El telèfon és un instrument al meu servei.
No un instrument que em posa a mi al servei dels altres.
(deixaré de sentir-me malament per no agafar-lo)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
skip to main |
skip to sidebar
Al Tibet diuen que "només les històries boniques són reals"... tot lo altre és energia per transformar.
"Si el llenguatge crea realitat, aleshores la paraula serà la nostra vareta màgica"
Em dóna Vida:
- madurar en la meva heterna infància
- Caminar els meus somniS
- Emocionar-me per Emocionar
- Tocar i Cantar una Cançó
- La Rialla
- El Mar i La Muntanya
- Fer el Saltimbanqui... Moure'M
- Patinar, Pedalejar, Nedar...
- BaLLaR
- El TeaTre
- El Silenci
- aprendre que he de DESAPRENDRE
- Escriure el que crec que he Après
- L'Art de l'Educació
- Aquells qui m'Estimen
- aprendre, cada dia, a Estimar-los millor.
Raig de llum dins la meva foscor...
M'agraden
Dades personals
Trossets
Gràcies pel vostre trosset. Perquè són aquests trossets els que m’animen a caminar amb els ulls tancats cap a allà on em porta la intuïció, guiada pel radar de l’emoció. Trossets d’energia dins meu que fan que em senti recolzat vagi on vagi, faci el que faci, en dies que m’atrapa la desconfiança. Trossets que permeten que faci el primer pas, sense importar-me cap a on, amb fe. Gràcies pel vostre suport, per la confiança... pel vostre trosset.
Així, hi ha molts dies que m’aixeco i em poso a caminar, en l’obscuritat, només empès per la força que em dóna sentir el vostre recolzament, el vostre trosset dins meu. La confiança que em dóna sentir que vosaltres creieu en mi.
“...y entonces de la niebla vino ese pequeño empujón de energía, que algunos llamaron magia, otros sabiduría... y al final resultó ser algo así llamado amistad.” (Keltoi)
Espero que camineu també vosaltres empesos pel meu trosset.
Una abraçada
Berni
Així, hi ha molts dies que m’aixeco i em poso a caminar, en l’obscuritat, només empès per la força que em dóna sentir el vostre recolzament, el vostre trosset dins meu. La confiança que em dóna sentir que vosaltres creieu en mi.
“...y entonces de la niebla vino ese pequeño empujón de energía, que algunos llamaron magia, otros sabiduría... y al final resultó ser algo así llamado amistad.” (Keltoi)
Espero que camineu també vosaltres empesos pel meu trosset.
Una abraçada
Berni
5 comentaris:
Las cadenas del hábito son generalmente demasiado débiles para que las sintamos, hasta que son demasiado fuertes para que podamos romperlas.
(Samuel Johnson)
Rompe, rompe, rompe!!!!
[Martita]
100% d'acord. Jo tampoc l'agafo mai i la gent s'enfada amb mi. Però es que només vull parlar quan jo tinc ganes. Si no tinc ganes, no parlo. No és tan difícil d'entendre, no?
Martita buenísima cita!!! Muchas Gracias Niña Azul!!!
Em passa el mateix Marta... i em fot haver de justificar-me quan s'enfaden. Sembla que sigui obligatori agafar-lo o, si no, contestar més tard la trucada. Jo sempre em dic, "si és important tornaran a trucar"... i si s'enfaden: que s'ho treballin!!
Realment no és difícil d'entendre. Si no tinc ganes, no parlo (m'ha agradat). Cada cop ho tinc més clar, em vull sentir bé amb mi mateix.
ABRAcadabraÇADES!!
Jo faig el mateix, en silenci i al calaix... i hem costa baralles constants amb pares i amics.
Ningú recorda ja que tot just fa uns 10 anys cap de nosaltres portavem movil, no erem tant localitzables, i ningú va patir mai un atac de panic per aquest motiu????
Acostumava a sortir correns quan el sentia, fins que un dia estava al llit i em vaig aixecar tan de cop que el missatge "posar-me de peu" encara no havia sortit del cervell i no havia arribat a les cames, vaig quedar estessa a terra. La situaciò va ser molt còmica, pero us asseguro que no em tornarà a passar mai mès. Qui volgui que torni a trucar desprès, que la vida no s'acaba.
Publica un comentari a l'entrada