix vaig plantar i que va fer que me n’anés, en més d’una ocasió, per les seves branques. On era el problema? Bé, em faltava la causa però tenia la conseqüència: agafar la responsabilitat dels altres i donar-los la meva (salvador-salvat i víctima-culpable). Per què? Per sentir-me segur? Per sentir-me capaç? Per sentir-me estimat? Per por a estar sol! Com un nen que evita deixar la mà de la mare i agradar al pare, jo repetia aquesta situació de la infantesa i la reproduïa de gran. L’instin de supervivència que empeny al nen a agafar-se als adults quan sent que li fa por estar sol seguia latent. Por de què? La por de morir. Però la por de morir i l’acte instintiu d’aferrar-se a un adult a la infantesa, ara ja no era real. I jo seguia mirant als altres però no em mirava a mi, que ja m’havia fet gran. Així que si cedia la meva responsabilitat i agafava la dels altres era per crear uns lligams, unes cadenes que no ens separarien mai!! Així no estaria sol? Ostres. L’etern Peter Pan mal entès. El Peter Pan que en comptes de tenir cor de nen és depenent com un nen. Ho veia clar. Ho veig clar. Salvador-salvat i víctima-culpable! Aquests patrons de comportament eren una reconversió dels que sorgien en la infantesa de l’instin de supervivència d’un nen. Així, s’havien convertit en les estratègies relacionals que usaven les habilitats socials d’un adult. QUINA TONTERIA, pensava. Ara ja no sóc un nen indefens! Sóc un adult fort i capaç. Diguem-ne integrat, autònom. Ja no em cal seguir jugant al joc del salvador-salvat o de la víctima-culpable!! Vull jugar al joc del donar-rebre, amb qui sigui escaient i quan sigui el moment.
.
Bé, ho he fet lo millor que he sabut. Verbalitzar-ho ha anat bé per extreure les possibles negativitats que restaven. De nou et perdono i em perdono. I et dono i em dono les gràcies.
.
ENDAVANT
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada