tiajacinta

En el meu últim dia de vacances, m’he acomiadat de la tia Jacinta. Per sempre. Bé, de fet m’he acomiadat del cos-ment a qui jo anomenava tiajacinta. Per sempre. I és que la mort ha trucat dues vegades a la porta de la família aquest passat mes de juliol.

Com diu la meva mare, les ties ens han ensenyat a viure la mort d’una altra manera. Amb optimisme. Amb més amor i menys tristesa. Agafant-los la mà. No pas per retenir-les. Per ajudar-les a fer les maletes. I cantant-los una cançó... perquè no marxin amb por. Sinó en pau. Cap a un nou viatge llarg i, qui sap, potser ple de coneixences.

Perquè aquell qui se’n va cal que marxi content, sense por. Vagi on vagi. I aquell qui es queda cal que romangui ple d’allò que ha après de l’altre. Perquè la mort sigui part de la vida, no pas la seva fi. Viure la mort perquè segueixi la vida. Així ningú no queda buit, sinó plens de quelcom que no marxarà mai, perquè ja forma part de nosaltres. Crec que és el que li dóna sentit. I així ho sento.

La Tia Jacinta em deixa dos regals: el silenci... i aquella seva manera de trencar el gel traient la llengua. Era la seva manera de fer-nos somriure. Gràcies. Sé que ho utilitzaré força en aquesta vida. I estic segur que dins les maletes, ella també hi duia el meu de regal. No sé quin deu haver triat. Perquè els regals, en aquests casos, els trien aquells qui els volen rebre, no aquells qui els fan. Jo només he pogut embolicar-lo amb un petollaç i un paper de color somriure. Només espero que et sigui útil, o que et faci companyia.

Adéu tia Jacinta. Records a la Rosa, la Montse i la Marta.

Gràcies de nou Jacinta. Gràcies tia.