Un dia més...
ha tornat a succeir. Pensava que podria ajudar-la. Però no ha estat així. I ara tinc la trista sensació d’haver fallat a algú... però l’alegre seguretat de no haver-me fallat a mi mateix.
Realment pensava que podria. Però la bola s’anava fent gran... i més gran. I allò ja no estava a l’alçada de les meves possibilitats, ni intencions. Allò que no era meu s'estava introduint dins del meu cos, l’estómac. Mirava endarrere i pensava: “per què has començat?”.
Finalment, va arribar el moment en què vaig haver de demanar-te que demanessis ajuda. Demanava ajuda jo, per ajudar-te a tu. És contradictori, no?! I una tercera persona (GRÀCIES), ha donat la solució. Irrevocable. Tu volies seguir lluitant... jo vull passar-m’ho bé (al cap i a la fi estem fent teatre). Em fa mal ser el dolent dels teus ulls. Però em servirà per aprendre que no és sa pretendre que tothom m'estimi.
Començo, hempatitzo, intento... intento... em fa mal la panxa... parlo... i m’allunyo. Potser hauria de parlar abans? Tinc molt interioritzat el fet de voler ajudar. De petit ho havia sentit molt això d'ajudar als altres. Però ara no és el moment. Encara no estic preparat. I, al cap i a la fi, no deixa de ser una acció hipòcrita perquè, suposo, inconscientment vull agradar als altres. Ara com ara, em prohibeixo ajudar si no m'ho demanen (i ni que sigui així...)!! Jo a lo meu, que ja és molt.
I és que em dol allunyar-me de gent que em trobo pel camí. No sé si està ben fet. Potser m’apropo massa? No ho sé. Potser no m'hauria d'acostar? No ho sé...
El que està clar és que darrere d'això hi ha una línia de treball cap a la pròpia assertivitat i, a la llarga, el camí serà el que realment compti. Cada cop més aprenentatges em duen cap a reforçar la confiança en mi. Encara que impliqui un adéu. Allunyar-se és difàcil i poc agradable, però quan noto que ho haig de fer em sento bé acomiadant-me... i no em fa mal l’estómac!!
Ah!, el meu estómac! El meu punt dèbil o el meu tresor? Crec que avui, ja deixat enrere el dolor, també li donaré les GRÀCIES.
Ara em quedo amb un munt de pensaments no-útils que m'assalten: "Podries haver seguit", "Has fallat a algú", "Què hauria passat si...",... Intentaré llançar-los a la paperera o, sinó, posaré el cap al labavo i tiraré la cadena!!!
Només permetré un pensament en aquest moment: "Sóc perfecte amb la meva imperfecció"
(espero que em serveixi)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
7 comentaris:
[Y tiro los miedos a la papelera, creyendo que al tirar tantas cosas se quedaria vacío, pero se equivocaba, estaba mas lleno que nunca.........]
Tira, tira y tira lo que no valga para nada, porque lo que quede, sera lo que tiene que estar :)
[Martita]
paso a saludarte, y lo siento no leo el Catalán, pero según el comentario anterior, imagino de que va, y apoyo totalmente lo escrito en el.
No miedo, Tirar, No resistir, y VIVIR según lo que sientes.
Un abrazo zen.
El més essencial de tot és ser fidel a un mateix. Així mai faràs mal a ningú tot i que de vegades ho sembli.
Amb el temps les coses es veuen des d'una altre perspectiva i el mal desapareix. I tu encara estàs intacte.
GRÀCIES
Hola Bernat, he tornat. Mai podràs ajudar a algú que no vol que l'ajudin. No pots sentir-te malament per no arribar als teus propòsits si la persona afectada no obre els ulls i es deixa portar pel camí de sortida al seu problema.
Si aconsegueixes asumir que igual que tu intentes entendre la vida, tots els demès tambè ho podem fer, podras adonar-te que cadascú ès responsable de la seva pròpia vida y els que volem ajudar no som els que tenim la solució, nomès podem acompanyar i donar opinió. No ets facis responsable d'allò a on mai hauríem d'arribar encara que puguessim.
Petons.
No hagués trobat unes paraules tan adequades per definir les sensacions que m'assalten últimament. M'ho has clavat Peggy!!
M'ha anat de conya veure la imatge del teu escrit. M'has escrit la melodia que sonava en l'aire al pentagrama!!
Gràcies
Abraçades
et conec... conec la història més enllà del que expliques... i et dic que si et sents malament és perquè has donat molt més del que se'ns hauria de permetre donar... i ara estàs com estaria qualsevol després d'haver intentat pujar l'himalaia en xancletes, fet caldo. Però de fet hauries de riure, perquè la idea de pujar l'himalaia en xancletes ja fa riure en si mateixa i més haver tingut el pensament de fer-ho! ;-)!! El problema de voler agradar als altres és que al final t'oblides de qui ets. I el que és pitjor, acabaràs desagradant igualment. Tant per tant desagradar i dormir tranquil amb un mateix. No oblidis: si complaus a tothom no podràs fer mai res important. I t'ho dic per experiència ;-) Una besada fins la pròxima trobada
Publica un comentari a l'entrada