BONSDIES

Aquest estiu estic treballant de conserge en un edifici d’oficines. He treballat en molts oficis (peó d’obra, mosso de magatzem, embolicador de regals, teleoperador, comercial, tècnic informàtic, monitor de lleure, educador mediambiental, vigilant, gestor d’entitats excursionistes, monitor d’esports d’aventura, tècnic d’activitats innovadores, clown, professor d’expressió corporal, educador social, actor...) però encara no havia fet de conserge.

M’encanta fer de conserge. Molta gent em diu: se’t deu fer pesat!! I la veritat és que, mirant endarrere, jo també havia tingut aquests prejudicis. Però ara que hi treballo veig que no. No se’m fa pesat. Gens. A més a més, estic molt agraït a aquesta feina. Em permet posar en pràctica la meva disposició mental enfront els esdeveniments. Que se’m facin pesades o no les dotze hores que treballo depèn de mi. És una decisió. I jo he decidit gaudir.

Gaudeixo a les 5.45 mentre l’Eugenio em passa el relleu. M’explica, nerviós de mena, totes les irregularitats que ha apuntat al full d’incidències de la nit. Jo respiro, per l’abdomen, per distanciar-me de la seva ansietat i responc relaxadament. Veloç, ell se’n va amb el seu estrès cap a casa. M’acomodo. M’asseguro que l’Eugenio no s’hagi deixat els nervis sobre la taula i gaudeixo, de nou, assentat en una cadira amb rodetes de color taronja. Impulsant-me amb els peus puc desplaçar-me d’un costat a l’altre del mostrador, també de color taronja. A l’esquerra hi ha la pantalla de les càmeres de vigilància (m’encanta admirar el va i ve de les faldilles d’aquella noia-pell-canyella quan marxa passadís enllà), al mig l’ordinador i els telèfons i a la dreta els llibres (La catedral del mar, La sombra del viento, Un mundo sin fin, La mano de Fátima, Aprende un idioma en 7 días i la meva última adquisició: Serpiente de luz).

Gaudeixo rebent a la Lupe. A les 6.20. L’ajudo amb els draps i les escombres. Em parla del Perú i em fascina preguntar-li pel Machu Pichu. Observo les imatges que evoquen les seves paraules sabent que les caminaré, algun dia. A les 7, arriba el carter. Somriu suat i, mentre es desplaça, dibuixa a la pissarra circumferències idèntiques amb les rodes del carretó. En comptes de dir Bon Dia deixa uns quants somriures gravats al terra (ja us ho explicaré més endavant). Ell és així i m’agrada veure’l així. Em dóna les cartes i em comenta el temps mentre s’eixuga el front. Tu si que estàs bé aquí, diu. Gràcies, responc. Ordeno la correspondència i reparteixo les cartes conscient de la petita, però important funció, que duc a terme com a peça de la cadena en el seu camí. Em sento formiga mentre els missatges arriben al seu destí, també gràcies a mi. La Patrícia em demana les claus badallant i em costa entendre-la. Em fa gràcia. Sé que també marxarà badallant, i arrossegant la bossa de les deixalles per tot el passadís. A la Lupe això li “encanta”, sobretot quan per alguna petita escletxa s’escapen gotes dels gotets usats del cafè. No sé com dir-li. Potser l’ajudaré a portar les deixalles a partir d'ara, encara que sé que si no les aixeca és per mandra, no pesen massa. En Pedrito, matiner, abans de les vuit passa a recollir els diaris. Marxa aspectant cap a l’ascensor tot mirant la contraportada, com si l’entrevista que hi publiquen fos crucial per al posterior desenvolupament de la seva jornada. Després em saluda en Joan i, còmplicement, em guinya l’ullet. Trapella. Sap que li he guardat una Vanguardia. Quedarà entre nosaltres!

Gaudeixo badant atentament. Davant meu, uns grans finestrals em mostren el carrer Badajoz on hi tinc aparcada la Vespa (un antic cavall de ferro que té més de trenta anys). Els Plàtans deixen caure les fulles davant la sortida del pàrquing i el vent les eleva tot formant petits remolins. L’edifici és nou, només té un any d’antiguitat, i està ubicat al sector 22@ del barri de Poble Nou. L’edifici és MOLT modern i ho han volgut plasmar construint el terra de la finca amb pissarra negra. Pissarra negra! Sí. Les petjades queden gravades a terra, sí o també sí, a no ser que acabis d’estrenar les sabates i no hagis sortit al carrer. Així doncs, com si estigués a l’escola, molt sovint em dedico a esborrar la pissarra passant la camussa (m’han dit que és així com es diu “mopa” en català) i em distrec seguint les petjades dels treballadors. És una feina agradable si la fas amb amor.

Per gaudir, jo ho veig així:

No només passo la camussa i esborro les petjades, sinó que m’agrada imaginar que netejo la negativitat que les persones descarreguen pels peus. És una manera de netejar els contenidors interns, penso. Així, jo faig d’escombriaire emocional de l’edifici. Després, segueixo netejant acuradament els vidres perquè la llum entri i faci brillar l’entrada de l’immoble. Amb una benvinguda com aquesta és més senzill entrar alegre a treballar, penso. I així és. La gent em recompensa. Com? Permetent-me gaudir amb el que més m’agrada: col·leccionar BonsDies! Mai havia fet aquesta cole. És un plaer, i un regal. Els treballadors de les oficines de l’edifici entren i surten constantment. Aleshores, quan passen per la resplendent entrada em diuen: Bon dia o Bona tarda! No sé quants me’n dediquen al dia, però si el llenguatge crea realitat és impossible que el dia vagi malament. Els conserges col·leccionen BonsDies! Uns dos-cents Bon Dia i unes dos-cents Bona Tarda sumen un total de quatre-cents bones vibracions que fan que la jornada sigui plaent i agradable.

Aleshores només em cal parar i seguir gaudint. Llegeixo, observo o escric el que crec que aprenc:

.

L’hora h del dia d segueix sense presses però sense pauses: ara, demà, ahir... sempre igual encara que sembli diferent. Veig que el temps és una paraula i les seves divisions una eina útil només per quan és necessària. Fora d’això sempre és ara. No hi ha pressa. No hi ha res que m’esperi. Tot està aquí. Tot està fet. Ara gaudeixo. Estic viu!