l'home "CABRÓN"... perdó, de les PILOTES

Avui anava pedalejant tranquil pel Passeig de Sant Joan. Al carril bici hi havia dues persones passejant els gossos i he decidit anar pel mig del passeig, ja que no m'agrada utilitzar el clàxon: em fa sentir agressiu (o és una manera de defugir conflictes?). Eren les 14h del migdia i quasi no passejava ningú pel centre del passeig. Després d'avançar (respectant sobradament els marges de seguretat) un home que anava a peu, he sentit:

- Vete al carril bici, cabrón!

M'ha sorprès el to, l'èmfasi que ha usat en la paraula "cabrón". Un timbre greu, trencat però expressat a ple volum. Breu però intens, com un tret. PAM! (la veritat és que m'ha fet mal). Tot i les cabòries que em rondaven mentre pedalejava, ha estat impossible no notar (sentir) el tret (crit). He deixat de pedalejar i com que anava molt lent la bici s'ha aturat. He baixat de la bici i he fet mitja volta (allunyant-me en tot moment del que seria mostrar una actitud desafiant... ja sabeu, defugint conflictes!). Un home d'uns 50 anys s'acostava a mi amb un diari sota del braç (mentre una roda de palla passava entre nosaltres i se sentia en l'aire xiular una coneguda melodia de western i tota la pesca...). L'home del diari s'apropava indignat. Indignat no només perquè jo no estava al carril bici, sinó perquè a més a més li demanava explicacions per haver-me insultat (o usat com a alfombreta per a netejar-se la merda de les sabates). Ell que em diu:

- Qué! (timbre greu, trencat però expressat a ple volum, ja sabeu)

- Tiene razón (defugint conflicte), no voy por el carril bici, perdone... (digues-ho, digues-ho) pero... (tu pots, tu pots) pero, cabrón?!?! (interrogació i exclamació a l'estil còmic per evitar confrontació i per fer notar el meu profund estat de desorientació)

Ostres, no és la primera vegada que m'insulten, però m'ha sobtat la ràbia amb què ho feia aquell home. Realment semblava que em conegués de tota la vida... i que jo em digués Cabrón! Però com que no era el cas, la veritat és que m'ha fet sentir indefens. Desemparat com un porc senglar en temporada de caça. Desvalgut com una papallona dins del vagó gris dels transports metropolitans. Inerme com un peix fora de la peixera. Sí, així és com m'he sentit, com un indefensable obligat a defensar-se. Indefensablement defensable (?).

Sé que aquella merda del "cabrón" (timbre greu) no anava amb mi. Segurament el "cabrón" (trencat, però expressat a ple volum) era el cap de la seva empresa, el seu fill, el seu pare, la seva dona... o, segurament (de nou), ell. Sí, "ell" (m'ha encantat escriure-ho). Però la veritat és que a mi m'ha fet mal.

Probablement no m'ho hauria d'haver pres tant a pit. Però en aquell moment, un cop entomat el tir, he volgut que se'm respectés. Per això m'he envalentonat i li he dit que "las palabras que salen de nuestra boca dicen más de nosotros que de aquellos contra los que las dirigimos". Buff... sembla un salm de la Bíblia. Sí, ha sonat molt repelent, però és el que m'ha sortit entre els nervis del conflicte (ja era impossible evitar-lo). Ell s'ha indignat "tú no tienes que darme lecciones a mi, no me conoces de nada". I se n'ha anat tan tranquil. Ell tranquil, i jo amb la seva merda, la seva parauleta posada al meu estómac. Si hagués tingut un full hi hagués escrit "cabrón" (repassat dues vegades) i li hagués donat: "Me parece que se le ha caido esto campeón!". Allò no era meu!!

A veure: he entès que quan dues persones s'insulten a foc creuat, no fan més que representar un partit de tennis en el qual un intenta tornar la pilota al campió que l'ha llançat primer... perquè és seva! Jo tenia ganes de cridar: cabrón! No perquè tingués res contra d'ell (a mi l'home del diari del passeig de Sant Joan ni em va ni em ve) sinó només per tornar-li allò que era seu. Però no ho he fet.

I precisament avui, m'havien dit que de vegades, en una relació de parella, quan l'home està nerviós, la dona gestiona la situació fent-se càrrec de part de les preocupacions. Aquesta transmutació d'energia la duu a terme a la zona abdominal, fet que fa que se li infli la panxa. No ho sé, ni tampoc podria demostrar-ho científicament. Però, tornant a l'home del diari del passeig de Sant Joan, crec que és molt injust haver de "transmutar" la merda d'aquells qui l'acumulen.

Ves a saber. Potser jo no hauria d'haver entrat al terreny de joc vestit de tenista. Potser només era un aprenentatge per a practicar el saber marcar uns límits i no calia transmutar res. O potser, realment, només calia repetir el mot per tornar-li la pilota que se l'hi havia caigut. I és que potser hi ha "homes de les pilotes" que només volen jugar a tennis de tant en tant. Potser, passant-me de positiu, encara hauria d'haver-li donat les gràcies per fer-me reflexionar... encara que he sigut jo qui li ha dit per acomiadar-me: "Reflexione!"

Bé, realment, després de reflexionar puc concloure que les paraules que surten de la meva boca diuen més de mi que no pas d'aquells contra qui les dirigeixo.

Ah, i això és per a tu:

- Gràcies, "home de les pilotes"!